Tornar a la pàgina principal

Una nit de descans


Capítol 4.

El pixa-petita

Se'l va topar de cara. Els ulls molls amb una bena de dolor es van obrir per veure-hi clar, del cap fugí l'amada Didí. Era en Ferran, allò petit? No, no, Francesc. Es deia Francesc i no havia canviat des de les tardes de l'institut. En recordava les vibracions, més que la cara. Aquell fàstic de la suor que li regalimava quan voltava pel fast-food del seu pare i tenia aprop les cambreres, "nenes bones", que deia ell, i podies tocar-li la humanitat de mascle fent d'escut d'un home petit.
L'Arian el coneixia, de quan feia de mestre a la colla i ja mirava de remenar les faldilles de la Didí. Pero no, no l'havia reconeguda. La Mercè li dona temps de demanar el preu perquè fos més gran la sorpresa, es va estirar les mitges de forma negligent, tragué el pintallavis per cobrir de més roig la boca i el mirà, amb foc als ulls: "A tu no et deien pixa-petita a l'institut?".
Gairebé li va venir un cobriment. Mira que havia anat vegades de putes, eh?, pero mai s'havia trobat amb una cosa així: una vella coneguda de l'institut! Aquella nit, mes que mai, l'últim que li feia falta eren sorpreses.
Mig recuperat de l'ensurt, veié entre la foscor dels seus pensaments una cara amiga i es posà a recitar a velocitat supersònica i entre sanglots la seva mala vida sense abans, però, interessar-se per les peripècies que havien portat la Mercè a la vorera i no acabar de treure l'entrellat de les seves virtuts higièniques. En Francesc ho digué tot: que acabava d'entrar en un ordinador i que algú l'havia detectat, però no seguit els passos, segur que no, i sanglotà, que en la seva fugida, s'havia emportat uns quants arxius, sense importància, havia pensat, però, quina por, quan els llegí. Necessitava ajuda.

(© 1996 Mercè Molist, Barcelona, setembre de 1996).
Capítol 5.

El redreçament

Veus? Ja no tinc la pixa petita, digué el Francesc a la Mercè. Aquell dia però, cap dels dos estava particularment interessat en el sexe, i de fet, només hi hagué mostres d'afecte. Es notava que tots dos necessitaven sentir-se estimats.
Mentrestant en un racó del Luz de Gas, la Didí estava intentant redreçar la seva vida. L'Arian tenia tota la raó, calia posar una mica de seny. Així doncs es tancaria en un convent de Poblet per reflexionar sobre la seva vida.
Quan arribà al convent, la Didí queda fortament sorpresa en veure que hi havia una altra dona que també estava allà per reflexionar. Es deia Txell, era alta, rossa tenyida, d'uns cinquanta anys molt ben portats, i ningú sabia ben bé com havia anat a parar alla. Per el convent, corrien rumors que la Txell havia estat una important dona de negocis del món de l'editorial català, que s'havia hagut de retirar d'aquest món arran d'un estrany afer amb uns fitxers desapareguts.
Mossèn Albert Folch era l'únic que sabia la veritat sobre tot allò. Però, qui sabia la veritat sobre mossèn Folch?
En Roger Torné, era el lleter del poble, i cada matí portava la llet i els ous als convent. La seva il.lusió però, era la de convertir-se en escriptor, i en saber els rumors sobre aquella dama intentà comunicar-s'hi. Per tal d'aconseguir aquest propòsit pujava tot sovint a Barcelona a fer gestions, tot i que per el poble es deia que en realitat pujava per anar de putes.
Per la seva banda, en Quim no havia trobat massa estranya la desaparició sobtada de la Didí. De fet fins i tot se n'alegrava una mica, així ell també tindria temps per prendre's les coses amb calma, i fins i tot es podria apuntar al gimnàs on anava aquella veïna seva que estava tan bona, i que semblava tan assenyada: la Mercè Piqueras.

(© 1996 La Didí, Barcelona, octubre de 1996).
Capítol 6.

Per terres del Císter

Un grinyol de la panxa, demanant una mica d'atenció, va trencar el silenci a l'interior del cotxe i va ajudar a en Quim a tornar a aquest mon. Feia una hora que era dins del 2CV parat al davant de la portada del monestir de Poblet i no sabia perquè. Més que no saber què hi feia o què no hi feia, no sabia ni perquè hi era ni com hi havia arribat.
Va notar que tenia gana i fa fer una ullada al rellotge. Dos quarts de tres! ... i l'últim que recordava es que als volts de les nou havia sortit de casa amb la intenció d'anar a inscriure's al gimnàs. No tenia consciència ni d'haver agafat les claus del cotxe. I ara, era a l'altra punta del país.
Es va treure els guants de cuir amb la parsimònia dels playboys de la Costa Blava a les pel.lícules dels seixanta. Va mirar-se al retrovisor com per confirmar que era ell i es va acariciar la closca des del front fins al clatell. Amb dos anys s'havia quedat sense un pel. La Didí deia que l'alopècia, li agradava dir la parauleta, el feia mes atractiu. "Clar, a ella li agradava en Phill Collins!".
Sense estar-ne massa convençut va decidir que havia de moure's. D'una revolada va sortir del cotxe i, dret al costat de la porta, va fer una mirada a tot l'entorn. Més enlla hi havia quatre cotxes aturats pero no hi havia ningú. "Els caps de setmana deu ser quan s'omple de gent que ve a visitar el monestir" - va pensar en Quim - "Avui, es dimecres, oi?" va preguntar-se ell mateix, dubtant de tot.
A l'ombra feia una mica de fresqueta i va encaminar-se cap a la porta del monestir. No tenia clar si volia entrar pero volia aprofitar el solet que hi tocava i preguntar a algú on podia fer una queixalada.
La melodia d'una flauta dolça el va fer aturar. Localitzava d'on venia la tonada pero no veia al músic. A l'avançar una mica, més darrera d'un xipre, va trobar-se dues figures amb hàbit monacal. La que escoltava va posar-se a riure. En Quim va quedar glaçat... aquest riure? li era familiar!

(© 1996 Oriol Ferran, Barcelona, octubre de 1996).

Tornar a la pàgina principal