Tornar
a la pàgina principal
Una nit de descans
Capítol 7.
La Crida Universal
Tot allò no podia ser cert! La Didí i la seva veïna,
la del gimnàs, conversant afablement al monestir de Poblet amb
hàbits monacals i tot! En Quim va patir en un instant totes les
malalties súbites del planeta, però la seva
prudència el va portar a ennuegar-se abans que estossegar i ser
descobert. No entenia res, però el seu instint li dictaminava una
única solució: fugir. Va començar a fer el gest de
girar mitja cua, però de nou el seu instint va emetre resposta.
De cop i volta va saber per què havia vingut a aquell
llunyà indret des de Barcelona, gairebé com un robot
programat. Era aquesta sensació mental indescriptible, aquesta
crida metapsíquica, mil.lenària i intergalàctica.
Per això no es va sorprendre quan una presència es va
materialitzar al seu costat. Era un altre monjo (o monja) amb el rostre
ocult sota la caputxa. Li va estendre la mà i en Quim la va
agafar. Hi havia tota una càrrega d'amor universal en aquell
ésser. Una veu femenina va ressonar a la seva ment:
- "Vine, company".
No es va sorprendre per la comunicació telepàtica i va
respondre afirmativament a través del mateix canal, com si ho
hagués fet durant tota la vida. L'encaputxada el va conduir a
través d'un corriol cap a la part posterior del monestir. Ella es
va aturar davant del mur de pedra i es va abaixar la caputxa descobrint
la seva mirada afable i còmplice. Amb un gest gairebé
imperceptible va convidar en Quim a traspassar aquella aparent barrera.
Va accedir, i en el moment que un cos físic hauria xocat amb el
mur, ell va entrar a una estança càlida en la qual
esperava el que devia ser l'abat del monestir.
- "Alabat sia Krishna", va exclamar l'abat amb una veu profunda i
serena.
- "Alabat sia", va respondre la monja.
En Quim va romandre en silenci, escoltant la conversa telepàtica
paral.lela que mantenien els dos membres de l'orde en un anglès
fluïd. Més o menys comentaven que tot estava anant segons el
pla previst. L'abat el va convidar a seure.
- "Estimat company. M'alegra que hagis entès a la primera quina
és la missió que t'ha portat aquí. El meu nom
és Albert Folch i la meva funció és la de coordinar
la secció europea de l'Organització amb Amèrica, on
es troba el nostre Pare Superior."
- "El meu nom és Eulàlia Bobes, pero em pots dir Laia.
Coordino la secció europea des d'aquest monestir i sóc
l'encarregada de captar els Esperits Purs que viuen immersos en la
corrupta societat sense saber que són uns escollits. Aquest ha
estat el teu cas i el d'algunes de les teves amistats".
En Quim ni es va immutar davant aquest plantejament de la
situació. Era com si, de sobte, la meitat del seu cor i de la
seva ment haguessin vist una llum coneguda que s'havia mantingut fins
ara oculta. Només va fer una pregunta:
- "Ha arribat el moment d'actuar, no?"
L'abat va ser taxatiu:
- "Efectivament. El nostre Pare Suprem, monsenyor Antoni Castells, va
contactar amb el Gran Krishna aquest estiu en un cim secret i
inaccessible dels Andes i les instruccions van ser clares: "Ha arribat
una nova era. Els Esperits Purs heu de netejar el món
d'escòria i pajillerus per entrar en un nou plànol
existencial perfecte". Segons explica el nostre Pare Suprem,
després de les seves paraules, Krishna va accionar el
Mòdem Universal i el seu missatge va arribar a tots els racons de
la Creació".
- "Alabat sia Krishna", va exclamar en Quim, abaixant el rostre en
senyal de respecte jeràrquic cap a l'Albert i la Laia, rumiant a
la vegada quines de les seves amistats serien Esperits Purs. I quines
no.
(© 1996
Quim Gil, Barcelona, octubre del 1996).
Capítol 8.
On és Walli?
Què és aquest soroll! Ja és hora, però si encara és fosc!
en Quim es sentia amoïnat, no havia dormit bé. Li emprenyava que sempre
que
tenia reunions importants no dormis bé. Mentre s'afaitava, li venen
incongruents imatges a la memòria però en Quim mai no havia fet cas dels
somnis i menys aquell dia.
A punt de marxar decideix no agafar el Citröen. La reunió és massa
important
i va decidir anar en taxi. Allò li donaria temps per pensar en
l'estrategia
per aconseguir aquell contracte, potser el més important de la seva
curta
carrera. Suggeriré un fons on l'usuari pugui buscar a en Walli -es
deia- on
fins i tot podran organitzar un concurs si volen. Estava molt
il.lusionat
tot i que no havia sentit gaire sobre els altres productes d'aquella
editorial.
La descripció que tenia coincidia amb aquella dona que ja l'esperava:
rossa,
d'uns 50 anys. S'acostà temerós i en Quim digué:
-La Sra Txell Beramendi?
-Hola, tu deus ser en Quim.
En Quim va començar a explicar totes les seves idees sobre com fer
aquella pàgina web. A la Txell li va agradar molt la idea de l'on es Walli,
perquè
els nens disfrutarian i tornarian a visitar la pàgina. Pero, en un punt
de
la conversa la Txell diu somrient:
-Veig que el que la Didí em va dir de tu és cert.
-La Didí! Coneix a la Didí?. Increïble!, ja ho diu en Tomeu que el món
es
un mocador. Es curiós, ara fa dies que no sé on para.
-No et preocupis, està en bones mans. En Mossèn Albert Folch es un home
molt
sensible, a mi em va ajudar molt.
En Quim quedà contrariat, la Didí amb un Mossèn no semblava l'aliança
que
ell hagués pensat. Però aquest Albert Folch, on havia sentit aquest nom?
-On puc trobar a la Didí? voldria parlar amb ella encara que sigui per
telèfon.
-És a Poblet.
A en Quim li va canviar la cara. De sobte va reviure el somni que
aquella
nit havia tingut. Mai li havia passat abans. Des d'aleshores no va
deixar de
pensar amb aquella estranya coincidència pero quan més voltes li donava
més
convençut estava que es tractava d'una premonició. Seria ell l'esperit
pur
destinat a ajudar a les seves amistats? No sabia per on començar pero
aquella mateixa tarda en Quim va trucar a la Mercè.
-Digui?
(© 1996
Miquel A.Gonzalez-Meler, Barcelona, octubre del 1996).
Capítol 9.
Els arxius secrets
Gairebé li va caure el telèfon de les mans en sentir la història d'en Quim.
La Didí a Poblet? Els esperits purs? En Quim, l'escollit? Per a què? De cop,
la Mercè va recordar els arxius que havia robat en Francesc i que, mort de por,
li deixà en penyora. Eren textos i textos indesxifrables
que, ara, se li feien mes clars.
-Esperits purs, dius? Em sembla que n'he llegit una cosa semblant no fa gaire.
I començà a explicar-li, arravatada, tota la història dels fitxers pels
quals algú perseguia en Francesc. Apart dels textos criptografiats, havia
trobat una minsa capçalera on es relatava l'existència d'un grup
d'il.luminats que havien perdut un llibre imprescindible per a la seva
existència.
-Potser, el llibre son aquests caràcters que no saps llegir. Potser si els
el portem... -suggerí la Mercè a en Quim.
Mentre, al monestir, la Laia i l'Albert posaven en escena un estrany ritual.
Ambdos habillats amb una túnica blanca, miraven fixament el foc d'una
espelma tot cridant, telepàticament, "Pare, Krishna, salva'ns", i les seves
ments s'unien, suaument, al magma de tots els pensaments del seu poble
derrotat, que necessitava la Força per ser salvat.
-Estas segur que no podran desxifrar el llibre? -preguntà, en un moment de
maxima concentració, l'esperit de la Laia.
-Sabran llegir-lo al seu moment, com tu, com jo, com tots els altres. I
llavors descobriran el perquè han estat cridats. Pero, sobretot, no
demostris grans emocions quan te'l deixin a les mans. Ells nos saben que
algú ens el roba i que a ells correspon l'amargor de retornar-nos la llum.
-Jo ensenyaria aquests arxius a la Txell. Ella sabrà que n'hem de fer -
acaba la conversa, mes seriós que espantat, en Quim. Minuts després, era al
portal de casa la Mercè, a punt per portar-la, a ella i els arxius, pel camí
marcat pels esperits purs. Sense saber-ho, començava l'aventura, el viatge
iniciàtic dels qui aviat veuran més enllà de la matèria i tocaran la puresa
dels cors.
La Merce pujà rapidament al cotxe i, per amor o per dolor, pensa en algú:
-I en Donat? I l'Arian? Els anem a buscar?
En Quim arrencà el seu vell citroen i ambdós s'endinsaren en la boira de la
nit, a la recerca de l'ajuda dels companys. Pero quan arribaven a can Donat,
una ombra llarga els va fer parar en sec.
-El llibre és meu, el llibre és meu -cridava.
-Quí ets i per què ens atures? -inquirí, arrogant, la Mercè.
-Sóc el Chocolatero.
(© 1996 Mercè Molist, Barcelona, novembre del 1996).
Tornar a
la pàgina principal