Tornar a la pàgina principal

Una nit de descans


Capítol 16

La contrassenya


En Quim i la Mercè no s'ho podien creure. Ja era el segon pis rebentat que veien en poc temps. Primer, a cal Donat i, ara, a ca l'Arian 8-0
-M'ho podia haver imaginat. Son més ràpids que nosaltres. Això no és l'Oest, gent. Aqui no et segueixen les passes: les fan abans que se t'hagi acudit pensar-les- va riure, amb ulls irònics, la Nit.
-Pero son idiotes -saltà en Quim mentre volava, a la Mercè li sembla que literalment, cap a l'ordinador, mut testimoni del misteri-. En Kumbapower em va dir, l'altre dia, que s'ha posat l'email a casa i a aquesta hora -la de les bruixes- segur que s'està mailejant amb la Pometa.
La pantalla de l'ordinador de l'Arian s'il.luminà mentre la Nit, ràpidament i àgil, prenia posicions davant el teclat (qui té el teclat, té el poder ;)
-Quina adreça té en Kumbapower?
-0000@%%%%.]]
No va tenir temps ni de posar-se a teclejar que ja apareix, com un llampec, l'avisador de chat d'alta prioritat a la pantalla.
-Obre-ho, pot ser important! -va cridar en Quim.

From: X Subject: Disquet

**********************WARNING*********************

Sóc el sergent Badosa. Esteu rodejats.

Acceptem negociacions.

CONTESTEU AQUEST MISSATGE

****************************************************


-Passem d'ell -va dir la Nit, mentre acabava d'escriure l'email a en Kumbapower.

************ ATENCIO !!!!!***********

Kumbapower. Sóc en qgil. Fes un reply.

Necessito una contrassenya per poder accedir a uns disquets.

En saps alguna cosa?

*************************************

La Nit apretà el Send i tots van seure, relaxats. Ara, calia esperar. En Quim es posà a xafardejar per l'ordinador de l'Arian -"ei, quin animal que és, l'Arian", se li sentia dir, de tant en tant- i la Mercè i la Nit van aprofitar per robar-li dues cerveses de la nevera.
-Qui coi ets, tu? -es preguntaren gairebé a la vegada.
-Una amiga de la Didí -gairebé a la vegada es van contestar. I vinga riure. Pero va durar poc. Un crit d'en Quim les retorna al joc.
-Sabia que en Kumba no em fallaria!
-Tens la contrassenya? -crida la Nit.
-Pren-me-la -la reptà en Quim.
©Mercè Molist Barcelona, 1997
Capítol 17.

Kalahari


En Quim borrà el missatge rebut, per tal que el sergent Badosa no el pogués intervenir (mai se sap, amb les noves tecnologies); apagà l'ordinador i es feu pregar una mica abans de cantar la contrassenya.
-Comença per K, acaba per I... vinga, vinga, qui és la bufona que l'endevina?
-Va, Quim, no fotis, tio... -la Mercè començava a estar fastiguejada.
-Mira, nano, a tu tot això et va gran; canta-la d'una vegada, vols?- La Nit perdia la paciència, i s'anava posant de mala llet.
La mirada joganera del Quim es va endurir. Va seure amb parsimònia al silló, es va encendre una cigarreta, i expulsant lentament el fum de la primera calada, va dir:
-Kalahari.
La Nit va deixar la cervesa sobre la taula i increpà a la Mercè:
-Va, xata, dona'm els disquets. S'ha acabat el "cuento".
-Mira, ves per on, m'agradaria saber de què va tot aquest missatge encriptat, saps? -la Mercè provava sort- Tanta història i tants pisos regirats, ja em comença a picar la curiositat...
La Nit agafà la bossa de la Mercè, esperant trobar-hi els disquets. Abans que aquesta pogués impedir-ho, tot d'andròmines vàries rodolaven per sobre la taula... un estoig de maquillatge, tabac, un encenedor, un paquet de kleenex, dos jocs de claus, una agenda petita i vella, un moneder de pell gastada, una pila de papers rebregats del caixer automàtic, unes mitges de recanvi, uns guants de pell.... Ni rastre de cap disquet.
La Nit es girà enfurismada cap a la Mercè, mentre amb el braç inclinava la taula, fent caure a terra tot el que havia regirat.
-Mira, preciosa, això no és cap joc, saps? Vols donar-me els disquets, si et plau? Si no ho fas a les bones, haurà de ser a les dolentes...
En Quim, que no s'havia immutat i seguia assegut, fumant, li digué a la Mercè:
-Mercè, serà millor que li donis els fotuts disquets.
-Ostres, és que...
-Mercè, dona-li els disquets.
La Mercè anà cap al seu abric, que era al costat de l'ordinador, i en tragué un sobre doblegat de la butxaca interior. Li allargà a la Nit, que l'entreobrí per comprovar que hi fóssin, i girà cua.
-Aquí us quedeu.
Va sortir per on havien entrat, i de seguida va ser lluny. La Mercè va girar-se cap al Quim, enfadada.
I ara què, veus? Ens hem quedat sense saber de què anava! En Quim feu mig somriure, bevé un glop de la cervesa de la Mercè (l'altra havia anat a parar a terra), i es tragué de la butxaca un sobre idèntic al que la Mercé havia entregat a la Nit, també doblegat i amb el mateix contingut.
-Mira què tinc.
© 1997 Anna Marquès i Banqué
Capítol 18.

Volarem tots cap el cel...


En Quim brandia en la seva ma els disquets originals. La Mercè esclafí a riure tot pensant en el posat que faria la Nit quan descobrís que el sobre que s'havia endut no contenia el preuat trofeu. El seu riure va ser interromput pel grinyol d'uns pneumàtics arrapant-se a les llambordes de la plaça. Gairebé simultàniament es van sentir uns trets. Instintivament, en Quim i la Mercè van estirar-se a terra per quedar fora de l’abast de qualsevol bala perduda. Per uns instants restaren immòbils. La lluna de desembre, que penetrava dins la cambra, queia de ple sobre el cap i el pit de la Mercè.
En Quim va recordar aquell cop que, a Sant Vicent, essent tots dos adolescents van decidir explorar el casalot dels Molist. Van regirar totes les habitacions que normalment eren desocupades; van disfressar-se amb la roba trobada en un armari immens; van jugar a fet i amagar per passadissos i sales. En Quim va trobar-hi un amagatall molt bo: un dels armaris d’obra ocultava una porta que comunicava amb una altra cambra. La Mercè va espantar-se quan, després de voltar pertot, no havia pogut localitzar-lo. Havia començat a somicar, i en Quim podia sentir els retrucs d’aquell cor que bategava a l’altre costat de l’armari. Ara, ajaguts sobre la còmoda catifa de can Botey, sentia de nou aquell batec i li havia semblat que, com aquella tarda, la Mercè començava a somicar. Per tercera vegada aquella nit, una perla rodolava per las seva galta. Aquest cop, atesa la posició en que es es trobaven, la llàgrima va lliscar cap a l’orella.
Abans que aquell glop de nacre s’endinses en el pavelló auditiu, el xiulet penetrant d’unes sirenes trencà l’aire. Van alçar-se de sobte i, de la finestra estant, van veure el cos de la Nit per terra. La imatge era molt patètica: la capa havia quedat oberta, i els braços i cames, formant un angle, semblaven estar a punt per arrencar el vol. Les pampallugues del llums del cotxe policial semblaven els focus d’una sala d’espectacles. El sergent Badosa era ajagut; la seva ma dreta sostenia l’arma i l’esquerra s’aferrava al sobre que la Nit els havia arravatat feia uns instants.
--Que hi has posat en aquell sobre?--va preguntar la Mercè.
Qualsevol resposta hauria estat sobrera. El sergent Badosa, que ja tenia a costat seu el caporal Gonsales Merler i l’agent Fiol, somreia d’orella a orella quan va fer per obrir el sobre que contenia els valuosissims disquets. La flamarada de l’explosió va il·luminar la plaça com si hi haguessin encès una foguera efímera. El cossos del sergent i els seus ajudants van volar fins a l’alçada del terrat de les cases de l’altre costat de la plaça. Semblaven tres ninots d’una falla que haguessin sortit disparats. El de la Nit, no va arribar tan amunt. En caure, tot ells van esmicolar-se. Un dit d’en Badosa va quedar sobre l’ampit de la finestra, enmig d’un munt de vidres. Les llambordes s’havien tenyit d’un roig intens.
L’ona expansiva havia enviat el Quim i la Mercè gairebé a l’altre extrem de la cambra. Mentre es recuperava de l’ensurt, el Quim va recordar que havia canviat els disquets originals per uns altres recollits metre fugien del pis del Donat. De sobte, va veure-ho clar. Aquesta mascletà i cremada de falla, només podia ser obra del Chocolatero... Però, en qui devia pensar el cap del Front Pajillero Transnacional quan va preparar el disquet bomba?
© 1997 Mercè Piqueras
Tornar a la pàgina principal