Cibernovel.la

Tornar a la pàgina principal

Una nit de descans

Capítol 1.

Una nit de descans

Era la Mercè? No, no podia ser. Vaig fixar la vista al retrovisor: una filera de dones ocupava la vorera de les Rambles, algunes caminaven amunt i avall com aquell ós del zoo. La quarta semblava la Mercè però no podia estar-ne del tot segur perquè feia molt de temps que no la veia. Havíem estat "nòvios", sí, però d'aquella manera innocent, quan erem petits. Els meus pares conexien els seus. Més endavant ens havíem distanciat. Una coincidència aquí i allà, i després res.

No m'ho acabava de creure: no quadrava amb el domicili al carrer Aribau i la torre a Sant Vicenç de Montalt. I, tanmateix, semblava la Mercè. Era possible? Què estava passant? A veure, jo anava baixant les Rambles amb el meu Dos Cavalls al voltant de la una de la matinada, intentant decidir si aquella nit seria techno o britpop, quan, de sobte, a l'alçada de l'Arc del Teatre, mirant distretament per la finestra, vaig veure una amiga de la infància aparentment en actitud de qui espera un client.

Involuntàriament vaig construir una història: el Donat l'havia deixada (o era l'Eusebi?, ja no recordava en quin ordre havien passat per la seva vida aquell parell), després, potser la cocaïna, la necessitat de més diners... Però allò no tenia ni cap ni peus: quants diners podia guanyar allà on estava? A tots els sectors hi havien categories i, a la seva activitat, aquella semblava precisament la més baixa.

Què havia de fer? Havia d'explicar-ho als seus pares? De seguida, em va venir el record de que els seus pares, quan la Mercè era petita, no la deixaven baixar les Rambles més enllà del Pla de la Boqueria. "Quim", m'havia dit en una ocasió, "no puc passar d'aquí", i havia assenyalat el Miró que hi havia al terra. Què pensarien els seus pares? Ara s'havia fet gran i havia baixat les Rambles fins al final. Fins al fons. No, millor no parlar amb els seus pares.

Sentia que havia de fer alguna cosa, malgrat que no sabia ben bé per què. Havia de provar de localitzar l'Eusebi o el Donat? On? I a aquelles hores de la matinada? A més, no els hi tenia prou confiança. No, el primer que calia fer era explicar-ho tot a la Didí, escoltar la seva opinió. Segur que ella sabria com actuar.

Aquella era una d'aquelles nits de "descans", com deia la Didí. El que volia dir era que ella "descansava" de mi. Succeïa una de cada tres setmanes, aproximadament: la Didí em trucava i em deia que "descansava". O sigui, que el divendres no la busqués, que m'espavilés tot solet.

Sabia, és clar, que aquella era una forma de parlar i que els caps de setmana que no ens vèiem la Didí feia qualsevol cosa menys descansar. De fet, després de dos anys sortint junts, havia començat a sospitar que les jornades de repòs eren precisament les que la Didí passava amb mi.

Jo no sabia què feia durant aquells caps de setmana de descans, però sí que podia imaginar on iniciava la nit. Probablement a aquella hora encara hi seria. Vaig deixar el Dos Cavalls a l'aparcament del carrer de Santa Madrona; vaig pujar les Rambles per la vorera contrària on havia vist la Mercè (sí -ara que la tornava a mirar-, si no era la Mercè, s'hi assemblava molt); vaig enfilar el carrer Nou de la Rambla. A dos quarts de dues de la matinada traspassava el llindar del London Bar.

Capítol 2.

El dit gros del peu

Aquella nit, la Didí no estava per orgues. I això que el cap de setmana prometia: havia plegat d'hora, a mitja tarda, i ja tenia una cita. El jefe l'havia convidat a sopar, bistec tàrtar, i per postres, no hauria de saber res del Quim en 48 hores. Amb sort, i sense gaire insistència, el Miquel, un ser guapot i madur, l'acabaria convencent d'anar a fer unes copes. I després, a esmorzar a l'Escala. No calia ser massa llarga per endevinar-ne les intencions. D'altra banda, coincidien plenament amb les d'ella. Pero de sobte, sense saber per què, s'havia sentit deprimida...

Des que el Quim va accedir a oblidar-se'n cada tres setmanes, el cas es que cada cop tenia més ganes de "descansar". Era un bon nano, el Quim, pero mai havia entès prou aquella necessitat seva d'independència, aquelles ànsies, diguem-ho així, de tastar altres companyies. Quan algun cop li havia suggerit la questió -"tu també ho hauries de provar, home..."-, havia fet cara de pòquer. Segons la Didí, nomes ho acceptava per no trencar aquella imatge d'home modern i alliberat amb que l'havia enlluernada quan es van conèixer.

Uf! D'allò ja feia dos anys, i començava a dubtar si tenia gaire futur. Li sortia a compte, realment? Hi havia pensat mentre es dutxava, i ara hi tornava, eixugant-se els peus. El dret era el seu predilecte. Certament, es tractava d'un peu insòlit. Acollia un dit gros ben especial, no hi tenia ungla, i era tan carnós... Mmmm... n'estava enamorada. De fet, tots n'estaven, d'aquell atribut, i havia acabat fent-ne un peatge. Al principi, els amics d'una nit s'ho agafaven en broma, pero havien après a accedir-hi. Si no li xuclaven una bona estona, res de res... I això com al Quim la cosa li feia més aviat fàstic, el Donat i l'Eusebi n'eren grans entusiastes, sobretot el primer. El Donat, gimnasta professional, jovenet però ben dotat, la feia embogir: s'ho prenia com una competició...

La imatge del Quim rosegant-li el dit gros la va destrempar. Ja no tenia gana, i va decidir passar del sopar amb el Miquel. Ja li trucaria mes tard. Ell ho comprendria, es clar, estava deprimida. Amb un cop de Scoopy es va acostar al Drugstore, al carrer Tusset, i va proveïr-se d'una ampolla de Freixenet i unes llaunes de paté de salmó. Després de la xocolata, el cava i el salmó eren la seva recepta anti-depre. De nou a casa, va obrir l'ampolla i se'n serví una copa. Va agafar el portàtil i va trucar a la Mercè. Zero. Ningú contestava al telèfon. On parava, aquella nena? Necessitava parlar-li. Què havia de fer, amb el Quim?

Apalancada al sofà, amb la copa en una mà i el comandament a distància a l'altra, va decidir entregar-se a la caixa tonta. Deprimida o no, era una dona de decisions ràpides. A més, s'havia proposat acabar-se l'ampolla. Per què no l'entenia, el Quim, quan li deia que ella ho volia tot? Solia respondre-li el mateix, que ell també ho volia tot, però no feia ni un sol pas per demostrar-ho. Poc abans de l'última copa, el porno del Plus la va fer reaccionar. Déu n'hi do, aquests membres, va pensar. Poc a poc va oblidar-se que estava deprimida, ara se sentia joganera. En un altre rampell, va recuperar el sentit comú: els homes estaven per exprimir-los, no pas per preocupar-se'n. Que es preparessin, aquella nit! Sabates, casc, Scoopy i adéu. Muntaner avall. A dos quarts de dues de la matinada traspassava el llindar del Luz de Gas.

Capítol 3.

Llàgrimes de fúria

La música salsa de la cubana Lucrecia era tot al contrari d'allò que el seu cos li demanava aquella nit, pero sempre s'havia sentit còmoda en aquell ambient decadent.

El seu vestit vermell i llampant no en tenia prou en cenyir-se al seu cos de manera tan aclaparadora, sinó que a més, combinava d'allò més bé amb els daurats rococós i els velluts antiquats que l'envoltaven.

Era perfectament conscient de que, tot just entrar, ja s'havia convertit en el centre de moltes mirades. Podia descobrir, lluint en la penombra, els vidriosos reflexos que la seva imatge produïa en la mirada d'alguns homes, no només en els dos o tres solitaris que, penjats de la barra assistien indiferents a l'espectacle, sinó fins i tot en algún element que hi era present amb la seva secretària, amigueta o fins i tot amb la seva propia dona.

La Didí, malgrat sentir-se repassada, va repassar també al personal. De fet havia anat al Luz de Gas sense pensar en trobar-hi ningú en concret, pero l'ambient demodé del local li va fer venir a la memòria un vell amic que gairebé sempre era allà. De dia portava els números del local i de nit acostumava a asseure's en una taula, la més arraconada i fosca de la sala, per submergir-se en els seus pensaments.

Si. Allà era, com sempre, amb els seus cabells llargs i grisos, la barba de dos o tres dies, assegut davant el Four Roses de totes les nits, sense fer cabal ni a res ni a ningú. Estava sol, la qual cosa no era estranya, ja que el seu aspecte físic era deplorable, revellit, solitari, mal endreçat i amb cara de pocs amics. Pero ella era la seva amiga i ben segur que s'alegraria de veure-la. S'hi va acostar.

-Hola, Arian!

Només una persona sensible com la Didí podria ser capaç de copsar, al fons de la mirada fosca del vell, aquella mínima llampurneta de tendresa i il.lusió que hi brillà per un instant.

-Hola, maca!

La Didí, responent a una muda invitació, va asseure's al costat del seu amic. Va sentir una especie de satisfacció morbosa al pensar que molts dels homes presents no entendrien la seva elecció.

-Tens problemes, oi, Didí?

La mirada de la Didí va restar clavada en els ulls de l'Arian. Sabia que aquell home res podria solucionar-li, pero també era conscient de que era perfectament capaç, nomes xerrant una mica, d'assossegar la seva ment i fer-la calma. A més, ell sempre sabia del seu interior, de si les coses li anaven bé o no.

-Com vas amb la Mercè?

-Òstia, òstia, òstia, tio! Com pots saber que...

La Mercè veia com les seves companyes anaven i venien en una activitat normal per un divendres a la nit a les Rambles, pero ella no s'havia estrenat encara. De fet no hi posava cap interès. La única cosa que li interessava era que li havia semblat veure al Quim amb el seu Dos Cavalls pero no n'estava segura. L'hauria vist ell? Què hauria pensat? Si era així, si ell l'havia vist, segur que correria a explicar-ho al Donat o a la Didí, i això era el que la noia volia. Que es fes fotre aquell bergant. No l'havia deixada? No se'n anava al llit amb la seva millor amiga? Que s'assabentéssin aquella col.lecció de dats pel sac que ella estava fent el carrer per culpa seva, per donar-los-hi una lliçó. Ja l'havia avisat al Donat que ho faria i allà estava.

Li havia fet tan de mal el Donat... pero encara més que el despreci del Donat al deixar-la, (ja veus, què es podia esperar d'un gimnasta que fa culturisme de pa sucat amb oli com ell...) era la traició de la Didí la que li dolia i que la posava fora de mida.

Ella mateixa s'havia sorprès al descobrir que era en la Didí en qui pensava quan, passejant amb el seu vestit curt i escotat Rambles amunt i avall, se li barrejaven els sentiments d'aquella forma tant estranya, era la Didí la que la fotia, i era per la Didí que li pujava aquella ràbia que se li enganxava al ulls transparents en forma de irreprimibles llàgrimes de fúria.

Tornar a la pàgina principal Pujar al capítol 1 Pujaral capítol 2