Capítols 4 off

Capítols 4 Off-line

Desconcertat
Roger Torné


El London Bar es una antre de barreja, gent de tota mida ve a parar aquí units per no se qué. De fet tots els locals desenvolupen una personalitat pròpia que por enganxar-te per un petit detall, que mai consegueixes descriure.
Vaig anar directament a la barra mirant al meu voltant, cercant a la Didí, però no hi era. El cambrer va servir-me el JB amb un munt de glaçons -amb la ràbia que em fa aquesta dèria d’omplir els gots de gel!- i tot sentint Jazz desscatalogat vaig rumiar desconcertat sobre la Mercè. No pot ser vaig dir-me!, hauries de sortir i parlar amb aquella noia per adonar-te que no és ella i no fer ara càbales sense saber si es real tot això, tanta película ianqui acabarà per fer-te un quixot em repetía.
Quan ja m’havia proposat anar a cercar la puta que s’asemblava a la Mercè vaig reconeixer un nas, era el de la Nuria, una antiga xicota de la qual tenia força bons records, una noia simple, un cos de revista però amb un nas d’aguilot que espatllava una mica la postal. Només fixar-me, ella s’en va adonar, va venir directe cap a mi i sense dir res va abraçar-me i va fer-me un petó al llavis, tot seguit va dir-me -que fa el meu Quim tant trist i sol?-, desconegut i fora de mi vaig besar-la per segona vegada amb més passió i mentre una esgarrifada recorria la meva esquena li digué -pensant nena, pensant-.
Feia molt de temps que el meu cos no responia amb aquesta química exitada, amb aquella pujada d’adrenalina i aquella trempera tant fulminant!
Varem fer repàs de les nostres penes en menys de mig hora, encara que costava palar amb aquells mugrons durs empenyent la meva espatlla, fins que va proposar d’anar a un altre lloc. La trobada era inquietant, i també ho era la conversa que ella mantenia, sempre basada amb temes de sexe, però jo només veia aquella personalitat desbordant de la Nuria i no vaig donar importancia al fet que em volgués portar a un local que segons ella em sorprendria.
En sortir del London Bar, va dir que volia anar un moment al caixer automàtic i que mentre ella hi anava, jo vaig anar a treure el cotxe de l’aparcament.
Tot confós vaig agafar el meu Dos Cavalls i el vaig encarar Rambles amunt per arrivar al punt acordat, l’ambient a les Rambles era el de sempre, potser una mica apagat per ser un divendres a la nit però hom podia guaitar tota aquella fauna típica d’aquest racó de mon que no manté cap sentit amb el que passa cinc cents metres més amunt, seria un bon tema per una tesi, vaig pensar.
Però la meva sorpresa va esclatar quan esperant el llum verd del semàfor, mentre distreia el dit dins al meu nas, vaig veure la Nuria parlant amb la Mercè, pero que punyetes estava passant?
De sobte un clàxon punyent em maltractava al darrera i amb l’esglai el Dos Cavalls es va calar, fins que tot el cotxe no va fer olor a benzina no es va engegar.
Vaig recorrer amb prudència els cinquanta metres que restaven i la Nuria va entrar al cotxe i em va fer l’ullet. La Merce havia desaperegut.
Eren un quart de tres i tot indicava que la nit encara no havia començat.

Roger Torné
El primer petó
"L'ós blanc" (anònim)


Es van conèixer a les monges, al primer any de batxillerat, al seu nou col·legi, desprès de que el pare es traslladés a Barcelona per la feina. Aquell primer dia de classe, les varen asseure juntes, no podia ser d'altra manera, si els cognoms anaven seguits a la llista.
D'entrada li va caure malament: grassoneta i ben farcida de punyetes, de Barcelona, i de pasta; una pija com aquelles tontes que venien a passar l'estiu al poble.
Desprès de Nadal la tutora, Sor Chon, les va canviar i l'any següent, a segon, varen anar a classes separades.
Pero a les convivències de tercer, a on va haver d'anar forçosament, sota risc de deixar penjada la religió pel setembre de l'any vinent, els cognoms van actuar de nou i varen haver de compartir habitació.
Quelcom havia canviat en la Mercè en aquells dos anys, que no era grassoneta ja ho havia notat al col·legi, però, en quan a la seva persona, també havien desaparegut totes aquelles tonteries de que s'envoltava; li semblava que ja tocava més de peus a terra.
La primera nit varen estar parlant fins les tres de la matinada, i no de nois o vestits, sinó de la carrera a triar, les aspiracions professionals... L'endemà, quan van haver de fer els grups per a la reflexió sobre el sentit del cristià a la nostra societat, li va fins i tot agradar que la Mercè li preguntes si volia ser la seva parella.
Així va ser com es van trobar soles en aquell racó perdut del bosc. Aleshores tot va ser molt natural.
Varen "reflexionar" per 20 minuts i desprès es van posar a saltar, a córrer, a tirar-se pinyes i..., a rodolar una sobre l'altra, i fer-se el primer petó, aquell primer petó tant diferent als que li havien fet els xicots del poble.
S'adonà que l'Arian li estava parlant:
- Mira Didi, a la meva edat, les he vistes de tots colors. De que tu i la Mercè estàveu liades de fa molts anys, ja fa temps que me n'havia adonat per la manera en que us tractàveu.
- Si Arian, però ja s'ha acabat, no suporto veure com s'està consumint.
-Noia, no em sembla molt lloable per part teva, tractar-la com l'has tractada. Deixant-la li has fet més mal que quan t'ho has fet amb els seus companys. A fi de comptes, tots dos sabem que en Donat per a ella i en Quim per a tu, només son un amagatall, i la resta d'homes, un joc...
- No em vaig veure en cor de dir-li que la deixava perquè no se com ajudar-la, ni em sento capaç de fer-ho.
- Si, si, d'acord, però dir-li que...
Desprès d'aquell petó, varen tornar cap a l'edifici en silenci, no varen fer cap mes comentari al respecte i varen seguir els dos dies de convivències com si res no hagués passat. Però aleshores ja sabia que molt en ella habia canviat i que res seria igual.

L'ós blanc