Tornar a la pàgina principal

Una nit de descans


Capítol 13.

La nit és negra, la nit


Tot va passar molt ràpidament. De l'ombra va sorgir un ésser misteriós, embolicat amb una gruixuda capa de caputxa, negra, que li cobria completament el rostre. Sense encomanar-se ni a déu ni al diable, va arreplegar al caporal Gonsàles Merler i amb un perfecte soto-maki-komi digne d'un cinturó negre 3er Dan, el va espaterrar pel terra i el va deixar fora de servei amb una asfixiant shime-waza. El Quim i la Mercè van restar sorpresos i bocabadats per la inesperada interrupció.
El personatge va aixecar el cap i va deixar caure la caputxa, descobrint el seu rostre.
El Quim va obrir encara més la seva boca. La Mercè intentava esbrinar qui era aquella bellíssima noia d'ulls foscos i cabell negre que els mirava, una mica agitada per l'esforç.
-Ràpid ! Es recuperarà en un parell de minuts ! Teniu el diskette ?
-Quí ets tu ? va preguntar el Quim
-El teniu o no ? Sabeu que aquest element tenia ordres d'elimirar-vos ?
-Com ho saps ?
-El Donat no us ha parlat de mi ?
Només sentir el nom del Donat a la Mercè se li van regirar les tripes.
-Marxem d'aquí. Això és perillós. Seguiu-me.
-Tu deus ser...
La Mercè va recordar el nom que havia sentit pronunciar al sergent Badosa.
-Tu deus ser la Nit... un agent doble !
La Nit va mirar la Mercè i va deixar anar una gran cleca burlona.
-I tu no ? Vinga maca, a mi no m'enredes ! La teva disfressa de puta barata no convenç a ningú. On s'ha vist un putarrot que es perfumi amb Chanel 19 ?
La Mercè es va aturar i va intentar arreplegar pel coll a la Nit.
-Tu no saps si... !
Sense donar-se'n compte, es va trobar dominada per les mans de la Nit, que l'agafaven a ella.
-Mira, nena, no em toquis els ovaris ! El que heu de fer, tots dos, es confiar en mi. On es el diskette ?
-Què hi ha en el diskette ?- va preguntar el Quim.
-Una informació que no us interessa. A més esta encriptada, i només un amic meu, que coneix el password, pot donar la clau per saber el seu contingut. El Donat l'està buscant. Cal trobar-lo abans que ho faci el sergent Badosa. Si el sergent el troba, el fara callar per sempre.
-Pero aquest amic teu pot haver dit la contrassenya a algú?
-No pot. Ell no sap que la paraula que sap és una contrassenya. I a més, gairebé sempre esta borratxo...
-I quí és ? Potser nosaltres...
La Nit va tornar a posar-se la caputxa, privant al Quim de la visió del seu rostre perfecte.
-Tu no sé, "nano". Però segur que aquesta puteta de cartró-pedra el coneix. Es diu...
(c) Nit, Paris, 1996
Capítol 14.

Missatges de matinada


-... es diu KumbaPower -va acabar dient la Nit.
_ Si q el konek -va contestar en Quim imitant la veu del seu amic-. 1 dia a l'Apolo...
-Va, nano, no m'expliquis batalletes! -la Nit no parava de mirar al seu voltant, com tement que els polis tornessin a aparèixer-. No tenim gaire temps. Dona'm el disquet d'una puta vegada, Mercè!
- Ei, para el carro! -la Mercè no semblava gens impressionada pels aires de senyoreta Rottenmeier que gastava la Nit-. On vagi aquest disquet hi vaig jo.
- I jo també -va reblar en Quim. Començava a sospitar que no coneixia la Mercè tan bé com es pensava. Hi havia unes quantes coses que volia averiguar.
La cara de la Nit va romandre tan imperceptible com sempre. Després d'uns segons de silenci va dir:
- Esta bé. Va, que tenim tard. Hem de buscar un taxi, ara.
- Però on anem? -va preguntar la Mercè.
- A l'aeroport -li va contestar la Nit alçant el braç.

***


Els rellotges de tot Europa assenyalaven les tres de la matinada. Obeint les indicacions dels segurates, els últims pijos abandonaven un Luz de Gas sense música. Encesos a tota potencia, els llums de la sala mostraven una moqueta plena de cigarretes cremades i diminuts sobres de paper totalment buits. L'Arian va buidar de cop la seva copa de Four Roses, i va fer cap a la porta. Quan era al cotxe, va connectar la ràdio, sintonitzada al Canal Clàssic. Una peça d'Erik Satie el va acompanyar fins a la Meridiana. A l'autopista, l'Arian es va treure un caliquenyo de la butxaca. Aquell fum dens va aportar-li una agradable serenor d'esperit. Vint minuts després, ja era a Granollers.
A casa, l'Arian va connectar el seu ordinador, i va carregar el programa de correu electrònic:

From: chocolatero@pajilleros.org
Date: Mon, 27 Nov 2003 01:12:26 +0200
Subject:
Organization: Transnational Pajillero Front
L'Arian va encendre el mig caliquenyo apagat que duia als llavis, i es va posar a llegir el missatge...
(c) Donat Putx. Barcelona, 1996.
Capítol 15.

El babau, el lloro i el venedor de bíblies


Els núvols d'un dia gris no haurien portat cap bon presagi a una ment desperta. Però aquesta situació estava molt lluny de reflectir la realitat de tot allò que girava pel cap boirós d'en Quim.
Assegut al seient posterior d'un vell Megane que la Nit conduïa amb destresa en direcció a Granollers no podia més que donar-se llàstima. Es veia com un babau forçat a viure el perill d'una situació que no havia triat. Just com els personatges que un tal Hitchcock retratava amb el rostre de James Stewart fa molts anys. I si alguna cosa estava clara es que no li agradava gaire la idea de veure's perseguit. Si només hi hagués un lloc on pogués sentir-se segur com quan de petit es tancava al lavabo quan era fosc!
--Com ha arribat a vosaltres aquest disquet? --la Nit parlava amb una veu eixuta, com de professional.
--I què n'has de fer tu d’això? --li tornà el cop la Mercè, asseguda al seu costat.
--Creu-me, ho dic per la vostra seguretat.
--Ho has dit bé. La nostra seguretat es precisament això, nostra.
--Perdona, maca, res a dir. Si no fos per la urgència de la situació us faria baixar del cotxe ara mateix.
En Quim se les mirava com si no estigués dins aquell vehicle, passant semàfors en vermell. La sensació d'irrealitat s'accentuava amb la música de Charly Parker. Definitivament, tot això no podia ser veritat. Segur que no. I si ho era, potser es tractava d'un acudit dolent amb el fons d'un cel contaminat. Els seus ulls, independents dels pensaments, dibuixaven el clatell de la Mercè. Si s'hagués fixat una mica, hauria pogut identificar els senyals d'una cicatriu a l'occipital, però no estava en condicions de fixar-s'hi gaire. I encara menys amb la frenada que anunciava que havien arribat.
Van haver d'afanyar-se per seguir a la Nit escales amunt, esbufegant. Després de topar-se amb un venedor de bíblies amb cara de fer negoci, haurien arribat a la porta de l'Arian, si encara estigués al seu lloc. Tot pensant el pitjor, sense dir ni paraula, s'endinsaren a l'apartament. L'ordinador engegat, la ràdio emetent el noticiari estúpid de sempre i, al fons, un lloro neguitós que només deia: "no puc, no puc".
A banda de la desfeta de la porta, no hi havia cap senyal de violència. Al fons, el soroll d'una aixeta donava a la situació un punt de surrealisme.
©Pedro Carreño Barcelona, 1996
Tornar a la pàgina principal