Tornar
a la pàgina principal
Una nit de descans
Capítol 10.
El sergent Badosa
En Quim i la Mercè van quedar trasbalsats mentre l'eco encara
rebotava per les parets d'aquell carreró del Barri Gòtic:
- ... colatero.. ero.. ero.
El Chocolatero. La telepàtica veu d'en Mossèn Folch els havia
advertit sobre aquell sinistre personatge: Paquito El Chocolatero. Una ment
brillant, pero tristament descarriada. A despit del seu impressionant
curriculum acadèmic, El Chocolatero s'havia convertit en un dels
personatges més odiats pels Esperits Purs: era el líder del Front Pajillero
Transnacional.
Quan se'n van adonar, el tal Chocolatero ja s'havia fos. I
aleshores, tot d'una, en Quim i la Mercè van tenir un pressentiment i van
apretar a correr cap al pis d'en Donat. La porta era oberta. Quan van
entrar a l'apartament, els esdeveniments es van succeïr molt ràpidament. Un
grup de tres homes va sorgir de les ombres de l'estança, i els va
encanonar amb unes pistoles enormes.
- Quin són, vostés? -va preguntar amb rudesa un barbut amb cara de
pocs amics.
- Amics d'en Donat -va respondre la Mercè amb evident mala llet.
- I vosaltres? Qui collons sou, vosaltres? -va inquirir en Quim amb
tota la xuleria que va poder.
- Sergent Badosa -els va respondre el de la barba mentre ensenyava
una placa de poli.
(© 1996 Donat Putx, Barcelona, novembre del 1996).
Capítol 11.
Smoke, smoke, smoke...
Del Donat, no hi havia cap rastre. L'apartament, era tot potes per
munt. L'havien estat regirant. La vaixella de ceràmica de La Bisbal
que en Quim els li havia regalat a l'abril quan en Donat i la Mercè
van decidir d'anar a viure junts estava feta miques. A la Mercè li
rodà el cap en veure l'estropici.
- Que en sóc de ruca -pensà- si me l'hagués endut, junt amb l'equip de
música, els discs de vinil, i les maletes!
Els mètodes de la policia eren rústics. La independència de
Catalunya no havia pas modernitzat els mètodes policials, i les forces
d'ordre eren tan impresentables com ho havian estat les del país veí durant els segles d'opresió.
Abstenint-se de fer cap comentari, en veure la destrossa, la Mercè no va
poder contenir la llàgrima que va rodolar per la seva galta, i que es va
esclafar en el seu pit voluptuós i perfecte. La Mercè era una noia de
sensibilitat exquisida i no calia gaire per fer-la vessar llàgrimes. Els
pits de silicona havien estat el regal de nadal de sa mare de fa dos anys,
com a últim recurs per a veure si la la nena li donaven un paper a la
propera serie del Martí Benach. En Benach, productor de la televisió de
Catalunya i ex-aimant de la mare de la Mercè, havia fet el comentari
que a la nena, que era molt maca, li faltava una mica de pit, i la
mare, a qui li sortien els bitllets de mil pujols per les orelles, no
es va tallar ni un pèl en arregar-li el problema. Per descomptat, el
problema no era la manca de pit, i per a la Mercè ni paper, ni sèrie,
ni res de res. Això si, la Mercè era un tros de dona que no tenia res
que envejar als actius de la Jessica Parker Lewis, ni en quant a
apariència física, ni en quant a mitjans econòmics. De talent
artístic, però, no en tenia gaire.
En Quim feia tres minuts que havia seguit el recorregut de la llàgrima
de la Mercè, i com la gota de solució salina, mucosa i lípids, s'havia
quedat estancada als pits perfectes de la preciosa puta novicia. Com es obvi, no
havia sentit ni una paraula del que el sergent Badosa havia estat dient
durant els últims tres minuts. La Mercè pero, si que havia sentit cada paraula, i
tot i estirant al Quim per la mà, va fer mitja volta i tots dos varen córrer
escales avall del vell edifici del carrer del Call, perseguits pels
dos goril.les del sergent Badosa, l'agent Fiol i el caporal Gonsales
Merler.
Per sort o per desgràcia, la marabunta nadalenca els va
absorbir i la Mercè i el Quim es varen perdre en la multitut. En
arribar a la Plaça Sant Jaume varen girar cap a l'esquerra i varen
acabar al mitg de la fira de Santa Llúcia. Allà, envoltats per la
gentada es varen sentir protegits i com varen poder, varen arribar
fins al Museu Frederic Marés per prendre's un te de menta a la
terrassa del museu. Amb calma, la Mercè repetí els comentaris del
sergent Badosa pel Quim, que no havia parat gaire atenció mentre eren
a cal Donat.
- En Donat junt amb una tal Nit, ha muntat una xarxa
d'agents dobles pel Front Pajillero i pels Esperits Purs - crida la
Mercè- t'ho pots creure? no ens podem refiar de ningú! Hem de parlar
amb l'Arian ....
En Quim, mes assenyat que la Mercè, potser perquè
encara es preguntava com és que la Mercè no s'havia operat els pits
fins després de sortir amb ell, comentà telepàticament
- No és convenient anar de lloc en lloc. El millor es arribar-se fins
la
Txell, i deixar als experts resoldre els problemes. Total, un
dissenyador de planes de web que toca la bateria a les hores lliures,
i una aspirant a actriu que fa corus pels anuncis de televisió quan té
sort i de puta a les hores mortes, no som les persones més adients per a
enfrontar el Chocolatero.
La decisió estava clara, tots dos havien d'arribar fins a la Txell. La
Mercè demanà la nota mentre als altaveus del Cafe Marés sonava la música
del "Smoke, smoke, smoke...", la versió jazz del "Fum, fum, fum", de La Locomotora
Negra.
(c) Zoe Cicen Sonza
Gainesville, 1996.
Capítol 12.
Santa Llúcia ens la conservi
Fum potser no, però una llar de foc si que hauria desitjat tenir aprop
seu la Mercè. Tot i que s'havia begut el te de menta pausadament per
sentir-ne l'escalforeta, la terrassa del Museu no era el lloc més adient
per seure-hi en ple mes de desembre. Duia un jaquetó de llana verge i
un jersei de cashemir de coll alt. El fred, però, havia anat fent camí per
entre la roba i s'havia instal.lat en la silicona. Era com si li haguéssin
ficat un glaçó de gel dintre de cada mamella. I les paraules d'en Quim,
tractant-la un cop més de puta, eren com ganivets que, esquinçant la
silicona, se li haguéssin clavat al cor. Fins a quan hauria de mantenir
el seu secret? Un secret que fins i tot ella mateixa volia ignorar. Per això
intentava creure's que ho feia per despit; per venjar-se del Donat i la
Didí.
No va poder fer res per evitar que, per segona vegada aquell vespre, el seu
llagrimer es posés en funcionament. Aquest cop, la llàgrima, mes fluída
que l'anterior, va lliscar ràpidament galta avall, va avançar pel coll i
va aturar-se entre les fibres de cashemir del jersei.
En Quim, un cop més, la mirava embadalit i va tornar a pensar,
com aquella nit a la Rambla, que no podia ser. Malgrat la seva aparent
maduresa --un home calb fa sempre la sensació de madur-- era un
ingenu, i no podia suportar la idea que la noia de can Molist, que havia
estat escolta i havia fet d'escolaneta a la parròquia del seu poble, ara
anés venent el seu cos per quatre pujols.
--Per que vas fer-ho?
--Fer-ho? El què?-- respongué la Mercè. Endevinava la intenció de la
pregunta, pero es va fer la desentesa.
En Quim no gosava interrogar-la directament sobre una matèria
tan delicada, i va quedar sense saber què dir. Finalment va trobar una
sortida.
--Anar-te'n de cal Donat sense la vaixella que et vaig regalar.
--Si us plau, no surtis ara amb un ciri trencat --li va respondre ella
mentre travessaven el pati en direcció a la placeta de Sant Iu--. En primer lloc,
la vaixella ens la vas regalar als dos. I vaig ser jo qui va marxar del pis,
oi? A més, cóm pots pensar en aquestes coses mentre els goril.les d'en Badosa
ens deuen buscar per aquí. Sort que amb la gentada de la fira de Santa Llúcia...
Les campanes de la catedral tocaven les nou. El brogit de la gent al
voltant de la catedral havia desaparegut. Gairebé totes les parades de la
fira eren tancades; les poques que no ho eren, s'apressaven a recollir. Un
parell de treballadors de la neteja, força maldestres, arrossegaven unes escombres
de bruc, deixant al seu darrere la major part de la brossa.
--Mira on hem arribat des que l'Ajuntament ha unificat el sistema
d'oposicions-- va comentar el Quim assenyalant-los. Posaria la ma al foc que
aquest parell se saben de memòria el principis de la termodinàmica i que et
poden explicar la hipòtesi de Gaia. En canvi, fixa't amb quina poca gracia
escombren. Sembla com si ho féssin per primera ...
No va poder acabar la frase. En Quim va reconèixer immediatament
un dels homes. Era el caporal Gonsales Merler, que va donar
immediatament la volta a l'escombra. El bruc havia ocultat el canó d'una
escopeta que ara apuntava el pit esquerre de la Mercè.
(c) Mercè Piqueras
Barcelona, 1996.
Tornar a
la pàgina principal