Capítols 2 off

Capítols 2: Offs

Capítol 2 per Josep Alcover

Fa l'olor que sempre havia imaginat que feia una casa de putes. Consistent i enganyosament carregada per alentar el baf d'esperma i peix que hauria de regnar l'ambient. Les llums terrosses i aquella veu de "guarra" de la recepcionista.
He pagat per l'habitació del fons i sembla que el passadís se li fa llarg, a la Mercè. Que si que l'és, la Mercè. Que m'hagi anat quedant calb aquests darrers anys, que hagi optat per tallar-me tot el pèl -del cap- i que, per contra, l'hagi deixat crèixer al voltant dels llavis i a la barbeta l'ha impossibilitada de reconèixer-me. A més, te els ulls perduts -fastigosament perduts- sempre un metre més enrera que tu.
Li oblido aquests ulls. Al damunt li poso aquells que tenia abans, quan erem "novios" i no em deixava ni que li toques un pit. Ara me la follaré. Que caram! Es el plaer de la primera xicoteta. Una conquesta a la fortalesa paternal. Una llicència contra tantes que s'està prenent la Didí: A quarts de dues de la matinada traspassava el llindar del London Bar. Estava a la porteria del costat amb un irlandès que li fregava el cony amb l'escuma de la Guinness.
A tres quarts i cinc de dues jo entrava a l'habitació del meublé amb la "Sandra". La Mercè. Li deixo cinc mil calers mes a la tauleta i li dic que s'estigui el doble d'estona amb mi. No diu res i continua despullant-se. Realment hauria d'haver insistit a tocar-li els pits quan teniem quinze anys. Tot i el desgast a que estan sotmesos ara... m'impressionen.
No posa gens de passió a la cardada. Es natural. No la culpo. Pero em proposo que ella també s'ho passi bé: som amics de tota la vida! Tot i així em costa. Em costa que ella s'ho passi bé: jo m'acabo d'escòrrer, ja, i ella tot just comenca a gemegar:
- Que fan els pares, Mercè?

Josep Alcover
Capítol 2 per Jordi Pascual i Ruíz

A dos quarts de dues traspassava el llindar del London Bar. Vaig tenir la sensació que hi havia molta menys gent de la normal, un divendres a la nit, a mitjans de mes. Hi vaig anar entrant sense presses, vaig demanar una cervesa i vaig anar cap al fons. Efectivament, hi havia molt poca gent.
La Didí no hi era. Pero els ulls entremaliats del Jordi si. Un recurs, el Jordi també era un dels habituals del London. Baixet, amb la seva cara prima i l'orella dreta dreçada, assegut a una cadira i acaronant la mà a una joveneta amb ulleres i cabell curt, si, era una fita habitual al fumat paisatge londinenc. El vaig saludar amb un somriure i me'l va tornar amb un cop de celles afegit. Li vaig preguntar si havia vist la Didí i em va contestar amb un altre cop de celles, juganeres. Just en aquell moment vaig notar que dos dits ferms em tustaven l'espatlla esquerra. Coneixia aquells dits, com coneixia la mà i tot el cos que portaven associat.
Vam seure a la barra. Estava preciosa, s'havia posat aquell top negre de punt que jo li havia regalat pel seu aniversari, la faldilla llarga de color marró i les arracades en forma de llàgrima. Arrebatadora. Ens vam fer un petó llarg i tendre. Escolta, t'haig de dir una cosa important, Què, espero que ho sigui, no haviem quedat que aquest cap de setmana era de "descans"? (M'agraden les dones que van per la vida sense demanar permís) Si, però es que et volia comentar... que he vist la Mercè a la Rambla, davant d'un sex-shop, i semblava que... Què semblava? Semblava que s'oferia, ja m'entens, i volia que ho sabéssis, Ara ja ho sé, m'ho has dit tu, i jo ja ho sabia, ho sé de fa mesos... fa mesos que es mou per allà, Però... Però, què? Doncs que haurem de fer alguna cosa... Què et passa, mira, deixa-la estar, no saps per on ha passat...
Em va explicar la història, a ritme de bolero, a la Didí li agraden: drogues, un desnonament, un enorament perillós, l'orgull, el pendent de la marginalitat... "Quim, ara ja ho saps... aquesta és la veritat" A mi els boleros no em van gaire, em semblen massa convencionals. I la veritat, bé, la veritat ja no existeix en els temps de la post-modernitat.
Vaig acomiadar-me de la Didi; múrria, em va dir que "Ja ens veurem dilluns" i també vaig dir adéu al Jordi i l'Aixa, que aquest era el nom de la noia de cabells curts i ulleres. "Haig de parlar amb la Mercè, potser si corro encara la trobaré..."

Jordi Pascual i Ruíz
Capítol 2 per Jordi Socías

Al London Bar feia temps que no hi anava, pero els típics del local em coneixien com a amic de la Didí , després de fer un parell de tombs sense identificar-la entre la gent i amb tot l`embolic que tenia dins el meu cap , vaig decidir que demanar una cervesa, esperar una estona i intentar veurer les coses amb més calma m`ajudaria a relaxarme.
Després del primer refrescant glop , els records de la meva infantil relació amb la Mercè em van retornar amb mes força, va ser una relació amb l'inocència de la pubertat, carícies , petons.... i el primer t'estimo de la meva vida.
Impossible que aquella noia que sota l'Arc del teatre es buscaba la vida venent el seu cos fós ella.
Al acabar la cervesa vaig mirar el rellotge i per l'hora que era definitivament la Didí ja no arribaria.
Inconscientment, sense pensar-ho i només per reafirmar el que no podia creure de cap de les maneres, vaig sortir del London Bar i sense agafar el Dos Cavalls vaig caminar amb pas decidit en direcció al teatre, vaig ignorar un magrebí que corrent i cridant gairebé em llença a terra, darrera d'ell un grup de joves rapats amb els ulls vermells i pudor a alcohol el perseguien amb cara de pocs amics.
Ara si el moment s'acostava, només a una distància d'uns deu metres era ella però per estar segur del tot tenia que seguir endavant , mai pocs metres em van semblar tan llargs.
Jo ja estava al seu costat i decidit a pronunciar el seu nom per veure si es capgirava al sentirlo, quan de cop la bocina d'un esportiu alemany aturant-se davant d'ella va sonar. La que semblaba la Mercè es va acostar al cotxe, una conversa de pocs segons i llavors la porta es va obrir; i amb el costum i descar d'una professional s'hi va introduïr.
Un cop arribat a casa vaig buscar a l'agenda els telèfons del Donat i l'Eusebi. Demà al mati amb l'escusa d'una trucada d'antics colegues els hauria de xerrar tot el que havia vist aquella extranya nit sense la Didí.

Jordi Socías