Tornar a la pàgina principal

Una nit de descans


Capítol 19.

Els Quatre Esperits Purs de l'Apocalipsi


Quan l’Arian va arribar al seu pis es va trobar amb un espectacle aterridor. La porta esbotzada, tot el pis ple dels vidres de les finestres, esmicolats per l’explossió. L’ordinador rebentat. La nevera oberta i sense cerveses... i a terra, al bell mig del desordre, el Quim i la Mercè entregats sense mesura a una frenètica còpula.
Per arribar-se fins a la finestra va haver de passar per damunt dels seus cossos que res més que la seva passió eren capaços de veure i sentir. L’espectacle que se li va oferir des de la finestra era espantós. La plaça de la Porxada, amb la històrica llotja, estava completament arrasada. El vell monument que havia resistit quatre-cents anys al centre de la vila semblava un ridícul Partenò... Tot el terra visible vessava de sang i trossos de cossos esmicolats. Només un cos semblava estar més o menys sencer.
L’Arian es va haver de recolzar quan va reconèixer les restes de la Nit, i en fer-ho, es va trobar el repugnant dit del Sergent Badosa entre les seves mans i el va llençar enfastiguejat. La Nit estava morta, oberta la capa i en una posició que semblava que anés a arrencar el vol. Qualsevol persona normal hauria dit d'ella que recordava el Superman o millor la Supergirl, pero una persona decadent i antigua com l’Arian va exclamar per el seu interior
-Nit... sembles el Capitán Marvel!
Pocs moments després, la Mercè i el Quim encenien la típica cigarreta post-coitum mentre s’apropaven a la finestra. Les llums blaves de la policia anaven omplint la plaça de colors. Un comentari anava a sortir de la boca de la Mercè quan un fet extraordinari va ofegar les seves paraules.
Començà a sonar una música veritablement celestial. Una poderosa llum blava baixà del negre cel i es va concentrar sobre el cos de la Nit. Els policies que s'acostaven al lloc plens de precaucions es varen aturar, bocabadats uns, esporoguits la majoria..
La llum blava semblava viva i emergia del cos de la Nit per perdre's per damunt de tots, en una fuga vertical indescriptible, com una columna de llum que es fonia en la negra nit.
La Mercè va assenyalar tres columnes més que, procedents d’algun lloc llunyà, pujaven també i que es trobaven en les altures, pràcticament sobre els seus caps..
L’espectacle desconegut i misteriós continuà d'una manera més increíble encara. El cos de la Nit es va elevar poc a poc. Es va separar de les seves vestimentes i, completament nua, va iniciar una estranya dansa mentre s’anava elevant poc a poc pel pont de llum blava. El seu cos era també blau, i la dansa emetia un missatge que es podia entendre perfectament com un cant a la pau i al mestissatge universal.
Els altres tres canons de llum elevaven els cossos nus, blaus també, de l’Eulàlia, la Didí i la Txell. Per damunt de tot això el perfil inconfusible del misteriós Albert Folch presidia l’Ascensió dels quatre cossos perfectes. Quan s’ajuntaren en una sola columna, les quatre noies es donaren les mans i ballaren juntes, com en una famosa i típica dansa tribal catalana.
-Els Esperits Purs se’n van...- va exclamar la Mercè. - els Quatre Esperits Purs se’n van...
-Els Quatre Esperits de l’Apocalipsi.- va sentenciar l’Arian.
-El Món esta perdut- va dir, amb un fil de veu el Quim. -Tot i la desaparició del sergent Badosa... el Front Pajilleru no tindrà ja cap frè i aviat començara l’hecatombe... Que Lenin ens protegeixi !
La música va rubricar la frase, en un crescendo que ni Wagner hauria imaginat ni que fós després d’una nit d’orgia i borratxera. Els Quatre Esperits Purs de l’Apocalipsi regits per l’Albert Folch: la Nit, la Txell, la Didí i la Laia per citar els seus noms humans, abandonaven bruscament la seva missió. El Planeta Terra quedava a mercè de la intolerància i del Front Pajilleru Transnacional. La Mercè, potser per compensar una mica, es va abraçar a l’Arian.
-Ara haurem de parlar en castellà... -va dir, en un altra fil de veu, esclafint de bell nou en llàgrimes.
Les columnes de llum blava va anar desapareixent poc a poc. Només la llum del cotxes policials il.luminava la plaça destruïda. La música va acabar tambe. El perfil de l’Albert Folch es va transformar en una boira que va amagar la lluna.
Els tres supervivents es van mirar. S'estaven fent una pregunta muda, per això no la van contestar, ja que no l’havien sentit. Al cap d’uns segons, el Quim va exclamar
-Necessitem un ordinador.
A la seva mà, els tràgics disquets. I escrit amb rotulador vermell a la seva etiqueta, un nom: " Terra.doc " - "Terra.wp5"

© 1997 Arian Botey
Capítol 20 i final.

Al·leluia!


–Ho sents, Mercè? Necessitem un ordinador!, va repetir el Quim sacsejant-la. Però, ella no el sentia. I és que l'espectacle dantesc que tenien al davant no havia acabat. El dit del sargent Badosa havia caigut a l'altra banda de la plaça, al bell mig d'un toll de sang i carn esmicolada.
El guia de la llei, però, no havia desaparegut entre les restes dels altres cossos sinó que s'havia amarat de sang, d'un color rubí molt intens, i havia crescut desmesuradament. Abastava mitja plaça i apuntava de manera acusadora, els supervivents del desastre, com dient “vosaltres, vosaltres en sou els responsables!”. De sobte, però, la terra rogenca de la placeta de la Porxada es va fracturar i una falla immensa va engolir a poc a poc aquell dit gegant i caricaturesc. Poc després, tota l'escena es va recompondre com per art de màgia.
El Quim i la Mercè es miraven, astorats. Allò era simplement increïble! Però després de veure enlairar-se els cossos de la Nit, la Txell, la Didi i la Laia amb aquella llum encegadora i una melodia tan angoixant com la Simfonia Fantàstica de Berlioz, res no els semblava impossible, ja.
–I ara, què?, va inquirir la Mercè, intentant asserenar-se i pensar amb claredat.
–Necessitem un ordinador, Mercè. Ja t'ho he dit abans... Però, quin? A on podem anar? Qui ens pot ajudar?
–Ni idea. Ostres, vols dir que queda algun pis intacte entre els nostres contactes?
–Espera, Mercè. Deixa que em concentri, va exclamar el Quim amb cara d'il.luminat.
Aleshores, aquest va seure a terra, amb les cames i les mans creuades i va invocar, en veu alta, l'esperit de l'Albert Folch. La seva saviesa divina, inassolible per a qualsevol ésser mortal, podia donar-los la informació que necessitaven: “Mossén Folch i Galta, dóna'ns la informació que ens falta!”
Els precs del Quim no es van fer esperar i aviat va veure clar el que havien de fer.
–Mercè, hem d'anar a casa de l'RDLN.
–Qui?
–L'RDLN, Mercè. Un bon jan, malgrat que les males llengües diuen que té una doble vida.
La Mercè va assentir. Ja no venia d'aquí ara. I calia fer alguna cosa per aturar tot allò.
El Quim sabia –per l'Albert?– que l'RDLN guardava un joc de claus de recanvi del pany del pis en un amagatall dissimulat prop de la seva porta, per si algun dia perdia els papers i els pantalons botant com un desesperat en una nit boja de gresca i xerinola. Així doncs, no van tenir cap problema per entrar al pis. Un cop dins, el Quim es va dirigir cap a l'ordinador, el va engegar i, amb la inspiració divina que li conferia el pare Krishna, va començar a teclejar, a ritme de música techno, codis estranys. Les gotes de suor regalimaven pel seu front i anaven esquitxant un teclat que semblava embruixat per la destresa dels seus dits. La Mercè mirava atentament la pantalla. No ho tenia gens clar, tot allò! Què feia, el Quim? com es podien aturar les prediccions amenaçadores que havien llegit als disquets?
Finalment, el Quim va respirar profundament, alleujat.
–Ja està, va dir amb convicció.
–Però, què has fet exactament?, va demanar-li la Mercè intrigada.
–No ho veus?, va respondre el Quim assenyalant la pantalla amb un somriure de satisfacció.
En veure el típic “set-up has succeeded”, la Mercè ho va entendre tot.
–Però, com has sabut que...
–Estàs segura que vols saber-ho?, va preguntar el Quim mentre la mirava amb ulls de desig i li passava la mà per les natges.
–Potser ja ho sé, va afirmar categòricament la prostituta novella més formosa de les Rambles. I va començar a petonejar i a acariciar el Quim, fins que tots dos van deixar-se caure a terra per sucumbir a l'eufòria de la victòria i gaudir del plaer mentre sonava in crescendo l'Al·leluia de Haëndel.


FI
© 1997 Anna Solana
Tornar a la pàgina principal