Cameroun

Arian Botey i Pratarian@estiu.net

l'estiu

Poesia

Llibres

Yi Jing

Serials

Teatre

Llibres anteriors

Informació

Darreres publicacions

quí és, qui són? Quan vaig començar a escriure la història de la Montse, tenia una persona al cap. Realment hi ha una mínima base a la vida real, molt mínima, que va inspirar el personatge de la Montse. Però res del que passa a aquesta història és real ni de molt lluny. Potser tan sols l'aspecte físic de la noia, el seu temperament distant, la seva aparença tan diferent del seu interior extremadament ric varen ser una mica reals. Però la Montse d'aquesta història tan sols conserva el nom d'aquella Montse que vaig conèixer. No és, doncs, ningú que existeixi, i si la Montse real arriba a llegir aquest llibre, s'hi identifica, li hauré de demanar disculpes per haver inventat tant al seu voltant. Tot és imaginació, o gairebé tot, ja que potser sí que recordarà algunes coses, sensacions més aviat, que jo sé que va sentir. 
Tampoc existeixen els altres personatges de la narració, però si que existeixen o han existit alguns dels que els van inspirar. La noia que ha inspirat el personatge de la Clara, si arriba a llegir aquest llibre, s'hi identificarà, certament. I també alguns dels personatges secundaris, que en alguns cassos conserven el seu nom real.
El món on tot això passa sí que és real. El poble de Montseny, les seves cases. la fonda, és l'indret on passa quasibé tot. He volgut ser fidel al poble de finals dels 50, per rememorar-lo amb els seus personatges i paisatges, he volgut mostrar-lo tal com era. Tot això és com un intent d'homenatge a un lloc estimat, res més.

Més informació

Epub

Montsemar i les estrelles és la història dels tretze als setze anys de la Montse, una noia que pateix la “síndrome d'Asperger”,similar  a la dita "de savant", una malaltia propera a l’autisme, desconeguda encara, a finals dels 50. A causa d’aquesta síndrome, la Montse no pot comunicar-se fàcilment amb els altres, pero viu històries meravelloses que només passen en el seu interior.  La Montse viu entre el mar i les estrelles. El mar serà el seu confident i amic, les estrelles, la seva pau i el seu destí. A mig camí, un poblet de muntanya, Montseny, és l’escenari on haurà de tocar de peus a terra i on coneixerà les coses de la vida: l’amor, la màgia, la follia, el sexe i l’amistat, encara que desordenadament, tot fora d’hores, tot quan “no tocava”. El món real i el món interior seguiran en conflicte permanent dins de la Montse fins que prendrà la primera decisió de la seva vida. Aleshores, la realitat i la imaginació es barrejaran definitivament.

Un "pecat" i un fet imprevist i sorprenent són les circumstàncies que porten als personatges d'aquesta novel.la a prendre decisions que resulten esplèndidament equivocades i deliciosament amorals. Tot amb un cert toc de crueltat que feliçment passarà desapercebut .

Fragment

editat per Editorial Alpina, Granollers (c) 2016 EndFragment

La Nit apareix com per art de màgia durant un càlid i tal vegada i fins llavors massa calmat i previsible estiu.La Nit, plena de poesia, com és ella mateixa, portarà la vida, les contradiccions, l’energia, els somnis… i els encomanarà, poc a poc, a tots els habitants del poble, als visitants de la Fonda i als seus amics, a través de les seves accions directes, espontànies i sinceres.La Nit és una noia d’uns disset anys de Barcelona que al voltant de la plaça del poble retrobarà els seus amics de cada estiu i en coneixerà de nous. La Clara, el Màrius, la Teresa, la Montserrat…  Les ganes de descobrir i de viure d’un grup d’amics que es fan i es desfan, que viuen amb intensitat cada moment…Situada al bell mig del poble del Montseny, en un estiu de fa ja uns quants anys, la història ens convida a endinsar-nos en les vides dels seus personatges, d’aquests joves inquiets que per primera vegada es veuen immersos en els primers amors de la seva vida, en les primeres dificultats, en les primeres llàgrimes… enmig de les nits de lluna plena de la Festa Major d’un petit poble. Com aquelles nits d’estiu que tots recordem d’alguna vegada…Les primeres “Mossegades al Cor”, difícils d’oblidar…Alba Barnusell i OrtuñoEndFragment

El primer Rei: Fu Shi.

Lao Tse

El rei Wen

Tsing Txe Huang i la cremada de llibres

El tirà Shou Shin

Confuci

Origens mitològics de Xina

Els sistemes de lectura oracular a la Xina

Wang Bi i la seva "banda"

Lu Ling: Elogi de la embriaguesa

Els 8 trigrames

Origens mitològics de Xina

El primer Rei: Fu Shi.

El tirà Shou Shin

El rei Wen

Confuci

Lao Tse

Tsing Txe Huang i la cremada de llibres      

Lu Ling: Elogi de l'embriaguesa

                       Els sistemes de lectura oracular a la Xina

Els 8 trigrames

Wang Bi i la seva "banda"

Fragment de la carta que la noia xinesa, Xuan, fa arribar al Charlie.

  Jo he pensat molt en tot això. Sí, m’agradaria que em vinguessis a buscar, tot i que això representaria deixar enrere el meu país, els meus camps d’arròs (sí, meus!), les meves muntanyes plenes de pedres de colors, sí, deixar el meu país a canvi d’un país desconegut, amb altres coses boniques segurament, però sense l’amplada del meu, sense la crua duresa de la lluita diària per la supervivència i sense el treball quotidià que ens fa sentir vius. Seria deixar enrere els meus pares i l’àvia, l’escola i tota la meva cultura per canviar-la per una altra cultura que des de sempre ens han ensenyat que no era bona. Seria deixar tot això a canvi de la seguretat per a les meves filles; seria tan sols per això, i també, és clar, per l’infinit amor que sento per tu.  Marxaré d’aquí, sí, perquè estic segura que vindràs, i per això t’he escrit aquesta carta a la teva manera, dient-te que t’estimo i mencionant la paraula amor, a la qual encara no sé donar el sentit exacte, però que endevino a la teva manera, com un cercle que es tanca sobre ell mateix.  Deixaré anar lliures els meus cabells em descalçaré i et seguiré, amor meu. Trepitjaré pedres i espines, em ferirà l’enyor però et seguiré. La teva mà em sostindrà i jo sostindré la teva. Et seguiré, amor, el món de la meva gent quedarà enrere,  parlaré una altra llengua, però l’ocell cantarà allà igual que aquí i el cel i la lluna que veuré allà seran com aquí. Et seguiré, amor. Aniré allà on el teu dit assenyali, a l’estrella blava. Pujaré a la teva barca, gràcil i lleugera i tots dos podrem conquerir el paradís somiat.     Adéu, germà Cha-Li. Aquesta haurà estat la meva única carta, Sé que vindràs a buscar-me perquè m’ho vas dir, i viuré tan sols pensant en el nostre retrobament, que serà infinit.      Estic contenta i sempre ric. Xuan        

Los caracoles comen munchetas cuando bufa la tramuntana en el desierto

Una nitde descans

Los caracoles comen munchetas cuando bufa la tramuntana en el desierto és una novel·la escrita sense premeditación ni alevosia per la Txell Beramendi i l'Arian Botey Prat, pel sistema d'anar escrivint capítols sense previament haver fet cap guió. Un feia un tros de capítol l'enviava a l'altre quan li semblava, que feia també un tros més o un capítol nou i així fins que es va acabar, cosa que va passar també quan ens va semblar. També és curiós l'idioma, ja que comença en castellà acatalanat i acaba en català acastellanitzat. Així vam pretendre fer una novel·la bilingue d'una sola passada. No preteniem que agradés a ningú, per això no l'hem publicat mai. I també perquè cap editor s'hi veuria en cor. Dons endavant!. Podeu baixar-la com epub.

Epub

Carta secreta

Era l'any 1996 quan, entre els membres d'una llista anomenada "llista catalana" vam decidir escriure la primera novel·la cibernètica. La idea era escriure un capítol cada un dels memores del grupa que s'havien compromès, els anomenats "sardanistes" tot i que també es podien escriure capitols sense preinscripció. Aquests capítols eren enviats a l'autor del darrer capítol publicat, que triava entre els capítols rebuts. Si no el convencien o no n'arribava cap a temps, ho comunicava al "sardanista" corresponent, que actuava com a reserva. Així i sense cap idea previa ni de temàtica ni de personatges, es va anar escribint la cibernovel·la, que ara hem posat com a epub per facilitar-ne la lectura. A cada capítol hem posat el nom de l'autor. O el seudònim, ves a saber. Gaudiu d'un experiment, no gran cosa més, però amb moments brillantíssims, com per exemple, la carta secreta que precisa d'una contrassenya per poder ser oberta....

Jung i Wilhelm

El Yi i el sexe

La lectura

Històries

Aquest conjunt d'escrits i idees sobre el Yi Jing, no son més que una meditació personal al voltant de textes extrets de varis llibres, la bibliografia dels quals podreu trobar en aquestes pàgines. No sóc sinòleg, per la qual cosa agrairia a qualsevol persona entesa en els temes que es tractaran la seva ajuda per ampliar aquets coneixements. Tampoc sóc un autor de textes sinó més aviat un lector de textes aliens, i si trobeu fragments complets extrets de llibres, no us en extranyeu. Estic fent de recolector de textes i tractant d'unir-los per poder oferir una entrada al llibre de les Mutacions, el millor sistema de meditació i oracular que existeix (segons a mi em sembla).

sobre el Yi Jing

a l'antiga Xina

prologista i autor

amb poesies xineses

del Yi Jing

Els sistemes de lectura oracular a XinaDiuen alguns historiadors que el primer llibre va ésser una tortuga (estem parlant de l'any 4500 aC). A Xina domina la dinastia dels Shang. En aquells misteriosos i desconeguts temps, es "llegia" una tortuga com qui llegeix una novel.la. Per llegir una tortuga no era suficient disposar d'una làmpara. S'encenia un foc i es procedia al sacrifici d'un d'aquets animals. Les tortugues a l'Antiga Xina eren un símbol d'eternitat. Els xinesos eren conscients del sofriment que anaven a produïr a l'animal, però aquest sofriment era poc important davant del profit que s'en treia, encara que fós un profit simbòlic. Cal recordar que la closca de la tortuga era, pels xinesos, la representació de la Terra i el Cel. S'obria la tortuga pel mig, de viu en viu, com si fos un llibre. A la seva base ventral, es gravava una incisió amb un punxó escalfat al roig, que tallava 5 línies de la closca. Ouedaven unes ratlles marcades. S'acostava la closca al foc, i apareixien unes esquerdes en els dotze espais o cases. Hi havia uns 300 tipus d'esquerdes registrades. La seva combinació era com una inmensa novel.la canviant i diferent cada vegada, una novel.la que parlava de tot, de forma intemporal. Aquest és 1'avantatge dels símbols sobre els textes: els símbols són intemporals i per això tant poden parlar-nos en el present, com en el passat, com en el futur. Un altre sistema oracular més freqüent era la lectura dels omóplats dels bous i posterior inscripció de les consultes en el propi omòplat. Prop del riu Iang-Tsé, es van trobar prop de 10.000 omòplats amb inscripcions. Fins i tot ara, a molts pobles de la Xina es possible comprar omóplats d'aquest tipus, però gairabé tot són falsificacions. Aquest inmens tresor que actualment hauria pogut aclarir tants misteris d'aquella època va ser destruit: Aquells óssos es trituraven per fer-ne un remei universal que es deia óssos de dragons. Diuen els sinòlegs que acostar-nos a la història de 1'Antiga Xina és una tasca difícil. L'any 299 aC. en unes excavacions fetes en tombes antigues, es va trobar un arxiu de bambús escrits, que contenien tota la història dels darrers 1.000 anys. Malauradament els "arqueólegs" que havien fet el descobriment varen utilitzar aquests bambús com a torxes, destruint així la inmensa majoria de documents. Els que es varen salvar han permés, per comparació de les seves inscripcions amb les dels óssos de dragons, constrastar i refer la història de 30 reis Shang i d'altres coses. D'on ve aquesta afició a les tortugues? Una vegada va aparèixer una tortuga amb uns dibuixos màgics sobre la closca. La closca apareixia dividida en 9 parts i en cada una d'aquestes parts havia una sèrie de senyals. El que fa interessant aquesta closca és que si sumem els senyals en qualsevol sentit, horitzontal, vertical o en diagonal obtenim la mateixa suma: 15. Això no deixaria de ser un joc divertit si no fos que va passar uns 3.500 anys aC. (4.400 segons altres fonts).

Origen mitològic de XinaPodriem trobar-li algún misticisme en el número 15? Si partim de l'origen mitològic de la Xina, si. El pimer home, el seu Adam, va ser P'an-ku. Aquest primer home va nèixer i donar forma al Cel i la Terra. Cada dia el Cel s'elevava dos metres i la Terra es feia més consistent. I cada dia P'an-ku creixia també dos metres, i així tot al llarg de 18000 anys. Després va veure el que havia fet i va plorar. Les seves llàgrimes van formar el Iang Tsé i el Riu Groc. Va respirar i va aparèixer el vent, va parlar i va aparèixer el trò, quan estava de bon humor el temps era bo, i quan s'enfadava apareixien les tempestes. I al morir va trencar-se en cinc trossos que van originar les cinc muntanyes sagrades. Els seus ulls van ser el Sol i la Lluna, i els seus cabells les plantes i arbres. I així es van originar els cinc elements, els cinc punts cardinals i els cinc colors: Un total de 15 elements, una mica diferents dels occidentals. El centre, per exemple, és la Terra Groga, i al seu voltant s'ordenen les quatre direccions, el Nord, associat al color negre, l'hivern, i l'aigua. El Sur, d'on ve l'estiu, el Foc, L'Est és d'on ve la primavera, i s'associa amb la Fusta. Finalment, l'Oest s'associa a la tardor, i el seu element és el Metall.  ElementsAigua Foc Fusta Metall Terra Punts cardinalsNord Sur Est Oest Centre ColorsNegre Vermell Verd Blanc Groc

El rei Wen La dinastia dels Shin va governar des del 1027 aC fins al 222 aC. Al mateix temps que aquest primer Shou Shin, va governar el que era conegut com el rei Wen, "el civilitzador". Xina estava dividida en varis regnes que lluitaven constantment. El rei Wen va suprimir les tortures. En una espècie de comunisme voluntariós va aconseguir que els pagesos es cedissin els seus camps els uns als altres. En els matrimonis, l'esposa principal afavoria la unió del marit amb altres esposes per a poder tenir molts fills, fins a 100. Shou Shin no veia tot això que fela el seu coetàni Wen amb bons ulls, i li feien por els 100 fills que ja havia aconseguit. L'any 1143 aC. el va fer empresonar. Aquell dia van passar diferents prodigis: Una muntanya es va esfondrar, una dona es va convertir en home, van aparèixer dos Sols...Però el rei Wen va restar empresonat. Per poder sobreviure, a més de practicar ioga, va dibuixar a les parets de la seva cel.la els vuit trigrames, que més tard va ampliar als 64 del Yi Jing actual. Els va donar un nom i una significació, extreta dels trigrames originaris.Divuit anys han de passar fins que els fills del rei Wen es revolten contra Shou Shin i el derroten. El tirà es suicida, colectivament amb les seves concubines i esposes. El rei Wen és alliberat, malalt i delicat però somrient.Els fills li volen mostrar les meravelles del món, però el rei Wen els talla i els mostra les parets de la seva cel.la amb els 64 signes… M'agrada imaginar al rei Wen presoner a Yu-li, mirant les 64 figures. Cada hexagram té el seu sentit místic, brilla amb una significació pregona. Wen els fa dir la qualitat de diferents objectes de la Natura, o els principis de la societat humana, o la condició actual o possible del seu regne. Denomina cada hexagram amb un terme descriptiu de la idea amb la qual havia connectat el seu esperit. Tot seguit desenvolupa aquesta idea amb una nota d'exhortació o d'advertència. És una magnífica primera tentativa de limitar les bogeries de l'endevinació amb els llassos de la raó… El primer llibre havia sigut una tortuga, el segon les parets d'una cel.la.Wen va fer rei al seu fill per poder dedicar-se a l'estudi dels signes. Quan va morir, un dragó de set colors se'l va emportar al Sol. Després del regnat del fill del rei Wen, va regnar Tan, el seu germà petit, més conegut com el "duc de Txou" que va ser qui va completar l'obra de Fu Shi i del rei Wen.De la mateixa manera que els historiadors atribuien històries sòrdides a Shou Shin, també al rei Wen se n'hi atribueixen que podrien semblar macabres. Per exemple, per agradar a un rival seu, va fer servir una sopa feta amb el cos d'un dels seus fills (en tenia 100!). Tot això, els sacrificis rituals etc, formen un teló de fons que ens permet imaginar com anaven les coses per aquell temps.La innovació que el duc de Txou va incorporar als 64 hexagrames va ser que va imaginar que cada línia continua podia "mutar" a una línia trencada i al revés. Així, a cada hexagrama li va trobar 8 explicacions més. Quan va morir, el llibre estava acabat en forma de 64 fulls, encada un dels quals havia un hexagram explicat Una gerra amb angles no té res en comú amb una veritable gerra rectangular.Quina desgràcia per aquesta gerra!Imaginem que governo un pais petit, amb pocs habitants.Els meus súbdits tindrien embarcacions que no haurien de fer servir, els ensenyaria a no tenir por de la mort, i no haurien d'allunyar-se...Per molts carruatges que existissin, no caldria viatjar en ells.Encara que tinguéssin armes i cuirasses, no les mostrarien a ningú.Trobarien bo el seu aliment, rics els seus vestits, còmodes les seves cases, felicitat en les seves costums.Encara que els regnes veïns estéssin tan a prop que podéssiu sentir els gossos bordar i el cant dels galls,els homes d'aquest petit país no desitjarien mai abandonar-lo.

El tirà Shou ShinHem d'esperar però a Shou Shin, un tirà que va governar Xina i va destacar per la seva crueltat: ...es va separar d'ell mateix i del Cel i va fer crèixer l'odi entre el seu poble i ell, Un matí d'hivern va fer detenir unes persones que travessaven un corrent d'aigua glaçat, i els va fer tallar les cames per sota els genolls per veure com reaccionava la mèdula dels ossos amb el fred. Una altra vegada va fer arrencar el cor del seu conseller i oncle per veure com era el cor d'un home savi...Va inventar suplicis com el del cilindre de coure: un cilindre on es tancava la víctima i que era situat sobre el foc. Es deixava a la víctima l'opció de deixar-se coure o saltar a les flames...Va inventar orgíes on homes i dones nus es banyaven en piscines plenes de vi, i corrien per "boscos de carn" en els que feia penjar de les branques, menjars condimentats com si fóssin fruites… Suplicis, torments, orgies... fins a quin punt era veritat tot això no ho podem saber. Els antics historiadors xinesos quan es produïa un canvi de dinastia, no dubtaven en inventar monstruositats a la dinastia anterior...

Confuci La història del llibre de les mutacions es reemprèn uns 600 anys més tard. A les afores de la ciutat de Qu-Fu es celebrava un matrimoni talment desproporcionat. Un home de 74 anys es casava amb una jove que no havia fet els 15. Era el que a l'antiga Xina en deien una "unió salvatge". Lògicament, la jove esposa tenia por de no tenir fills, però el "nuvi" s'havia preparat. En els dies pròxims al matrimoni eren freqüents els apropaments amb serventes i noies per a "virilitzar-se", tot apropiant-se de l'essència Yin de les dones i retenint l'esperma. També es feien servir anells de jade i altres artilugis. Malgrat la preparació que portava, la nit de nuvis tot va fallar. De totes maneres la noia va quedar en estat.La noia, que es deia Zheng Sai, va marxar a un temple en la part alta d'una muntanya, per pregar per la seva fertilitat. Tot al llarg del camí, les plantes i els arbres la saludaven tot movent les fulles i fent pujar i baixar les branques quan ella passava.Tot això ereb bons presagis.Però a la nit va tenir un estrany somni. Se li va aparèixer el Senyor de les Aigües i li va dir--Tindràs un fill, que serà un savi. I el deixaràs en una morera buida.Més tard va tenir un altre somni. Va veure cinc homes vells que portaven un unicorn cobert d'escames. L'unicorn va agenollar-se i va escopir una peça de jade als peus. En aquella peça de jade es podia llegir: "Un nen nascut de l'essència del jade succeirà a la dinastia decadent com un rei sensa corona".Zheng Sai estava en estat. Era el fruit de l'esperit de jade? Va donar a llum en una caverna coneguda amb el nom de "la Morera Buida". Hi va haver miracles, esperits femenins van untar la caverna amb perfums, i uns dracs muntaven guàrdia. Va sortir una font d'aigua calenta per a poder rentar el nen i sonava una música celestial. Això passava l'any 551 aC. No és massa difícil trobar paralel.lismes entre aquesta història i la del naixement de Crist. L'estable no es la cova? I l'Esperit Sant cristià no és l'esperit del jade? I l'incens dels mags no és un perfum? I els dracs no podrien ser el bou i la mula? No era Zhang Sei una verge gràcies a que el seu marit tenia 74 anys? Al fill de Zhang sei li van dir Kiu. Va passar els tres primers dies a terra, amb l'essència de la terra com a únic aliment. El cognom d'aquest nen era Kong Tseu. Nosaltres l'hem rebatejat com a Confuci. Confuci va portar una vida gris. Als 34 anys es va aficionar a la música i més tard va ser ministre de justícia sense massa èxit. Als 73 anys es va retirar i va començar a estudiar el Yi Jing. Va dir "si aconseguissiu afegir 50 anys a la meva vida, tots els dedicaria a la lectura del Yi Jing. Només llavors els meus errors començarien a no ser massa greus" Va escriure el text conegut com "Les 10 Ales", que forma part del Yi Jing.Així doncs, l'autoria del llibre de les mutacions esta compartida per Fu Shi, el rei Wen, el Duc de Txou i Confuci. Confuci va morir l'any 479 aC. Quan va morir cantava, acompanyant-se amb un llaút: El pic sagrat s'ensorra, la biga mestra cedeix, el savi se'n va com una flor marcida..."

Lao Tsé Es després de la seva mort que el culte a Confuci comença. Molts dels comentaris de que parlavem en el llibre dels canvis són deguts als seus deixebles. Però per a poder arribar a una comprensió més íntegra del Llibre de les mutacions cal parlar una mica de Lao Tsé.Rebutjem l'astúcia. Rebutgem l'amor pels guanys i mai més no haurà ni lladres ni bergants. Antigament, l'home perfecte de Tao era tan subtil, tan penetrant i tan profund en els seus pensaments que dificilment podria ser comprès.Ja que no pot ser entès, jo intentaré descriure'l: És caut, com aquell que creua un llac a lhivern.Prudent, com aquell que tem al seu veí.Modest, com un dispeser.Suau com el gel quan es fon.Senzill, com la fusta que encara no ha estat treballada.Buit, vom una vall,fosc com les aigües tèrboles. Quí pot aclarir la fosca, quen és ella que es va transformant lentament en llum?Quí pot calmar la turbulència, quen és ella que es va calmant poc a poc?.Quí pot impulsar allóo que està estancat, quan és allò que progressa demica en mica?. Aquell que segeuix aquests preceptes, no desitja la plenitut,i perquè no ha arribat a la plenitut, per això, es renova. Lao Tsé havia viscut més o menys en la mateixa època que Confuci, i és conegut com l'autor del llibre Tao Te Jing, o el llibre del camí i la seva virtut. De totes maneres, però, aquest llibre podia haver estat tan sols un recull d'aforismes presos de diferents mestres, ja que la vida de Lao Tsé va ser més aviat legendària, si més no tal i com ens l'explica Sima Quian, un eunuc que va viure el segle I. Segons ell, Lao Tsé hauria nascut l'any 570 aC.Lao Tsé havia passat 9 vegades 9 anys meditant dins l'úter de la seva mare. Va néixer, doncs, un nenet de 81 anys amb els cabells blancs, per això se li diu Lao, que vol dir vell. Viuria encara 200 anys més. Lao Tsé seria, en certa manera, un contrincant, un enemic intelectual de Confuci. Sovint es ridiculitzaven mutuament. Cavalcant en un búfal blau, Lao Tsé va marxar a l'Est. Allà feia ja molt de temps que un oficial de policia l'esperava. Es deia Yin Xi. Yin Xi estava des de feia molts anys en una cabana prop del cami i allà "mirava". Però... què mirava? Estava esperant l'arribada d'un sant, advertit per o bé per el pas d'un estel resplandent o bé pels seus propis estudis d'astrologia. El que esperava realment era el pas de lao Tsé, cosa que finalment es va produïr. "Mirar" és sinònim de contemplació. Lao Tsé i Yin Xi van marxar cap a la India, on van ser alumnes de Buda. Lao Tsé va ser deificat i adorat com un buda, i va escriure el Tao. El Tao no és un tractat filosòfic, no aporta més que conclusions però no s'hi pot trobar cap demostració. La seva lectura, si es disposa d'una traducció seriosa, convida al lector a un inacabable qüestionament del món i l'enfonsa en un misticisme melangiós i poètic. Són 81 capítols curts que, juntament amb aforismes subtils, creen una impressió de somni. Qui vulgui disminuïr alguna cosa, primerament l'haurà d'engrandir. Allò que és més suau domina allò que és més dur. Es condueix un gran estat de la mateixa manera que es fregeix una paella de peix.   És un tractat molt polititzat que, tot interpretant-lo a la seva manera, va interessar bastant als nazis... Tao és el misteri del misteri. L'ordre misteriós que regne en el món. És una paraula màgica o religiosa, és l'art de comunicar el Cel amb la Terra. Si del conjunt de trigrams i hexagrams del Yi Jing n'extreiéssim l'essència, això seria el Tao. La diferència és que el Tao força a la no actuació: Per què actuarsi el Tao és inevitable?. El Yi Jing és tot al contrari: Dóna lliçons constructives i convida a avançar. Cal considerar el Tao com una ala més del Yi Jing: L'ala de la moderació. Tot aquell que vulgui entrar en el Yi Jing amb excessiu entussiasme, faria bé de llegir el Tao abans, per retornar al seu lloc el geni inventiu dels homes. Una història taoista ens ho mostra:Es fa una competició en la que dos homes fan una aposta per feure quí dibuixa una serp més ràpidament i millor. Un dels dos va molt ràpit i quan acava, l'altre està encara a mig dibuix. El que ha anat tant ràpit, decideix millorar el seu dibuix i afageix peus a la serp. El company diu: "Has perdut. Una serp no té peus"

Tsing Txe Huang i la cremada de llibresLes dues dinastíes Txou van durar uns 1000 anys.Entre els anys 400 i 200 aC. va haver una època de querres en la que va aparèixer un nou rei: Tsing Txe Huang. Tsin va unificar-ho tot: Llengua, cultures, vestuts, regions, religions, lleis etc. Anava en contre de les lleis antigues, s'estava construïnt els 6000 km. de la Gran Muralla, va ordenar cremar tots els llibres. El seu "slogan" era: "No recorregeu al passat per a criticar el present". Es van cremar tots els llibres clàssics i també els homes de lletres que estaven descontents van ser cremats. Tot va anar a la foguera, llibres, rotlles, tauletes, papirs i també els seus propietaris. Però estaven fora de les ordres de cremar-ho tot els llibres religiosos, d'endevinació, d'agricultura i de medecina. Així, el Yi Jing es va salvar. Alguns llibres es van poder recuperat ja que alguns lletrats se'ls havien après de memòria, com en "Farenheit 457" Es descriu a Txin Txe Huang exactament com una au de presa. Tracta bé a alguns dels seus generals, però si un general ha estat vençut, és executat (fent-lo bullir en una caldera). Disposa d'un exèrcit ferotge, aconseguit gràcies a grans recompenses si es porten bé i terribles càstics si no. No es van presoners. Si fins ara se'ls tallava una orella, ara se'ls talla el cap. Un cop unificat el país, després de conquerir els 6 regnes, va dividir-lo en 36 províncies. Va suprimir les fronteres interiors. Mor molt jove, als 50 anys. Temerosos de que hi hagi una revolta, els consellers amaguen la seva mort. Tsing Txe Huang volia ser enterrat a la muntanya Li. Tot just començat el seu regnat va fer excavar aquesta muntanya. Va enviar treballadors de tot el país, més de set-cents mil. Es va excavar la muntanya, es va recobrir interior,ment debronce colat, i s´hi van construir palaus plens de joies. Trampes automàtiques, ballestes que es disparaven soles si apareixia algún intrús. Es van imitar els cent rius amb corrent de mercuri. Amb l'emperador es van enterrar també totes les seves dones que no havien tingut fill varó, i finalment i per sorpresa, tota la gent que hi havia treballat. Es va recobrir la muntanya d'herbes i plantes, com si no hagués passat res... Quí va ser realment Tsing Txe Huang? Un boig savi? ud dictador delirant? Un Hitler o un Ghandi? Havia netejat el regne de lladres i bandolers, l'havia reorganitzat. Va fer rutes, canals i camins... Amb la seva mort, Xina entra en una època de matances, revolucions etc. És l'època dels "turbants grocs". Kao va escriure:Restem orgullosos dins la nostra tristesa.Les preocupacións més íntimes són difícils d'oblidar.Per a dissipar les nostres penes,el millor remei és el vi. Guerres civils, nihilisme... i el Tao que cerca la vida llarga amb pastilles de cinabri o mercuri....aleshores les píndoles de la llarga vida eren el complement dels caps tallats... Quí es podia estranyar de que aquests homes que passen les nits tremolant, que viuen submergits en la por de que el poder els privi del cap l'endemà, tractéssin de perllongar artificialment les seves vides? Les pastilles de la llarga vida no eren més que la forma més barroera del taoisme. Despréss van venir formes més nobles com el Wuwei (el no actuar), semblant al "sit-in" dels EEUU (1960.70), i finalment les més etérees, com "pujar a cavall del vent".

Wang Bi i la seva "banda"En aquell temps (226-249 dC.) va viure Wang Bi, mort de peste als 23 anys. Va ser autor de diferents comentaris en el Yi Jing i el Tao.Wang Bi havia estat menys taoísta que el seu protector Ho Yan; i també menys nihilista. Wang Bi era un esperít positiu, enxampat per l'obsessió de la seva època: La recerca de l'ordre mundà perdut. Wang Bi el va trobar en l'ordre còsmic: L'ordre total expressat pels hexagrams del Yi Jing. De totes maneres, Wang Bi va pertànyer a una anomenada "banda de criminals" aparentment organitzada pel seu protector Ho Yan. Aquesta banda, coneguda com "Els set savis del Bosc de Bambús", podría ser comparada a algunes "bandes" actuals, com la desapareguda Baader alemanya, o algunes "perilloses bandes armades", tal com els actuals medis de comunicació bategen a alguns grups extremistes nacionalistes. Aquesta "banda" estava formada per poetes, músics, escriptors, bohemis... i es caracteritzaven per una desmesurada afició al vi, pel seu desig d'independència i pel seu despreci de la burgesía. Per a alguns xinesos, la influència d'aquesta banda sobre el llibre de les mutacions és més important que Fu Shi, Confuci o Lao Tsé. No eren una banda de boigs, com a molt potser eren com "L'idiota" de Dostoiewski, boigs ficticis per a poder fugir de la bogeria autèntica dels "mestres" del moment.

Lu Ling. Elogi de l'embriaguesaLu Ling és un altre dels personatges importants, i també membre de la banda "Els set savis del Bosc de Bambús", La seva obra poètica conté un únic poema: "Elogi de la virtut del vi". En aquest poema evoca amb entussiasme el poder alliberador de l'embriaguesa. Al revés del que li passa a la gent normal, amb l'embriaguesa era quan mostrava la seva més gran lluidesa.Truquen a la porta de la seva cambra. Ell contesta. "Entreu".El troben assegut, completament nu, i sense manifestar cap estranyesa, els mira fixament.Els amics, malgrat estar acostumats a les seves excentricitats, diuen extranyats: "Rebre nu, això no es fa". Però ell contesta: "I bé, per casa tinc tot l'Univers i la meva cambra és el meu vestit. Per què us estranyeu de veure la meva nuesa quan sou vosaltres els qui heu entrat en els meus pantalons?" Lu ling, amb aquesta espècie d'hulor negre, amb aquest sentit de la grandesa barrejat amb una certa tristesa, és tan ortodoxe com Fu Shi quan va inventar els trigrams. Lu Ling també es col.loca en el centre del món i tracta de comprendre'l.Lu Ling no va ser l'unic irreveren del grup de "Els set savis del Bosc de Bambús",. mencionarem per acabar amb aquest apropament a l'antiga xina i el Yi, a un altra personatge carismàtic: Yuan Ji.Yuan Ji feia tot el que li agradava, sense atendre a cap mena de pressió. Ni l'alegria ni la ràbia apareixien en el seu rostre. Tan aviat estudiava els seus llibres, tancat a la seva cambra sense sortir durant varis mesos, com pujava a la muntanya o s'arribava fins el llac, tot i oblidant-se de tornar a casa en varis dies. Llegia molt i li agradava Lao Tsé i Zheng Sai.Va escriure una apologia que comença dient: No heu observat mai els polls patint dins d'unes calces? Són polls que viuen en les costures i no s'aparten mai d'elles per no transgredir les normes de l'etiqueta. L'existència d'aquests polls és tant rica, tant complexa, té tants matisos, és tant estòica com la vida dels habitants d'una vivenda popular. Els pols, podeu ben creure-ho, conèixen la trama del teixit, la seva lleugeresa de la mateixa manera com els habitants d'aquestes cases conèixen tots els seus racons, la seva funcionalitat etc.I com aquests habitants, els polls permaneixen allà, incrustats, arrapats, sense voler que ningú els tregui fora.A vegades, un dia, una nit, les flames envaheixen les muntanyes, el foc s'exten, s'incendien els pobles, es cremen les ciutats... i els seus habitants, tot invocant déus que fan riure, tot i maleïnt els seus elegits, els seus arquitectes, fugen... de la mateixa manera que ho fan els polls quan la planxadora posa la planxa sobre els pantalons.Quina diferència hi ha, doncs, entre un home honest que viu en un món limitat i els polls que viuen en el fons d'unes calces? Per Yuan Ji, l'ecologia dels polls és aplicable als homes. Aquesta lliçó l'aplicava també quan bevía amb el seu nebot. Mai utilitzaven copes, bebien directament de la bota. Si els porcs tenien set, deixaven que s'acostéssin i bebéssin amb ells. La generositat sense discriminació de Yuan Ji envers els porcs o els polls mostra que tenia un sentiment de la igualtat i la no diferenciació entre ells i les coses de la natura.

Li

64 Wei XiAbans de l'acompliment

Kan

Els Antics varen crear el plaer sexual per arranjar amb ell tots els assumptes humans. El Cel i la Terra són eterns perquè s’acoblen correctament. És molt interessant el magnífic "Art del Llit" que els antics taoistes, seguidors de Lao Tsé, van extreure del Llibre de les Mutacions. El texte anterior és un texte taoista que segueix així:La mescla conscient del Cel i de la Terra dóna forma a totes les coses. La unió sexual de 1'home i la dona, obra camí a tot. La interacció de un Yin i un Yang, es diu Tao, i el procés de generació constant que en resulta es diu "canvi" o "mutació". Tots hem sentit a parlar del Yin i el Yang: el Yin és l'eséncia femenina, el Yang és la masculina. Tota la teoria del Yin i el Yang del taoisme i del confucionisme surten d'aquestes definicions. També en surt el concepte de mutació, essencial en tot el Yi Jing. Un home "bé", un home complet, té en el seu interior una part de Yang masculí i també una de Yin femení. En el Yi Jing trobem dos trigrames inversos que representen aquestes dues tendències. Es tracta de Li i Kan, representats a ll'esquerra.Podem veure en els primers trigrams com Li, el trigrama masculí, esta format per dues ratlles masculines i una femenina en el seu interior. El trigrama Li expressa el Yang i el Yang no és masculinitat pura, sinó que té un principi de feminitat en el seu interior. El mateix li passa al signe Kan, que és el signe representatiu del Yin: no és feminitat pura sinó que té un principi de masculinitat al seu interior. Així és el símbol dels taoistes, el Tai Xi.Els hexagrams del Yi Jing estàn formats, cada un d'ells, per la superposició de dos trigrams. En aquest cas, en que superposem Li i Kan, tenim dues possibilitats segons quin posem al damunt. Els dos hexagrams que obtenim són els dos darrers del Yi Jing, el final del viatge, anomenats "Despres de l'acompliment" i "Abans de l'acompliment".  L'acompliment de la parella home-dona o dona-home. Aqui passa de manera semblant al símbol taoista del Yin Yang: En aquest símbol el Yin i el Yang s’engendren mútuament d'una forma renovada i constant. Les dues taques volen dir que el Yin té dintre seu 1'embrió del Yang. I al revés també. La interacció perfecta Yin-Yang és el Tao, l’ordre, l'estat suprem. La parella home-dona, és un micro-cosmos que funciona igual que el macrocosmos, aleshores la unió sexual és una rèplica en petit de la interacció de les forces de la natura. Si és així, van dir els taoistes, una unió sexual perfecta ha de conduir al Tao, i aquest estat s'assimilava fins i tot al concepte d'immortalitat. Els taoistes insisteixen: 1'acte sexual pot conduir a la immortalitat, de tots els actes és possiblement el més benèfic. Per tot això, en el llibre sagrat del Tao, l'art del llit hi té una part important i és especialment refinat. En 1'antiga Xina sempre se li ha donat molta importància a l’aspecte sexual. Es conserven vuit obres escrites en 86 rotlles de papir escrites entre els anys 220 aC fins al 24 dC, que parlen exclusivament de 1'art del llit. El més antic d'aquests manuals es diu "Trobades entre 1'emperador groc i Sünu, la filla de la ingenuïtat". Aquest era un llibre Jing: el Sünu Jing, o sigui un llibre sagrat. Aquest llibre descriu tècniques sexuals i la seva relació amb la immortalitat.Havia un mestre anomenat Rong Txen, que era expert en l'art d'alimentar i il·luminar les seves funcions físiques. Absorbia la llavor de la vall misteriosa. El principi d'aquest art és impedir que 1'Esperit de la Vall mori, tot preservant la seva essència vital "Ki". Aleshores el cabell gris es tornarà negre i sortiran dents noves on ja havien caigut.Aquest art de que parla el llibre consisteix en refrenar-se per no acabar de gaudir, tot fent que el semen "torni enrera" i vagi "cap el cervell" per a reforçar-lo. El llibre assegura que un deixeble de Rong Txen, fent això, va aribar a viure fins a 150 anys. Explicarem amb més detall aquestes tècniques, però abans veiem qui era Sünu, la filla de la ingenuïtat:Una vegada, prop d'un riu, havia una petita cabana. Allà vivia Txieduan, un pescador molt pobre. La seva única riquesa era la virtut. Txieduan vivia sol. Un dia, en sortir de la cabana, va trobar a terra una petxina vermella de forma graciosa i pertorbadora. La va recollir, la va portar a casa i la va guardar en una gerra. Després va marxar a pescar. Quan va tornar a casa, va trobar que tot estava meravellosament net. Tot ben ordenat, el foc encès, i un menjar exquisit ben preparat i calent que 1'esperava a la taula exquisidament parada. Aquests fets es van anar produïnt varis dies seguits. Txieduan es sentia immers en una cosa sobrenatural. Què passava? Un dia la curiositat que sentía era més forta que mai. Va fingir que marxava de la cabana però va tornar sobtadament. Va veure com de la gerra on hi havia la petxina sortia una noia preciosa i petita. Quan el va veure, ella va somriure. "Sóc Sünu, la noia del riu blanc", va dir, "el Celestial Emperador m'havia enviat per a tenir cura de tu. Però ara que m'has vist hauré de marxar. Et deixaré aquí aquesta petxina". Txieduan, molt trist, va veure la noia com s'allunyava. Després va anar a la gerra on hi havia la petxina, bonica i brillant. Sense saber per què, va decidir usar-la per a guardar-hi arròs. Aviat va descobrir que 1'arrós mai s'acabava. Apart de que la bonica història pugui semblar un conte infantil, hi podem trobar una evident significació eròtica. Si més no, aquesta explicació hi troben els taoistes: la petxina, "de pertorbadora forma", és el símbol de 1'órgan sexual femení. I el fet de que després de la sortida de Sünu, la petxina sigui inexhaurible vol dir que si Txieduan sap usar-la no estarà lluny de la immortalitat.Tenim, però, més dades sobre Sünu.Sünu, la filla de la ingenuïtat i de la senzillesa, havia nascut en un bonic paradís, on les cent espècies de grans creixen per elles mateixes, i on les aus fènix canten i dansen. Sünu era una músic hàbil i un dia, davant del Celest Emperador Groc, va tocar una cítara de cinquanta cordes. La música que la noia feia era tan bella i torbadora, que 1'emperador va comprendre que aquell instrument era massa perillós per a 1'espècie humana, i va fer dividir-lo en dues peces de vint-i-cinc cordes. Després va dir a Sünu: "el meu cor es debilita i no té harmonia. Estic trist i visc continuament en la por. Què puc fer?". Per què l'Emperador es va debilitar quan va dividir l'essència femenina, ara representada pel pertorbador instrument? La connotació sexual també és explicada pels taoistes: la debilitat en 1'home sempre esta produïda per què no fa bé 1'acte sexual. La dona és superior a 1'home de la mateixa manera que 1'aigua és superior al foc. Si 1'home no coneix bé la relació sexual, no li serviran de res ni règims ni medicines. El Cel i la Terra duren eternament perquè s’acoblen perfectament, però els homes han perdut aquest secret: per això els seus dies s'escurcen. Si un home pot aprendre a detenir aquesta declinació de la potencia per 1'art del Yin i el Yang, viurà eternament. L'emperador va demanar-li a Sünu que li ensenyés els mètodes per a evitar aquesta declinació. La llegenda és apassionant: L'emperador va tenir relacions amb dues-centes dones i va fer 1'amor amb Sünu dotze vegades nou vegades cada dia durant vuitanta dies seguits. Finalment va presentar-se un drac de tots els colors del món i el va fer immortal. Abans de pujar al Cel va aconsellar als seus súbdits que llegíssin el Nei Jing, el Llibre dels secrets de 1'Acupuntura, però es va emportar al Cel el Sünu Jing, el Llibre dels secrets de 1'amor que li va ensenyar Sünu.Com és possible que nosaltres tinguem ara aquest llibre si se'l va emportar al Cel el Celeste Emperador Groc? Hem de donar les gràcies a un borratxo que ja era al Cel però que de tant en tant baixava a la Terra a beure un licor que feia la senyora Nuji. En un d'aquests viatges es va trobar amb que no tenia diners per a pagar a la senyora Nuji, i li va deixar el llibre. Nuji el va llegir i va practicar amb tots els nois que li apareixien. Diu la llegenda que trenta anys més tard encara en tenia només divuit. Però, quin era l'ensenyament de Sünu? Ella en deia l'art de barrejar "les boires i la pluja". Una altra llegenda, la llegenda del rei Txiang, ens ho explica.Un dia el Rei Txiang va anar d'excursió fins al cim d'una muntanya. Un cop a dalt, es va trobar cansa, es va estirar sota d'un arbre i es va adormir. Al obrir els ulls, va veure, prop del seu rostre, el d'una preciosa noia. "Sóc" li va dir "Wu, la noia de la muntanya, i m'he assabentat que estaves aquí. He vingut a demanar-te compartir el teu llit i unir-me a tu". El rei li va preguntar qui era i on vivia. "Visc al cim de la muntanya. A 1'alba sóc les boires del matí. Per la tarda, sóc la pluja que cau. Tots els matins i totes les tardes vagarejo d'aquí enllà per sobre de la planura Yang". El rei va voler mantenir aquesta relació i és va tornar completament foll. Molts anys més tard, una poesia de Xiu Tao, ens recorda la mateixa llegenda. Cada matí, cada tarda, la fada, la seva enamorada, travessava la planura Yang. Per la pluja, per les boires, el pobre rei Txiang va perdre el seu regne. Les connotacions sexuals de la història són evidents. La pluja és 1'esperma masculí. Les boires són els ovaris femenins. En la literatura eròtica xinesa, hi ha una frase ritual: "un cop acabava la pluja, les boires s'escampen" i fa referència a la fi del coit. Amb aquesta llegenda del rei Txiang, veiem per una banda la importància cabdal de la dona. Ella és qui provoca, ella és alhora la pluja i les boires. Fa perdre el regne al rei, però probablement el fa viure molts anys. També es pot interpretar la història com que Wu, o més exactament, la noia de la muntanya Wu, no és 1'energia femenina sinó la barreja de les dues energies, l'energia vital comuna als dos sexes, Yin pel matí i Yang per la tarda. Però si no fos per 1'acció del rei Txiang no passava res... Per als taoistes, aquesta és la versió correcte. Per a ells, les boires i la pluja no són els dos sexes, sinó 1'energia de la unió, el "Ki" que diuen ells. I les explicacions de Sünu tenen com a objectiu desenvolupar aquest "Ki". Quin és el mètode Sünu, però? L'hem insinuat en un exemple. Recordem-ho: "El mestre Rong Txen absorbia la llavor de la Vall Misteriosa. Així, 1'esperit de la Vall no mor". La llavor és el semen, la Vall Misteriosa el sexe femení. I Sünu, explica que perquè 1'home es proveeixi del Ki, d'aquesta energia, ha d’absorbir 1'essència Yang. A 1'absorbir el seu Yang, 1'home s'enriqueix també amb el Yin de la dona que és molt actiu en el moment de 1'amor i així li "roba" aquesta essència. Acabem-ho d'explicar més clarament. L'home tan sols ha d'emetre el seu semen quan vol procrear. Si no, en el moment desitjat i per 1'esforç de la voluntat o/i amb diverses estratagemes (com per exemple pinçar-se el membre) ha d'aconseguir retenir i fer pujar la seva llavor Yang "cap al cervell". Aquesta llavor Yang sobreactivada ara per 1'esència Yin de la dona. li fortifica tot el cos. L'esforç. però, també ha de ser mental; ha d'imaginar-se o gairebé veure el seu Yang com puja per la columna vertebral fins el cervell. Encara que fisiològicament aquest retorn no és real, si que ho és d'una forma psico-fisiològica. I gràcies a això, amb aquest "coitus reservatus' practicat durant 2.000 anys a Xina, no es creen els traumes del "coitus interruptus" occidental, amb la sensació de pèrdua de vida i de plaer. Aquest és un dels secrets de Sünu. L'altre és la poligàmia. Hi ha un altre llibre sobre aquesta temàtica. L’Ars Amatòria del mestre Dong Txuang. Aquest llibre esta inspirat també en el Yin i el Yang, i en el Llibre de les Mutacions. En el seu pròleg explica:En aquest llibre es descriuen les diferents maneres d'asseure's i de jeure junts. Les positures en que 1'un s'estira i aquelles en les que s'obren les cames. Les diferents maneres d'ajustar el cos i el mètodes de penetració profunda i poc profunda. Totes aquestes coses configuren la raó de la unió sexual i alimenten el mite dels cinc elements, és a dir el de les mutacions. Ja que hi som posats explicarem una mica que diu 1'Ars Amatòria. Comença dient que necessàriament ha d'existir complaença entre 1'home i la dona.Fer 1'amor de mala gana és com llegir els hexagrames del revés o forçar la seva interpretació. No en pot resulta rres de bo. I és que les relacions entre el Yin i el Yang han de ser espontànies, mai forçades. Després es parla de les "embranzides" o empentes. Una empenta ràpida s'ha de semblar al moviment d'una carpa enganxada a una xarxa. Una empenta lenta ha de ser com el vol dels ocells al vent. Aquests moviments s'han d'aplicar en el moment desitjat i anar variant-los. Segons el llibre només existeixen 30 posicions principals i estan designades amb noms deliciosos:E1 cabdell de sedaEl dragó que s'enrotllaLes papallones que girenEls ànecs voladors capgiratsEl pi de branques baixes El bambú de prop de 1'altarLa dansa dels dos fènix femellesEl vol de les gavinesEl salt dels cavalls salvatgesEl tigre blanc que salta sobre la cigala fosca agafada a l'arbreL'arbre plorantEls gossos que corren el novè dia de tardorEl gat i la rata al mateix forat…. Les "maneres" de fer-ho també tenen el seus noms: La de la rata espantada que torna al seu cauLa del falcó que caça un conill que no es pot caçarLa de la vela major que desafia el vent. La de les dues grans ntanyes que s'ensorren. Aquest llibre parla també de les posicions com a orientacions del cos, de quins són els dies i les hores favorables, etc. Per exemple, els dies bons són el senars, els parells no són bons. Els dies de primavera que són dies de 1'element fusta, el cap a d'estar orientat cap a 1'est. Sobre 1'orgasme explica que 1'home ha de fer el possible per a obtenir el de la dona i també ha de retenir-se el seu set o vuit vegades de cada deu. Dong Txuang és, però, un elevat moralista. L'acte sexual és abans de res, una meditació. Es un exercici semblat a la contemplació dels 64 hexagrames. Es un apropament al Tao. Es recomana una pregaria al fer 1'amor i es dóna un consell: Així que sigui possible entreu en meditació. Heu de perdre consciència del cos i del món exterior. Serreu les dents ben fort set vegades i digueu aquesta pregaria: "Que 1'original Blanca Essència del Metall estengui la meva vida entre les meves Cinc Flors! Que el Vell Senyor Groc del Centre harmonitzi les meves animes i posi en ordre la meva essència! Que la gran Essència del Suprem, al coagular els humors, torni dur com 1'os allò que és transcendent! Que els sis ales de la Gran Realitat sense superiors, s’enrotllin en el seu interior! Que el Vell Misteriós faci tornar 1'eséncia per reparar el meu cervell! Facin que jo uneixi el Yin i el Yang!" Quin és el paper de les dones en aquestes volades místiques? La filla de la ingenuïtat, Sünu, no es mostra massa feminista:Si un home canvia sovint de dones, serà gran el seu benefici. Si en una nit pot canviar deu vegades, serà per bé. Si esta sempre amb la mateixa dona, la seva essència vital es debilitarà de mica en mica. La dona també s'aprimarà… Les dones, segons aquest manuals del sexe que comentem, han de ser boniques i desitjables. Si hom se’n va al llit amb una dona lletja o vella, no té possibilitat d'arribar a ser "immortal". Tot això que hem vist són aplicacions pràctiques tretes del Llibre de les Mutacions. Sembla que aquest llibre no tracti amb igualtat els homes i les dones, però hem de pensar que la poligàmia a 1'Antiga Xina era normalíssima, i no existia la gelosia. Quan un home es casava amb una dona, es casava també amb les seves germanes i cosines. Si ja tenia altres dones anteriors, abans de cohabitar amb la nova esposa, aquesta contemplava com feia 1'amor amb les altres dones. Si sentia gelosia, perdia les essències Yin. Per gelosia es podia demanar el divorci. Ah, però també les dones podien arribar a la immortalitat per 1'amorEntre els taoistes, hi ha Xiwang-Mu, que va ser la Reina Mare del Paradís d'Occident.Xiwang-Mu va trobar el Tao tot alimentant la seva essència Yin. Cada vegada que s'unia a un home, ell queia malalt, però ella tenia el rostre llis i transparent de forma que no necessitava pintures ni pólvores. S'alimentava contínuament de llet, tocava el llaüt de cinc cordes, de manera que sempre tenia 1'harmonia en el cor i la calma en els pensaments, i no tenia cap altre desig. Ni tenia marit, ni estimava als joves. Si una dona coneix la manera d'alimentar la seva força i sap com realitzar 1'harmonia de les seves essències Yin i Yang, podrà ser com un home. Si pot fer que torni a fluir en el seu propi cos la seva essència Yin alimentada pel Yang de 1'home, no estarà predisposada per cap de les cent malalties, el seu rostre estarà en pau i la seva pell es mantindrà llisa. No envellirà, serà sempre una joveneta. Si una dona aprèn aquest secret, s’alimentarà de seu contacte amb els homes i necessitarà tan poc aliment ordinari que podrà estar cinc dies sense menjar ni sentir gana. Posem un altre exemple. Veiem el cas de Wu-Zhao, una dona fatal. Va ser una emperadriu que va viure a 1'any 655. Va arribar a emperadriu gràcies a les seves intrigues. Sexualment era molt sofisticada: per exemple va fer posar al voltant del seu llit un gran nombre de miralls rodons. Un general va entrar a la cambra i va veure al marit de Wu-Zhao, 1'emperador, assegut a terra i reflectit en els nombrosos miralls. Una mica cap quadrat, va dir que allò era un mal presagi. No hi ha dos sols en el Cel, ni dos sobirans a la Terra. I jo veig al teu voltant un gran nombre de fills del Cel. Tremola, això és un sinistre presagi. L'emperador va ordenar retirar el miralls, però efectivament va morir molt aviat. L'emperadriu va fer tornar-los a posar, i es va donar a una vida d' orgies i bogeries sexuals fins a l'edat de 70 anys. Hi ha un poema que recorda aquesta època.En la clara primavera, a la sala dels miralls es juga a més d'un joc secret. Cossos de jade reflectits en les imatges es dediquen a copiar-se el moviments. Per parelles, els ànecs mandarins entremeliegen sobre les onades verdes. Aquesta història ens adverteix una mica sobre els perills de la multiplicació contra la Natura; i així ho explica també el Yi Jing. Hi ha moltes histories de transformacions de dones en guilles. Aquestes histories estan inspirades en 1'evolució del trigrama aigua (dona) en terra (guilla que viu a les coves).També s'expressen prohibicions. Per exemple, no es pot unir el Yin i el Yang quan.És el primer i 1'últim dia del mes el primer i 1'últim quart de lluna plenaQuan hi ha trons, vent o pertorbacions del Cel o de la TerraJust després d'haver begut o menjatQuan esta cansat quan t'acabes de rentar els cabells i la pell no està ben secaQuan un esta massa content, encoleritzat, trist, espantat o malalt.Quan es torna de viatgeQuan s’està prop d'una muntanya, d'un riu, d'un graner, d'un pou o d'un forn de cuina.I afegeix una llarga llista de dies concrets en que no es pot unir el Yin amb el Yang, en total més de 200 per diferents motius.En el segle II dC., l'església taoista es va convertir en una espècie d’exèrcit clandestí. Es va organitzar així una important rebel·lió que va ser coneguda com la rebel·lió dels Turbant Grocs. L’exèrcit no podia filar tan fi, i es va haver de popularitzar entre els seus membres 1'Ars Amatòria, instituint "La Unió dels Alès" com a cerimònia sexual. Aquesta vulgarització, era com tirar per terra els 64 hexagrames i barrejar-los per escollir-ne un, però els resultats varen ser exitosos. Amb la cerimònia dels alès, els taoistes varen guanyar molts adeptes.Quan un noi arribava als vint anys anava al falanesteri on ensenyaven el procediment de la barreja dels alès, dels Tres, dels Cinc, dels Set i dels Nou, i la unió dels nois i les noies. S'ajuntaven els quatre ulls, els nassos, les dues boques; les dues llengües i les quatre mans; i així s'oposaven exactament el Yin i el Yang. No hi havia d'haver gelosia, tothom podia fer-ho amb tothom. Els homes intercanviaven les seves esposes, la cosa més important era la luxúria. Els pares i germans s'ho miraven sense posar-se vermells... Els que s'entregaven a aquestes pràctiques estaven protegits de mals i perills i a través d’aquesta cerimònia, s'arribava al Tao.Aquesta espècie de misticisme sexual que era com una versió caricaturesca del Yi Jing, es va imposar durant molt de temps. Fins l'any 1855, encara hi havien sectes que practicaven aquestes teories. Les coneixem com taoisme tàntric. La bona moralitat de 1'època els 'va perseguir físicament, i els taoistes tàntrics es varen reunir en una plaça forta. Abans de rendir-se, van preferir morir. Centenars d'homes i dones van morir cremats en aquesta fortalesa encesa: varen morir cremats, però, practicant fins l'últim moment.Acabarem parlant una mica de la conjunció del Sol i la Lluna. Era el segle VII dC. quan el misticisme sexual xinès va ser exportat a India i adaptat pel almenys dues sectes; els Vajrayanas i els Saktas. La primera era una escola búdica i l'altra era hindú. Per ambdues, la unió sexual era el principal medi per arribar a la salvació. El seu "importador" va ser el savi Vasistha, un fill de Brahma que durant varis segles havia practicat la doctrina de pobresa, meditació i dejuni, paral·lela al pensar, esperar i dejunar de Shidarta.Vasistha s'havia fet immortal però no tenia el Nirvana, ni tan sols el Tao. Portava una vida edificant, però s'avorria, no trobava res en lloc. Ni en 1'ombra dels arbres ni en els ulls dels pobres.. E1 seu pare, el Déu Brahma el va cridar i li va dir: "Per què no estudies la disciplina xinesa?" Vasistha va dubtar. Va anar a meditar i dejunar vora el mar. Allà se li va aparèixer la deessa suprema i li va dir: "Ves a Xina, allà trobaràs la veritat". Vasistha va anar a Xina i allà va trobar a Buda, tot envoltat d'una colla de seguidors alegres i feliços. Tots anaven nusos, s’emborratxaven amb alcohol, menjaven carn i fornicaven. Era aquesta la veritat promesa? Buda li va dir que el Iogui estava més enllà del bé i el mal, i que podia cometre 5 pecats, 1'alcohol, la carn, el porc, els cereals i el sexe indiscriminat. Vasistha va aprendre també l'orígen Yin-Yang del Llibre de les Mutacions, va conèixer el Yi Jing i va entendre com aquest llibre s'havia convertit en aquest "procediment per alimentar el Principi Vital". Vasistha després d'això va tornar a India i va fundar el Tantrisme. E1 tantrisme ignora els hexagrames i les seves aplicacions pràctiques (Meditació, endevinació) però autoritza aquestes recomanacions del Yi Jing quan diu:En el moment de 1'amor, 1'home ha d'imaginar que en el camp del Mercuri s’hi troba una essència lluminosa, roja i groga a 1'exterior, roja i blanca a 1'interior. Ha d'imaginar que aquest essència es divideix en un Sol i una Lluna que van i venen i que després pugen al seu cervell. Allà ha d'imaginar que el Sol i la Lluna s'uneixen en una sola forma de tres polzades de diàmetre: Es el Sol i la Lluna en conjunció. Si practiques el coit faràs bé pensar en aquesta imatge.Per al Tantrisme la veritat suprema esta a 1'interior del cos. E1 tantrisme reprèn aquesta dualitat-unitat Yin-Yang, i la dualitat del sexe es fa una en un mateix. En comptes de "llegir" els hexagrames "llegint" el món (Fu Shi), recrea el món en el propi interior, macrocosmos-microcosmos. E1 futur, pel tantrisme, és assumir el passat i arribar als orígens. Es com llegir enrera la Llei del canvi. I el Yin i el Yang, que sempre es contenen 1'un en l'altre, es transformen en un hermafroditisme innat. Un tantra va exclamar un dia:Que necessito una altra dona? Tinc dintre meu la meva dona interior. Aquesta exclamació serena i desesperada esta recorrent el món des de fa segles. Es el signe Li, el, el foc.Abasta entre dues ratlles Yang, un Yin ben protegit. Es el signe de 1'ésser humà. I és també la darrera explicació que el Yi Jing ens dóna. Dins d'un home hi ha una dona, i dins d'una dona, un home. El tàntric, tot tractant d'arribar a hermafrodita per la salvació (convertir-se en Déu) admet francament aquest dualisme sexual que es troba en 1'ésser humà. Pensa que hi ha dues xarxes nervioses tot al llarg de la medul·la, una és la femenina i és la Lluna , 1'altre és la masculína i és el Sol. Però se li fa necessari superar aquest dualisme, i el tantra crea una nova xarxa asexuada. Amb les relacions amb les dones o 1'altre sexe, es propicia la creació d'aquesta xarxa "purificada". No és necessària la unió real. Una abraçada imaginària amb una dona imaginària, pot servir. Aleshores el tantra es concentra en un punt situat quatre dits per sota del melic, realitza aquesta abraçada imaginària, i fa que la seva llavor pugi fins aquest punt. Aquesta llavor s'uneix en aquest punt en la pròpia essència femenina, i d'aquest amor incestuós amb ell mateix pot créixer aquest ésser més pur, aquesta xarxa no asexual, no dual, única.I tot això, aquest barrejar homes i dones, no és més que una de les sàvies lliçons del Yi Jing. Tant pesa el signe Yin com pesa el signe Yang, i de la seva unió i combinació, surten tots els fills i filles de la Terra i totes les coses.

63 Xi XiDesprés de l'acompliment

Yi jing, Jung i Wilhelm

Estructura del llibreE1 millor dels llibres "I Ching" publicats és, sense cap classe de dubte, el publicat per Edhasa, traduït directament del xinès per Richard Wilhelm, que inclou un poema de José Luis Borges i el famós pròleg de Carl Gustav Jung: Para una versión del I Ching:El porvenir es tan irrevocable como el rígido ayer. No hay una cosa que no sea una letra silenciosa de la eterna escritura indescifrable cuyo libro es el tiempo. Quien se aleja de su casa, ya ha vuelto. Nuestra vida es la senda futura y recorrida. El rigor ha tejido la madeja. No te arredres. La ergástula es oscura, la firme trama es de incesante hierro, pero en algún recodo del encierro, puede haber una luz, una hendidura.E1 camino es fatal, como una flecha, pero en las grietas está Dios, que acecha.Aquesta versió del Yi Jing que recomano, comença amb una presentació feta pel Dr. Vogelmann, que és el traductor de 1'alemany al castellà. Lamentablement, no existeix cap versió catalana, ni tampoc cap traducció directa del xinès al castellà. Però és tan seriosa la versió de Wilhelm i la traducció castellana está feta amb tanta cura, que difícilment podríem trobar quelcom millor. Quan anem veient una mica les circumstancies en que es va fer el treball, sobretot de Wilhelm, entendrem el perquè no podem considerar la possibilitat de millorar-ho. E1 propi Dr. Vogelmann va tardar varis anys en fer la versió castellana, i ja veurem quan de temps va portar la versió alemanya.Després del poema de Borges, hi podem trobar el pròleg de Jung, un prefaci d'Helmut Wilhelm (un fill de l'autor de la versió alemanya), i després d'un prefaci curt del propi Ricard Wilhelm i una introducció, comença el text.E1 text està dividit en tres llibres. E1 llibre primer conté els 64 hexagrames explicats en dues seccions: la primera secció conté els hexagrames que van de l'1 fins al 30 i la segona els que van del 31 al 64. Aquesta primera presentació dels hexagrames és coneguda precisament con "El text", i és veritablement la part més antiga, el text arcaic amb els Dictàmens i les línies. Wilhelm va afegir-hi "les imatges" que realment pertanyen a una de les "Ales". Cal diferenciar aquest text més antic i els afegitons Confucians i Taoistes posteriors, que configuren uns textos coneguts com "Les deu ales". Una d'aquestes deu ales está afegida al text com "Les Imatges" i corresponen a les ales 2 i 3, conegudes com a Hsiang Xuan, comentaris sobre les imatges.Tot el que hi ha escrit en lletra més petita és del propi Wilhelm, i són observacions tretes de lectures clàssiques i fruit també de converses amb diferents mestres xinesos.Segueix el Llibre II, conegut com a "El Material", i on podem trobar part dels textos de les deu ales, no totes deu com veurem.Després ve el Llibre tercer, Els Comentaris, on es tornen a presentar els hexagrames en la seva seqüència, que repeteix les informacions del Llibre I, però hi afegeix les parts de les deu ales que es poden considerar comentaris al text.El llibre oracular i sapiencialEl Yi Jing és un llibre-eina. És un llibre sapiencial i alhora un llibre oracular. Com a llibre sapiencial ens proporciona una irreversible saviesa o coneixement de la vida . Aquesta saviesa consisteix fonamentalment en aconseguir harmonitzar 1'individu amb el constant fluïr dels corrents universals o en adaptar-se o saber adaptar-se als canvis o mutacions del futur. Com a llibre oracular, és l'instrument auxiliar per a trobar aquesta harmonia. Es, diu Helmut Wilhelm; com una brújula virtualment infalible per a trobar l'orientació correcta. Cal considerar que el llibre del que parlem no és més que una possible versió del Yi Jing. En el seu origen era un llibre abstracte, fet tan sols de signes no idiomàtics i per tant de significats infinits. La versió que tenim ara és una traducció dels textos que se li van anar afegint poc a poc. Per això dic que és una versió possible del Yi Jing. Una senzilla creació humana inspirada en una visió metafísica d'aquestes imatges gràfiques que canvien de forma cíclica.Per altra banda, el text del Yi Jing és poètic i de molt difícil traducció, per no dir intraduïble. Se'ns pot fer molt difícil el copsar aquesta poesia arcaica i bella que formava probablement 1'original. També podem veure el Yi Jing com un complet tractat d'ètica, si ens el mirem com a text taoista i confucià. Així, aquest rodar dels 64 signes o hexagrames creat per Fu Shi, pels pares del Taoisme (Lao Tsé, Txuang Tsé, Lie Tsé) i pel propi Confuci i seguidors, és un text creatiu capaç de generar una consciència a 1'home i de passar-lo d'ésser inferior a ésser superior.Carl Gustav Jung i el seu pròleg La primera cosa que hem d'agraïr a Jung és que va fer molt perquè el Yi Jing es conegués a Occident.Jung va ser un gran psicoterapeuta, i en tota la seva obra hi és present un tema principal: l'inconscient. El lector dels seus llibres, sobretot "Arquetips i inconscient col·lectiu" podrà comprovar fàcilment que la seva obra és molt controvertida i de difícil comprensió.Jung era suïs i va viure a Suïssa gairebé tota la seva vida, prop dels llacs on havia nascut (1875) i on va morir (1961). Si Jung eatà aquí ara, és per les seves 22 pàgines apassionants del pròleg del llibre. Apassionants i diuen que confoses. Un pròleg que va servir, pel fet de que Jung ja tenia establerta una certa fama, com a benedicció o aprovació del llibre que així va poder ser ben rebut a Occident.Jung era un personatge bastant pintoresc i anticonvencional. Freud, el seu mestre i antecessor, estava ja una. mica passat de moda i Jung epresentava una alternativa renovada i actualitzada. Val a dir també que evolucionada.Si expliquem com era la casa de Jung, entendrem una mica aquest anticonvencionalisme. La casa de Jung es trobava a Zuric, prop d'un llac. Ell mateix la va fer construïr. Primerament va fer edificar una torre sòlida i ferma. Després, una segona torre. Finalment, les va unir amb un cos d'edifici intermedi i uns patis. Semblava una fortalesa que ell mateix qualificava com a representació de la pròpia personalitat. Deia:La torre original és, d'alguna manera, un lloc de maduració, un ventre maternal o la figura d'una mare on puc endevinar el que jo era, sóc i seré, com si hagués tornat a néixer en aquelles pedres. La segona torre és la del meu esperit, i allà m'hi amago de tot i de tots. La construcció mitjancera és el meu jo.E1 seu jo era, però, més petit que la seva torre maternal i que l'espiritual. I li feia una certa vergonya aquell jo petit i esquifit, per la qual cosa hi va fer afegir un pis. Entrar en aquella casa era com fer un salt en el temps, anar a una casa sortida de temps passats. Jung deia que si un habitant del segle XVII el visités, tan sols la capsa de llumins al costat de l'espelma podria delatar-li la seva modernitat.Aquí vull poder arribar a relacionar-me amb les ànimes dels meus avantpassats. Vull que puguin sentir-se-hi còmodes. Vull resoldre els problemes que les seves vides van deixar darrera seu, vull escriure a les parets les preguntes i les respostes, vull cobrir les parets de cercles, quadrats màgics i màndales, vull arribar a la totalitat psíquica...Va ser gràcies a Richard Wilhelm que el Yi Jing va arribar a les mans de Jung. Wilhelm, missioner catòlic a Xina, li havia tramès el llibre per veure si voldria escriure-hi el pròleg. Jung va voler, però, experimentar primerament amb el Yi Jing. Era l'any 1920. Tots els dies d'aquell estiu anava al seu jardí. S'asseia sota un presseguer tricentenari per a llegir i practicar amb branquetes de roser. Aviat, després de molt poques consultes, va poder descobrir un cert paral·lelisme "acausal" entre tres factors: l'estat psíquic del consultant, les respostes del llibre i els fets que esdevenien. I va utilitzar el Yi Jing com a tractament pels seus malalts.Un noi estava atabalat fins a 1'obsessió per una mare possessiva. E1 jove volia casar-se amb una noia, però no s'hi veia en cor. Pensava que traslladaria el seu complexe a la seva dona. En el marc d'una sèrie de sessions dedicades a alliberar el meu malalt de l’angoixa, vàrem consultar el Yi Jing. E1 primer hexagrama, tret per atzar, explicava "La noia és ferma. Ha de casar-se amb aquesta noia". Vaig restar astorat. La resposta era absolutament adequada i responia a dues preguntes: si s'havia de casar i si el trauma es traslladaria a la seva dona. Sí. S’havia de casar, i no, la noia era prou poderosa per no deixar-se traumatitzar per la sogra.Jung va esperar encara trenta anys fins que va escriure el pròleg al llibre. Tot al llarg d'aquests anys va fer molts experiments sobre la teoria de la sincronicitat.Jung era aficionat a fer màndales. Els màndales són una sèrie de cercles i quadrats, uns dintre els altres, amb els quals els ioguis es concentren. Podem trobar-hi un paral·lelisme a com Fu Shi utilitzava els hexagrames o signes. La diferència és que els hexagrames eren (són) meditacions sobre el macrocosmos, és a dir, sobre la totalitat dé 1'Univers, i els màndales ho són sobre el microcosmos, és a dir, sobre la psique.Un dia de l'any 1928, vaig dibuixar un màndala. L'atzar em va fer dibuixar una espècie de castell medieval daurat, que tenia un aspecte absolutament xinès. Quin significat pot tenir això?, em preguntava. La resposta em va arribar just l’endemà. El carter em va portar una carta de Richard Wilhelm en la que em demanava que li fes el pròleg per a una traducció que havia fet d'un antic tractat taoista: "El secret de la Flor d'Or". Aquí vaig trobar la confirmació al meu màndala: Em va impressionar la sincronicitat entre el meu dibuix i la tramesa de Wilhelm.L’anècdota pot semblar bastant trivial; però no ho resulta tant si la relacionem amb la de la mort de Wilhelm. Wilhelm havia estat missioner catòlic a Xina, però la cultura xinesa l'havia impressionat tant que un dia va dir a Jung: "quina satisfacció que sento!. No he batejat cap xinès!". Pensem que Wilhelm era un catòlic sincer, però més que convertir xinesos al catolicisme, va ser la cultura xinesa la que l'havia canviat a ell. Wilhelm havia tornat a Europa i donava conferències. Al principi semblava un autèntic xinès, tant pel seu aspecte com per la seva manera d'escriure i de parlar. Estava completament impregnat de la cultura xinesa, però Jung va entreveure que les formes del pensament cristià seguien presents en algún racó amagat de la seva ment, com qui diu en un segon pla. Jung i Wilhelm eren mol amics. Un dia, Jung es trobava en el seu castell, al llit, al bell mig de parets cobertes de màndales i inscripcions. Quan s'adormia, va tenir una extranya visió:No sé si va ser un somni o una visió, però davant meu, als peus del llit, vaig veure un exòtic personatge : era un xinès. Portava un vestit blau fosc i les seves mans estaven creuades dins de les mànegues. Es va inclinar cerimoniosament; com si em volgués transmetre un missatge. Era un fantasma extraordinàriament viu, podia veure amb precisió cada arruga del seu rostre, la textura del teixit del seu vestit... Vaig comprendre del que m'avisava: que Wilhelm es moria, que ja estava mort.Jung no va poder fer res per Wilhelm. Les conferències que darrerament donava ara el missioner no eren diferents de les que hauria donat abans d'anar a Xina. Ara feia constant al·lusió a conceptes cristians, res li restava del món oriental. Eren sermons plenament convencionals i un dia, Jung li ho va dir.Estimat amic, li prego que no s'ho prengui malament, però em sembla que 1'Oest està recuperant posicions dins vostè, i penso que això el pot portar a traïr en certa manera la seva magnífica missió, la de transmetre 1'Est a 1'Oest...Un psicòleg com Jung sabia perfectament quin era aquest conflicte. Una batalla entre el conscient i l'inconscient, o sigui entre 1'Est i 1'Oest. Era un conflicte particularment greu, ja que la personalitat de Wilhelm era mol refinada. Jung no es va estranyar quan Richard Wilhelm va emmalaltir. Sabia que era una malaltia creada mentalment, és a dir; psicosomàtica, i hauria volgut curar-lo, però no podia. La regió on aquesta confrontació tenia lloc era impenetrable. No podia fer res.Penso que vostè té raó, Jung. Hi ha alguna cosa que està a punt de superar-me, però jo què hi puc fer?Wilhelm va morir poc després.En el pròleg del Llibre de les Mutacions, Jung s'interessa principalment en la seva utilització com a oracle.Què li ha passat al Yi Jing? A1 llarg de molts anys, s'hi ha anat fent una extenssíssima introducció de dades, d’informacions. Aquesta introducció és tan gran que el llibre té probabilitats de contenir respostes a totes les preguntes, i de que aquestes respostes tinguin quelcom a veure amb 1'esdevenidor. El problema és aconseguir tenir-hi un accés en el moment en que es necessita o es desitja i determinar entre els 64 hexagrames, quin és el que millor convé a una situació, a una pregunta, etc.Precisament la cosa que ha portat més escepticisme sobre el Yi Jing (i sobre el tarot, 1'Astrologia, etc.) és que el responsable de fer la selecció del hexagrames i de les línies sigui 1'atzar. Els xinesos confien l'elecció de la resposta a l'atzar, a la sort. Jung diu: Es curiós que un poble tan ben dotat i intel·ligent com és el xinès no hagi desenvolupat això que nosaltres en diem "ciència". El que passa és que nosaltres, els occidentals, basem la ciència sobre el principi de la "causalitat" i de que la causalitat és una veritat axiomàtica, és a dir, indiscutible. Però ara aquests axiomes s'estan commovent fins als seus propis fonaments. Ara sabem que allò que denominem "lleis naturals" són veritats purament estadístiques que necessàriament han de deixar un marge per excepcions. E1 científic necessita del seu laboratori, amb totes les seves limitacions i restriccions, per a tractar de demostrar les lleis naturals. Si deixem les coses a mercè de la natura, veiem un quadre molt diferent.. Cada procés es veu interferit de forma parcial o total per l'atzar de manera que, en circumstàncies naturals, una seqüència de fets que s'ajusti a una llei específica constitueix una raríssima excepció. Es a dir que res, o gairebé res segueix, en la natura, les lleis científiques. Són les lleis científiques les que s'entossudeixen en seguir el constant fluctuar de la natura. No confonguem ara les paraules causal i casual. Causal es refereix al principi de causa i efecte. Casual, al principi de coincidència.La mentalitat xinesa sembla preocupar-se exclusivament de 1'aspecte casual dels aconteixements. Allò que els occidentals ens traiem de sobre tot dient "quina coincidència !", constitueix l’interès principal de la mentalitat xinesa, i allò que nosaltres reverenciem com a causalitat, no té gairebé cap interès per a ells.Està molt bé dir que un cristall de quars és un prisma hexagonal. L’afirmació és correcta en el punt en que es consideri un cristall ideal. En la natura, però, no es troben dos cristalls exactament iguals, encara que realment tots siguin hexagonals. Al savi xinès l'interessa més la forma real del cristall, de cada cristall, que no pas la forma ideal.L'exemple que ens dóna Jung és ben clar, i la riquesa que la mentalitat xinesa n'obté és molt més gran al poder considerar la forma única de cada un dels cristalls reals de món, en comptes d'una única forma teòrica i comuna dita "prisma hexagonal".La filosofia clàssica occidental no s'ha preocupat mai d'estudiar 1'atzar en el seu propi terreny. Prefereix ignorar-lo, es defensa amb la lògica, la causalitat, etc., mentre que per als xinesos, les consideracions sobre la causa i 1'efecte semblen sonses i improvisades en comparació amb els resultats pràctics de 1'estudi de 1'atzar i de la sort.Jung, per a estudiar aquest tema, treu un curiós principi que anomena de sincronicitat. Ja que la causalitat és una veritat estadística, i per tant no absoluta, el determinar que uns fets succeeixin d'acord amb altres és una hipòtesi de treball oberta a excepcions. La sincronicitat considera que la coincidència dels fets en 1'espai i en el temps és quelcom més que un atzar. Val a dir que hi ha una interdependència ben peculiar entre els fets objectius, entre ells mateixos, i també entre aquests fets objectius i els estats subjectius o psíquics dels observadors.El psiquisme de 1'individu està sincronitzat, té alguna cosa a veure amb el fet objectiu. Si la causalitat descriu la seqüència dels fets, la sincronicitat tracta de la coincidència dels fets.La coincidència dels fets: l'atzar. Observar l'atzar és, potser, més important que observar la causalitat. Podem entendre molt bé la història d'el xinès que llença tres monedes a 1'aire i segons com cauen tria un hexagrama del Llibre de les Mutacions i descobreix que aquest hexagrama pot ajudar-lo, amb certes limitacions i precaucions, a preveure el seu futur. Però, qui gosaria parlar de l'instant màgic, crucial, en que les tres monedes estan volant per l'aire? Jung va escriure algunes paraules sobre això.Es suposa que la caiguda de les tres monedes o el resultat de la divisió de les branques d’aquil.lea és allò que necessàriament ha de passar en una situació donada, ja que qualsevol cosa que passi en aquest moment, pertany a aquesta situació com a fragment indispensable del quadre.La gran realització del Yi Jing és que una reacció (resposta) que té sentit, sorgeixi d'una acció aparentment sense sentit (per exemple tirar les tres monedes). Diuen que el Yi Jing dóna una resposta, però altres respostes que podria donar també serien certes. Ens ha de plaure la primera que ens dóna i no tornar a preguntar-li. El mestre només parla una vegada. Hem de fugir de la temptació d'emmarcar els fenòmens irracionals en un marc racional. Fer això és com una blasfèmia, diu Jung. Una pregunta al Yi Jing ha de permanèixer tal com era, i s'ha d'acceptar la resposta que ens doni sense alterar el procediment natural (encara que establert per 1'home) de consulta. Només així arribem a poder veure el què fa la natura quan se la deixa actuar pel seu compte, sense la intromissió humana. Per altra banda, la repetició de 1'experiment és impossible, ja que no es pot reconstruir la situació original. Per tant, només hi ha una única i primera resposta.Encara que sembli que estem fent critica a la mentalitat occidental, hem de reconèixer que sovint ens trobem d'una forma natural actuant amb aquest estil oriental. Veiem un exemple. Ens treiem una capsa de llumins de la butxaca i l'obrim, la capsa estava al revés i els llumins cauen per terra. Es un fenòmen prou senzill, però a vegades té un quelcom d'insòlit. Encara que ens ho mirem amb sentit comú, es produeix un petit miracle que ens confón. Els llumins agafenn una personalitat pròpia, sembla que se'n riguin de nosaltres, ens provoquen i estem més astorats per la incongruència, per la manca de companyerisme dels llumins que no pas per 1'orígen del fenomen, el descuit o la nostra manca d'habilitat. Entre la pila de llumins escampats i qui s'els mira es produeix una confrontació. Amb la causalitat no en tenim prou, podem explicar el fet, però no aquesta confrontació. Els xinesos poden fer-ho ja que tenen en compte el moment en que s'estableix aquesta situació. Els xinesos admeten que en un cert moment, un hexagrama del Llibre de les Mutacions correspon no tan sols a un arquetip, és a dir, a una estructura bàsica, sinó també a una situació real, passada, present o per venir. L'hexagrama és 1'indicador d'una situació interessant, de la mateixa manera que les agulles d’un rellotge ens indiquen l’hora però no són l’hora. La correspondència entre un hexagrama i una situació 1'anomenem "sincronicitat".Així arribem a les dues idees fonamentals que Jung ens explica:1. Que en la vida hi ha situacions estranyes que escapen al sentit de la causalitat. Són instants que tots hem viscut, reals però difícils d'expressar, són instants en que s'estableixen relacions entre el pensament de l'home i objectes o fets molt diferents. Nosaltres, a aquesta relació, li diem sincronicitat, amb ganes d'estudiar-la i pensar-hi. Els científics moderns en diuen casualitat o atzar, amb ganes de passar-hi pel damunt sense tocar-lo. Els adeptes al Yi Jing tracten d'esbrinar coses al voltant d'aquest atzar. 2. Coneixem com actúen els hexagrames, utilitzant símbols en comptes d'imatges concretes, frases racionals. S'utilitzen com a indicador, de la mateixa manera que les agulles del rellotge assenyalen una resposta i oculten les altres..Jung explica qui pot usar el Yi Jing i com s'ha de conèixer a fons.E1 Yi Jing insisteix, d'un extrem a 1'altre del seu text, en la necessitat del seu propi coneixement. El mètode que servirà per aconseguir-ho està exposat a tota classe d'abusos, per això no està destinat a gent poc madura o frívola. Tampoc és adequat per a persones intelectualitzadores o racionalistes. Només és apropiat per a la gent que pensa i que reflexiona, a la gent que li agrada meditar sobre allò que els passa. Desig que no s'ha de confondre's amb la manera morbosa de cavil·lar de 1'hipocondriac. Un hipocondríac és aquell que pateix una depressió morbosa de 1'ànim acompanyada de malenconia. A aquests tampoc els hi és adequat el Yi Jing (encara que entre els lectors del llibre n'hi podem trobar molts!).E1 Yi Jing és un conjunt de paraules arcaiques, simbòliques i florides. Quan, després d'una pregunta concreta, llegim una resposta en aquests termes aparentment poc clars, estem projectant els nostres continguts subjectius contra el simbolisme dels hexagrames. Això, vist des de 1'Occident, podria ser destructiu pels hexagrames: la resposta surt d'un mateix, no d'un llibre. Però el Yi Jing, no es veu "destruït" en la seva funcionalitat. Si comentéssim això a un savi xinès, ben segur que somriuria i ens diria alguna cosa com :Veu com el Yi Jing ens és útil? El Yi Jing fa que vostè pugui manifestar, sobre aquests símbols estranys, molts pensaments que encara no havia descobert.El prefaci de Jung costa una mica de llegir. Es sec, lapidari. Però té quelcom de màgic, d'una màgia semblant a la que hi ha en la confrontació de la capsa de llumins escampats per terra i nosaltres. En les memòries de Jung, hi ha un moment més impressionant encara en la seva senzillesa: la confrontació del món i l'home quan aquest ha arribat a un moment d'extrema felicitat. Jung explica que als vuitanta-tres anys havia oblidat molts dels aconteixements reals, externs, de la seva vida, però no havia oblidat aquells instants en que es trobava amb l'altre realitat, és a dir els seus apropaments a l'inconscient.Quan era petit, anava al jardí de casa i m'asseia sobre una pedra molt gran. Aquella era la "meva" pedra. Allà deixava anar la meva imaginació. A vegades pensava que estava assegut sobre la pedra, i que la pedra estava sota meu. Però a vegades em situava en el lloc de la pedra, i la pedra també pensava a la seva manera: estic aquí, vora el camí, en aquesta pujada. I ell està sobre meu. I em preguntava: aleshores són jo el que estic sobre la pedra, o bé sóc la pedra sobre la que ell està assegut? Passava hores pensant sobre aquest trenca-closques. Trenta anys més tard, vaig tornar a aquest lloc, em vaig asseure sobre la mateixa pedra i vaig plantejar-me la mateixa pregunta. Més que la pregunta em va sorprendre no haver oblidat aquells moments de la meva infantesa, aquells moments que havien aconseguit una qualitat d'eternitat que m’il·luminava ara com un llampec.La identificació del jo i un altre element no és nova. És molt conegut el poema de Zuang Zi, que diu que va somniar que era una papallona i que ha tingut moltes versions.Ahir vaig somniar que era una papallona. I avui no sé si sóc una papallona que somnia que sóc jo.Allò que més recorda Jung és la imaginació dels nens, i aquest fet és una lliçó d'humilitat pels adults. Els nens descobreixen d'una forma espontània lleis i correspondències que les més subtils reflexions filosòfiques ignoren o obliden. Quan Fu Shi va inventar els trigrames, no hi havia en ell un cert esplendor infantil?Aquesta és la darrera lliçó que ens dóna Jung. Quan ens enfrontem amb el Llibre de les Mutacions seria bo i necessari fer-ho amb els ulls de la infantesa.

Obrir el llibre

Lectura amb monedes

Lectura amb varetes

El concepte de mutació

La lectura del Yi Jing

Imatge d'una pàgina del Yi Jing pertanyent a la dinastia Song (960-1279) 

Buscar l'hexagram

El concepte de mutació

Lectura amb varetes

Buscar l'hexagram

Obrir el llibre

Lectura amb monedes

22 Pi

El concepte de mutació

Quan en un hexagram com el de l'esquerra apareixen una o més línies mutables (assenyalades amb una creu),  l'hexagram es converteix en un altra, a la dreta. Si la línia era Yin passa a Yang i viceversa.A l'exemple, l'hexagran 53, Chien, L'Evolució, es converteix en l'hexagram 22, Pi, La Gràcia.

Cal insistir. Trobarem moltes vegades el concepte de mutació, en aquestes pàgines de l'Yi Jing, però hi insistirem una mica. Per a alguna cosa, Yi Jing vol dir Llibre de les Mutacions. Sempre i constantment haurà una mutació d'un signe cap un altra, una transició perpètua. Aquí rau la gràcia del llibre de les Mutacions. Cal pensar que a l'Orient, el punt de mira no està posat en com són les coses sinó en el moviment canviant de les coses. Els 64 signes, així com també els 8 trigrams, no són representacions de coses o fets estables sinó de coses en moviment. El Llac no representa el llac sinó la funció del llac, el tro no és el tro sinó la funció del tro. Insistim un cop més. Els 64 hexagrams no són hexagrams acabats i estables sinó en moviment constant, en un estat de mutació. De quina manera pràctica fem real aquesta mutació? Doncs pel canvi d'una línea en una altra. Una o més de les sis línees de l'hexagram serà mutant i es transformará de Si a No o a l'inrevés. Això originarà un segòn hexagram. De la transició del primer al segón és on trobem la idea del moviment, de la mutació, del canvi. Un hexagram està format per sis línees, una barreja de Yins i Yangs. Que una línia faci mutació voldrà dir que una línia Yin es transformarà en una línia Yang, o a la inversa. Però com saber quina línea o línies poden fer mutació? El procediment de lectura de les monedes o les varetes de aquil.lea ens en donen les claus. Vegem-ho a les pàgines següents.

53 Chien

Creu + creu + creu

Petit Yin o Yin Jove

Mutable

No Mutable

2+2+2 = 6

La utilització de monedes és un mètode abreujat que pot servir perfectament per a la determinació d'un hexagram i de la seva mutació. Nosaltres recomanem el sistema de lectura amb varetes d'Aquil.lea que explicarem seguidament, però aquest sistema és perfectament vàl·lid. Caldria fer servir monedes xineses antigues que disposen d'un forat al mig i en una de les seves cares hi ha un rostre. A manca de monedes xineses podrem fer servir tres monedes qualsevol, que tinguin una cara humana representada en una de les seves cares. Farem servir els llençaments per a determinar línies masculines o femenines i alhora, fortes (o velles) i dèbils (o joves). Es llençaran doncs les tres monedes a l'aire sis vegades. Cada llençament determinarà una línia d'un hexagram. Les tres monedes quedaran lògicament unes com a "cara" i altres com a "creu". Valorarem les creus com a Yin, amb dos punts. Les "cares" seràn Yangs, i valdràn 3 punts. Els resultats possibles seràn quatre:

Cara + creu + creu

Cara + cara + creu

Lectura amb monedes

Cara + cara + cara

3+2+2 = 7

Gran Yin o Yin Vell

3+3+3 = 9

3+3+2 = 8

Petit Yang o Yang jove

Gran Yang o Yang Vell

L'hexagram 2, Kun, mutarà a l'hexagram 24, Fu

Lectura amb monedes (2)

Llençarem les tres monedes sis vegades, i cada vegada quedarà determinada una de les línees de l'hexagram.Começarem per la part inferior de l'hexagram i anirem pujant fins a la part superior.

En aquest exemple, la primera tirada de monedes hauria sigut creu+creu+creu, o sigui un 9. Segons hem dit, quedarà representat per un Gran Yin o Yin Vell, que és una línia mutable. La posem a la part inferior de l'hexagram i la assenyalem com a mutable. Les altres 5 tirades de monedes serien, en aquest cas, combinacions que sumen 8, o sigui Petits Yin, no mutables. Si fem la mutació, la primera línia que era mutable, un Gran Yin o Yin vell, es transforma en un Petit Yang, ara ja serà no mutable. Quan fem la lectura, haurem de considerar com a hexagram principal el que hem obtingut, però també com a aplicació de la mutació, tots els hexagrams que per aparició de línies mutants es generin. Veiem com, en aquest exemple, hem obtingut l'hexagram 2, anomenat Kun, i format per la superposició de dos trigrames iguals, dos Kun. Però, com que la primera línia que hem obtingut és mutable. l'hexagram mutarà doncs al 24, FU, segons es pot veure a la imatge.

Taula de selecció d'hexagrams

Segona extracció

3

Terceraextracció

8

Resultatreal

Resultatadscrit

5

Per a la lectura del Yi Jing amb varetes d'Aquil.lea se'n necessiten precisament 50. Un d'ells es deixa apart i no es tindrà en compte. Amb les 49 varetes que ens quedenles juntem i la dividim en dues piles, que deixarem a dreta i esquerra. La quantitat de varetes que queden a cada pila la determinarà l'atzar.  Seguidament agafarem una vareta de la pila de la dreta i la subjectem entre el dit anular i el petit de la mà esquerra. A continuació, agafarem la pila de l'esquerra amb la mà esquerra i amb la mà dreta anem treient d'aquest manat de varetes, grupets de quatre en quatre fins que a la mà esquerra restin quatre varetes o menys. Aquesta resta es guarda entre els dits anular i mig de la mà esquerra.Tot seguit farem la mateixa cosa amb la pila de la dreta, és a dir, l'agafarem amb la mà esquerra i n'anirem treient grups de quatre fins que ens en quedin quatre o menys. El saldo que ens quedi es posarà entre els dits mig i índex de la mà esquerra.En aquest moment, la suma de les varetes que tenim a la mà esquerra serà o bé 9 o bé 5. Les possibilitats són 1+4+4, 1+3+1, 1+2+2 o bé 1+1+3. D'aquí resulta que el número 5 és més fàcil d'obtenir que el número 9.  Aquest és el resultat real.De totes maneres, en aquest primer reconte, la vareta primera que hem posat entre els dits petit i anular de la mà esquerra no es té en compte, o sigui que si hem obtingut un 9 direm que és un 8, i si hem obtingut un 5 serà un 4. A aquest resultat li diem resultat adscrit. El número 4 significa una unitat completa i se li dóna el valor 3. El número 8, en canvi entrarà en el càlcul amb el valor 2. Aquesta aparent complicació la podem resumir dient que en la primera comptabilització de les varetes d'aquil.lea, si ens surt 9 diem que val 2, i si surt 5 diem que val 3. Prescindim dons dels resultats adscrits, que en la taula hem deixat en to gris. De moment deixarem aquestes varetes apart i seguirem amb la resta. Juntarem la resta en una sola pila i la dividim en dues tal com hem fet abans. Tornem a prendre una vareta de la pila de la dreta amb la mà esquerra i la posem entre els dits petit i anular. Fem el recompte com abans, és a dir, agafarem la pila de l'esquerra amb la mà esquerra i anirem treient grupets de varetes de quatre en quatre fins que en quedin quatre o menys. Posarem el saldo entre els dits anular i mig. Agafarem ara la pila de la dreta amb la mà esquerra i treurem grups de quatre en quatre. El saldo el col.locarem entre els dits mig i índex. Comptarem ara quantes varetes tenim a la mà esquerra, la primera inclosa. Els resultats possibles són 8 o 4. De ben segur ens trobarem amb una de les següents combinaciopns: 1+4+3 , 1+3+4 , 1+1+2 o bé 1+2+1, o sigui que les possibilitats ara d'obtenir un 8 són lesmateixes que d'obtenir un 4. Com abans al 8 li donem el valor 2 i al 4 el valor 3.Amb la resta de les varetes es fa per tercera vegada aquesta operació i obtenim de bell nou o un 4 o un 8, o sigui 3 o 2. Sumarem ara els valors que hem donat a cada extracció, i podem obtenir 9, 8, 7 o 6. Així determinem si hem obtingut un Yin vell o jove o un yang vell o jove.. Aquest serà el primer, l'inferior, de la sèrie de 6. O sigui que aquesta aparentment complexa operació l'haurem de realitzar 6 vegades, cada una de les quals ens donarà una línia de l'hexagram, Els números finals que hem de sumar i les línies obtingudes corresponen exactament a la lectura feta amb monedes. De la mateixa manera construirem l'hexagram, començant per sota, i veurem que està format per dos trigrams. La seva combinació, segons la taula de la pàgina següent, ens guiarà cap al hexagram que caldrà consultar en el llibre.

Valorassignat

4

2

9

Primeraextracció

L'oracle amb les varetes d'aquil.lea

Obrir el llibre sapiencial

65 4 3 2 1

La lectura del llibre sapiencias és tot un ritual. S'ha de fer sense presses, en un ambient tranquil, on no ens puguin molestar amb interrupcions. La lectura amb varetes és lenta, extreure un hexagram complet pot tardar fins a 20 minuts. Això és bo perque ajuda a la concentració. Si el consutant està present, ajudarà també a la seva concentracó i a crear un flux de confiança molt necessari.Suposem que, finalment, hem obtingut un hexagram amb alguna de les seves línies mutables i altres fixes. Posarem un exemple (real), en que hem obtingut l'hexagram representat a la dreta. Després de considerar la mutació, és a dir, les línies mutables canvien de Yin a Yang i viceversa, obtenim el segon hexagram. Veiem que les línies mutables són la 3, un Yang que es transforma en Yin, i la 4, un Yin que es transforma en Yang. Es important observar que la numeració de les línies comença per abaix.El llibre sapiencial té dues parts, en cada una de les quals trobem els 64 signes. Podem buscar información tant a la primera part (El Text) com a la segona (Els Comentaris). Del primer hexagram, el que conté línies mutables, podem llegir "El Dictamen" i "La Imatge" Pel que fa a les diferents línies, podrem llegir les que són mutables, que sempre corresponen a un 6 o a un 9, mai a un 7 o 8 (tan pel que fa a la lectura amb monedes com amb varetes.Així, en aquest cas, podem trobar "Nou en el tercer lloc…" perque aquesta línia Yang és forta. Podem llegir els significats d'aquesta línia. També podem llegir la línia 4 (6 en el 1uart lloc significa…) però no treurem informació de les altres línies. Podrem fer el mateix amb l'hexagram 15 que apareix a la segona part del llibre "Els comentaris", llegint també les línies mutables.Després podem llegir el signe 16, Yü. que pot aclarar alguns conceptes, i ofereix una idea de la mutació =  evolució de la consulta.Fins aqui els consells per començar a accedir al llibre dels canvis. No és fàcil, cal llegir atentament el llibre de Richard Wilhelm, proposar-nos resumir aqui les seves 800 pàgines seria una tasca absolutament absurda.Però entrar-hi deixa de ser una tasca absurda i es converteix en una apassionant forma de veure la vida.

15 Ch'ienLa Modestia

16 YüL'entusiasme

Yang

Dtxen

Els 8 signes: Mutació.Al principi, el Yi Jing va ser una col.lecció de símbols abstractes que s'utilitzaven amb finalitats oraculars, i que amb ratlles contínues o trencades deien Si o bé No.

Li

Yin

Kan

Dui

Després van ser les combinacions dels dos elements originals de tres en tres, d'aquesta manera es varen obtenir els inicials 8 trigrames de Fu Shi

Cada un dels 8 trigrames originals aquí representats, es combinen amb ells mateixos de dos en dos, originant 8 x 8 = 64 hexagrams, els 64 que comfiguren l'Yi Jing. Cada una d'aquestes 64 situacions no és rígida sinó mutable, canviant. En les explicacions de la lectura veurem com i quan son mutables. Així cada signe es transforma, per mutació (d'un o més elements masculins o femenins en els seus oposats) en un altre signe. Les possibilitats són, doncs, 64 x 64 = 4096. Donarem ara una sèrie d'associacions de cadascún dels 8 trigrams, però s'ha de tenir present que no ens hem de cenyir a aquestes associacions, sinó més aviat hem de deixar que actuin en un rerafons, sense marcar-nos amb detalls pràctics.  Veurem com la família de l'Yi Jing són una sèrie de temperaments diferents i canviants. Cal observar que hi ha una transició contínua entre un signe i l'altre, imatge de la transició dels fets que passen en el Món. Aquesta és la idea fonamental de les Mutacions: Els 8 signes son símbols en estat permanent de mutació.

Kien

Güen

Kun

Sun

Sí. Masculí

No. Femení

El pare

La mare

El fill gran

El fill del mig

El fill petit

La filla gran

La filla del mig

La filla petita

Kien és el Creatiu, el Cel. Pot representar tot allò que és espiritual o, fins i tot millor que espiritual, intelectual.  És el masculí, el pare, allò que és complet, que té tendència a avançar en línia recta.  És allò que és unidimensional, el temps: El moviment del temps té un sol sentit, endavant. És el dia, la llum solar (però no necessariament calor, més aviat el fred) És poc abans de ple hivern. És el color vermell, o també el blau fosc de mitja nit. Està relacionat amb el signe de les Balances i començament de l'Escorpí.  És l'expansió.  És el Sur, la força, el cavall. La seva correspondència amb el Tarot és l'Emperador. Una poesia del segle XXII aC expressa el que pensa un home Kien de les dones.És interessant observar el lleuger masclisme que imperava a l'època...!: La saviesa de l'home savi és la nostra força. La saviesa de la dona sàvia és la nostra destrucció. Els homes aixequen les muralles fortificades de les ciutats, per què més tard les destrueixin les dones. Cap home apren res d'aprofitable de la inteligència d'una dona, perquè ella sí que és sàvia com ningú per a portar el desordre al món. Quina fuinció pot acomplir la dona en els assumptes de l'Estat? El seu lloc està en els dormitoris: la seva saviesa, allà, no fa tan mal, mentre tingui cura del cuc de seda i del teler.

És el receptiu, la Terra, el femení. En el camp espiritual, és l'emocional. Si Kien era el temps, Kun és l'espai entés en les sis direccións. És una temàtica espacial que no es mou directament sinó que té un moviment interior, no és un moviment adreçat a un objecte, sinó un tancar-se, un dividir-se en estat de calma. És l'abnegació, el Nord, la submissió. Tot allò que és oposat a Kien. És l'obscuritat, la nit, el cel nebulós.  Correspon al començament de la tardor (el temps de la collita). És el color groc fosc És l'estat de gravidesa. Astrològicament, Cranc i començament de Lleó. És el principi Yin que divideix i separa generativament. És la generositat. És la dona. Una poesía de Wang Wei podría ser una representació de Kun, la Terra generadora. Tot just clareja. Planes i conreus són deserts. Fins on arriba la mirada, ni un bri de pols enlaire. La muralla té un portal damunt l'embarcador. Fins ran mateix del torrent, els arbres del poble. Més enllà dels conreus brillen les aigües blanques; darrera les muntanyes hi ha cims jaspiats. En temps de collita ningú no té repòs; la gent dels camps del sud, la gent, ajupida, treballa. Si Kien és el pare i Kun és la mare, els altres sis trigrames són els sis fills. Els nois tenen dues ratlles femenines, les noies dues masculines. El fill gran és aquell que obté una primera línia forta del pare, però és el que s'assembla més a la mare..Hem de tenir present que l'ordre dels trigrams i hexagrams és d'abaix a dalt.Els fills s'assemblen a la mare i les filles al pare.

La mare

Dxen és el fill gran, el Tro, l'energía impetuosa, l'excitant, la commoció. És l'electricitat que surt de la Terra (tant com a tro com llampec) És el que suscita, que promou, que fa sortir. És un agent movilitzador. El Nord-est, la matinada, la primavera. Astrològicament, final d'Aquari i Piscis. És un aspecte temporal, un estat de desemvolupament i expansió. És el terratrèmol. És fer alguna cosa amb entussiasme, posar coses en moviment. És el soroll, els sons, la música, l'alivi després de la tensió. Una poesia de Li Po ens parla del valent Txao, un representant del signe Dtxen. Aquest valent Txao porta el casc lligat amb una corda gruixuda, però la seva esposa és polida com un mirall, brilla com la neu. La sella amb brodats de fil d'argent rellueix sobre el cavall blanc. Quan ell passa, ràpit com el vent, sembla un estel fugaç.

Kan és el fill mitjà. L'energía ara ha canviat de lloc (està al mig). Ara és l'aigua, l'aigua en moviment, però, el saltant d'aigua, el riu, la pluja, la font. És tot allò que és abismal, que no coneix límits, que es llença al precipici. És l'Oest, la mitja nit, ple hivern. És color vermell de sang. Astrològicament, final d'Escorpí i tot Sagitari.. És la Lluna com a bogeria, també és melangía, precipitació. És permanèixer fidel a la seva naturalesa (com fa l'aigua). És escoltar, estar amagat. ocult. És el temps dela concentració i del treball difícil. Ës la frustració. Per a representar a Kan, pot servir el "Cant de Txung-Ku", de Li Ho, any 800. El cant del riu sona fort.Als vessants de la tardor llu l'espiga.Imita un cant de noia l'oriol fugitiu,és blanca la cascada com una seda antigai l'escuma brillava d'ulls rient.Els cingles, amb cent coves, semblen a punt de caure.Hi ha bambús espessos on la roca ja es daura;vora la font, l'ocell esvelt gemega al vent. L'heura freda entrelliga, vermelles, les frontisses:als cortinatges amb dragons pintatsels mals esperits tenen cambres amagadisses.Pels verds finestrons passen saules agosarats.Usaren ducs d'antany aquests llençols de delicada flaire.Pols de les qui cantaven jeu en trespols corcats;deixa la dansarina els faldellins plegats,com un núvol lleuger que se'n du l'aire.

El fill mitjà

Güen és el fill petit. La muntanya. L'energia que sortía dela Terra (Dtxen) havia pujat al nivell de l'aigua en moviment (Kan), araés a dalt de tot. Mantenir-se quiet. El fort és a dalt i a sota i ha el tou.Moviment en forma vegetativa.La muntanya és un centre vital. A Xina, la muntanya és concebuda amb la seva totalitat, amb els seus boscos, rius, animals, boires, aire etc. És el punt que connecta el Cel amb la Terra.És l'harmonia de la vida. El Nord-oest.És la tranquilitat. Poc abans de la matinada.És el final de l'hivern, com a temps de silenci i de descans.Astrològicament correspon a Capricorn i començament d'Aquari.És una nota de dolcesa,portes tancades, avis, mort, somni, descans, espera de creixement.És la transició d'allò que és vell envers un nou començament. Una poesia de Wang Wei ens parla d'una muntanya.D'un verd grisenc es torna, ja freda, la muntanya,sonen més cada dia les aigües tardorals.Recolzat al bastó, més enllà de la tanca,enmig del vent, escolto cigales cap al tard. Al port ara s'atarda el sol de posta.Del poble buit s'enlaira un fum ben sol.Heus ací, de bell nou Jie yu embriagant-se,i davant dels cinc salzes va cantant com un foll.Una altra breu poesia de Li Po Si em preguntes perquè romanc a la muntanya blava,jo no responc, tan sols somric amb el cor en pau.Les flors cauen, l'aigua corre, tot se'n va sense deixar rastre.Aquest és el meu univers, diferent del món dels homes.

Güen

Sun és la filla gran. Allò que és suau, penetrant. El vent, la fusta. El vent penetra suaument per tot arreu, és omnipresent, però no té cos, és immaterial. També és imprevisible.Si la filla gran, el vent, es combina amb el tro, el fill gran, en principi s'hi amotlla, però en doblegar-se, ella imposa la seva voluntat.La fusta també és la mateixa cosa: Les arrels. Els arbres arrelen a la Terra on hi ha vida, i transmeten aquesta vida a la planta.Sun és el sud-oest, el matí poc abans del migdia.És el final de la primavera, i el final de la tardor. Astrològicament, tot Àries i començament de Tauro. És flexibilitat, adaptabilitat, manca de decisió també, però amb el coneixement de que sap quan és necessari avançar i quan quedar-se.És la suavitat, l'amor, els lligams.Una poesia anònima de l'any 324, parla del vent. La noia que describeix pot ser un retrat de Sun, la filla gran.Quan el vent t'infla els dos vestits de sedasembles una deessa enmig dels núvols. Les flors de l'esbarzer, quan passes, beuenel teu perfum. I aquests lilàs que portes,collits per tu, tremolen d'alegria. Uns anells d'or els teus turmells cenyeixeni et brilla amb pedres blaves la cintura.Al cabell portes un ocell de jadeque hi ha fet niu. Tens a la galta rosesque el collaret de perles emmiralla. Si em mires, veig el riu Iuen que passa.Si em parles, sento clarament la músicadel vent del meu país a la pineda. Quan, al capvespre, un cavaller et trobava,es pensà que eres l'alba i amb mà duraparà el cavall. Si un mendicant s'acostavaal teu camí, la seva fam oblidava.

Sun

Li és la filla del mig. Allò que està adherit, que s'enganxa, el foc. Tot allò que uneix.El foc no pot unir-se sinó a quelcom consistent, compot ser la fusta o altres materials. és, doncs, adherir-se a altres materials, dependre de quelcom, fonamentar-se en alguna cosa.És l'escalfor, la clardat, un bonic dia de sol, un ambient sec i net.També és el llampec. Una cosa amb futur. L'Orient, l'Est.Astrològicament és el final de Tauro i tot Gèminis.És l'estiu.Ës la inteligència com a claretat mental, desenvolupament del jo, és el futur. En el seu aspecte plàcid i clar, és suggerit Li és suggerida per la poesia de Wang Wei "Peònia vermella"Bellesa verda, plàcida, tranquil.la,vestit vermell i clar, però intens de bell nou.El cor d'aquesta flor sembla a punt d'esberlar-se de tristesa:pels colors del bon temps, qui pot conèixer el cor?Una altra poesia més antiga, aproximadament del segle III, ens parla d'una mutació de Li, quan el foc i el futur es troben. Fu Hsiuan va escriure: Abans tu i jo érem u, com el cos i la seva ombra.Ara som tu i jo com la boira que fuig després de l'aiguat. Abans tu i jo érem com el so i el seu eco.Ara som tu i jo, com les fulles seques que cauen de les branques. Abans tu i jo érem com l'or o la pedra, sense taques ni esquerdes.Ara som tu i jo, com una estrella apagada o una lluïsor passada.

Dui

Dui és la tercera filla, o filla petita. És el llac, la serenor. Amb Dui arribem a la fi del moviment ascendent de la línia femenina. Allò que és tou està ara a dalt de tot. el fort és a sota. És la imatge del llac.És el riure i l'alegria.És una boca que somriu, no sense un pèl de melangía.La tardor, alegre perquè ja és el temps de la collita, però nostàlgica de la calor passada i temerosa del fret que ha de venir, l'anunci de la mort.És l'aigua, però estancada i quieta, vaporosa, la rosada, tot al contrari que l'aigua de Kan, abismal viva i mòbil.És el temps cobert de boires, el sud-est, la tarda i el principi dela nit.Astrològicament, el final deLeo i tot Virgo.L'alegria en excés pot ser perillosa. Delits i plaers sensuals però amb certes limitacions (besar, agradar-se, xerrar, somriure's).Sinceritat. Reflectir: La imatge d'un llac que actúa com un mirall.Temps de collita, naixement, màgia. Com a imatge de llac i repòs, el breu poema de Wang Wei "El llac Yi".Fins a la riba extrema, tocant la flauta, vinci et dic adéu quan el Sol ja s'amaga.Per damunt del llac giro els ulls un moment:núvols blancs es cargolen en la verda muntanya.Com a manera de ser de Dui, com a fi del moviment ascendent, com a imatge de que a la tardor seguirà el fret hivernal, la poesia de Li Po "La muller abandonada". En recordança meva, conserva aquestes tres orenetes de jade.El dia de les noces van brillar als meus cabells.Frega-les cada nit amb la mànega clara, i no desis mai el cobrellit on em feies carícies;deixa que les aranyes hi filin una xarxa de seda.Et vull pregar que guardis el tros d'ambreon jo posava el cap a l'hora de la son.Pensaràs en tu i en mi si somnies.Adéu amic, senyor!Cap riu no sol trobar mai més la deu llunyana,ni cap rosa veureutornar a la seva branca.

La filla petita

Gladys

Esther

      Quan la Sandra en va parlar de la Kentaja i del Cameroun, jo no tenia ni idea de què em parlava. Ella s'omplia de paraules sobre ONG's i sobre la funció que el Col·legi Oficial d'Infermeria de Barcelona hi tenia representada. Poques coses més sabia del Cameroun, que era un país de l'Àfrica on no devien passar mai massa coses, , ja que no sortien a les noticies; però a trvés de les seves paraules m'anava omplint de Cameroun, i a travers dels seus ulls brillants i grans m'omplia d'il·lusió.        Em vaig començar a documentar. Vaig saber de la capital, Yaoundé, i de la segona ciutat, Douala. Però ella m'havia dit que aniria a Bakou i no vaig trobar aquest poble. Ella gaudia explicant-me el que  Kentaja hi feia i com hi col·laborava el Col·legi. S'ilusionava quan em deia que a Bakou havien muntat un dispensari i que cada mes hi anaven tres infermeres per ajudar a mantenir la població en cert bon estat de salut.       Vaig assabentar-me també de que la Kentaja era una ONG camerunesa que, a més del dispensari de Bakou, havia muntat dos centres d'acollida (a Bakou i a Nkonsamba). Aquests centres acollien a nens que o bé eren horfes o abandonats, o bé els seus pares no podien mantenir-los, i els proporcionaven estudis (al col·legi nacional o al catòlic) i després de les classes els donaven menjar i un lloc on viure i dormir. Per les tardes havia uns instructors que feien classes de repàs i així rebien tota l'educació i formació possible.      La idea em va anar agradant. Potser podria fer alguna cosa per ajudar? Vam seguir parlant i em va presentar al responsable del projecte per part del Col·legi i també vaig parlar amb la Vice-presidenta de Kentaja a Catalunya. Ens vam entendre bé; jo faria un reportatge en vídeo de la opció conjunta (educació-dispensari).     També em serviria per poder conèixer un país diferent  i a un nivell allunyat del que pot trobar un turista. Representava una vida dura, em van avisar; viure en una població al mig de la selva, en època de plujes, amb moltíssima humitat, sense aigua (que no fos de la pluja) i amb continus talls d'electricitat. Conviure amb la població negra, en una de les àrees més pobres del país, seria una experiència apassionant, que en alguns moments es transformaria també en aventura...--<>--

Els nens

La Muntanya

Dispensari

La muntanya (1)

Quan vam arribar a Bakou, una de les primeres coses que ens van proposar era pujar a Falone, la muntanya. Des d’allà, deien, podriem veure el poble de Bakou, una immensa extensió amb molts pocs edificis d’obra. I entussiastes com érem, vam pujar, convidats per les tres infermeres que arxarien aviat de Bakou, i per alguns dels habitans del poble que generosament i entusiasta ens acompanyarien.  La primera ascensió, però, va ser fallida: Al arribar al cim la boira ens va impedir veure res. Però no ens va impedir començar a crear llaços d’amistat entre les infermeres que marxaven, les que arribaven i jo mateix. Vam haver de repetir l'excursió un altra día, i aquest si vam trobar sol, però ara vaig anar acompanyat per les tres infermeres que ja marxaven. La qüestió era poder ver fotografies i una mica de vídeo...

SimeonJordina Sandra Irene Dario Arian

La muntanya (2)

Irene

La muntanya (3)

Anna Maria

La muntanya (4)

MerveillesSandra

La muntanya (5)

Jordina, Arian, Montse i Elo; i la Jordina gravant-me a mi...

          Tot al llarg de la meva estada al Cameroun, el camí que va de “La maison” al dispensari va ser un dels espais que em va proporcionar més vivències. En els vint minuts que es tarda en caminar-lo et podies trobar amb tota classe de persones, animals i coses curioses.         El primer dia que el vaig fer sol, m’aturava a cada racó per fer fotografies, paisatges, cases, persones... i sobretot nens, nens que encara estaven de vacances i corrien lliurament per qualsevol indret. Era molt freqüent que et preguntessin el nom, jo els hi deia i preguntava pel seu i en prenia nota mental per escriure’l després. Això va fer que la meva dèria per fer fotografies i el meu nom circulés ràpidament entre la colònia infantil i al segon dia ja em saludaven amb una cordialitat de la qual caldria aprendre aquí,              –Bon jour, Arian!o també              –Arian! Foto!              I jo, entre obedient i adelerat per obtenir bones imatges, els retratava.           Aquell dia anava caminant tot sol. Es van reproduir els crits, les salutacions, les veus que sortien de la pròpia selva que vorejava el camí amenaçant empassar-se’l.  Aleshores, amagada dins una llampant jaqueta fucsia vaig veure una nena d’uns deu anys que caminava pausadament, amb un aire serè i seriós, i que portava un gros paquet damunt el cap segons marca l’arrelat i tradicional sistema de transport. Li vaig demanar si li podia fer una foto i ella es va aturar, accedint. Li vaig fer una fotografia i, tot i que em sabia greu entretenir-la perquè anava carregada, encara li vaig preguntar com es deia.                –Esther              Es va produir una breu pausa. Aquella nena era una d’aquelles persones que miren als ulls, cosa que m’agrada molt. Li vaig donar les gràcies i ella va seguir el seu camí. Jo em vaig entretenir uns segons fent una fotografia a un pintoresc “equip” de futbol, cinc nens probablement plens de somnis i una pilota estavellada com la seva realitat. Vaig seguir el meu camí.              Com que l’Esther també havia marxat en la mateixa direcció, vaig arribar al seu costat i em vaig adaptar a la seva velocitat. Ella, després d’uns moments de silenci em va mirar i em va dir.              –Estem caminant junts...              La seva serenitat i paraules em van impressionar.              –Sí– vaig contestar. –Que vas a l’Hospital” ?              Al dispensari allà li diuen l’Hospital.              –No– va contestar. I uns segons més tard va afegir –Vaig més lluny.               Parlar! Fins ara, les converses amb els nens (i també amb alguns dels grans) es veien limitades al “foto, foto!” o al “a veure?” posterior (gràcia i misèria de la fotografia digital), i ara començava una autèntica conversa, senzilla però agradable.  Vam caminar un minut sense dir res, era jo qui no sabia què dir. Vam arribar davant una casa i una vegada més va ser ella que va parlar.              –He de recollir un paquet. M’esperes?              –Sí, és clar              Va deixar el paquet que portava prop de mi, demanant-me amb la mirada que li guardés, es va enfilar pel costerut camí que portava a aquella casa i hi va entrar. No va tardar ni mig minut a tornar a aparèixer, amb un altre paquet a les mans. Semblava que mig somreia, potser al veure que sí que l’estava esperant. Va arribar al meu costat i em va dir que ja podíem seguir.Es va posar el primer paquet damunt del cap però tenia problemes per situar el segon,  ja que amb els seus bracets no hi arribava. Erm va mirar i em va demanar ajuda sense dir res, amb un paquet ja posat al cap i amb l’altre a la seva mà. Jo la vaig ajudar.              –Va bé així?              Vaig haver de fer algunes temptatives per trobar un equilibri decent.              –Ja està bé, sí. Moltes gràcies!              Cada vegada estava més impressionat per la seva educació exquisida. Vam caminar plegats uns metres més, i de cop es va aturar i em va dir              –Vas ser tu qui va donar caramels al Dario?              La pregunta em va sorprendre. Em va fer baixar de les meves meditacions sobre l’educació i la correcció per recordar-me que al meu costat no tenia un ser rar i extraordinari sinó tan sols una nena, una autèntica nena que es delia pels caramels. I també em va fer pensar que les notícies volaven. Feia dos dies havia donar uns caramels, exactament cinc, al Dario, un nen que m’havia fet de guia en una caminada al cim d’una muntanya, i al que havia recomanat que no ho digués a ningú, la millor manera de fer saber una cosa a tothom.              –Sí– li vaig respondre amb sinceritat.              –Me’n dones?              –No en porto...– Era veritat Vaig pensar que era una mica soca per no portar uns caramels a la butxaca. De fet m’havien explicat que no era bo donar caramels als nens perquè la seva dieta era molt rica en sucre i havia molts casos de diabetes, però en aquest moment hauria donat qualsevol cosa per disposar d’un caramel de menta –...però si vens demà a l’hospital, te’n donaré!              –Demà marxo a Douala. Estic aquí de vacances i demà se m’acaben. No podré venir.              –I si passes per la tarda per la “Maison”? Allà te’n puc donar...              –No, tampoc podré. Em va saber greu. Un senzill caramel que aquí es pot trobar arreu, allà és una joia preuada que seria desembolicada i menjada amb devoció i pressa. I ara jo, el totpoderós home blanc, no podia satisfer l’humil desig d’aquella nena...  Vam caminar una mica més, tots dos ficats en els nostres pensaments. De cop ella va dir.              –Demà vindré a l’Hospital i tu em donaràs els caramels.              –Sí!– Em vaig sentir alleujat. Ho havia dit gairebé com una ordre i caldria que no me’n descuidés...              De cop em vaig trobar en un indret que no formava part del camí habitual al dispensari i no sabia cap on seguir. Li vaig preguntar a l’Esther.              –Cap on és l’Hospital?              Ella em va mirar. Aquests blancs són una mica rucs, devia pensar, si més no això em va semblar captar en la seva mirada divertida.              –Hem passat pel davant, i no l’has vist!–              Vaig mirar enrera i allà estava. Havia passat a 5 metres del dispensari sense veure’l. Ella, mentre somreia amb els llavis, reia declaradament amb els ulls.              –Bé, dons jo em quedo aquí. Adéu, Esther!              –Adéu. Fins demà!.              Ella ve seguir el seu camí, amb el seu caminar pausat i els dos paquets sobre el seu cap. Jo vaig desfer el camí que havia fet de més i vaig entrar al dispensari.                           Aquell vespre mateix em vaig posar uns caramels a la butxaca per no oblidar-me’n. L’endemà vaig estar esperant que l’Esther aparegués, però la nena no va venir.                Bakou, Cameroun, setembre 2004

            Poques coses es podrien dir d’aquesta nena amb la que les úniques paraules que ens vam creuar van ser “Com et dius?” “Gladys”. Però la nena, sempre present a tot arreu, treballava i jugava. Un dia la vaig veure treballant al camp, i m’hi vaig acostar per fer-li alguna fotografia. Em va obsequiar amb un seguit de poses que tot i la lentitud de la meva camera digital, vaig aconseguir captar.               Un altre dia ens ensenyava a ballar el “Colomamí”, el ball de moda a totes les discoteques. També vaig aconseguir algunes fotos interessants.            Gradys és probablement una de les nenes més maques que vaig trobar. El color de la seva pell era, més que negre, d’un atractiu to gris-blau. El seu pentinat ple de colors feia encara més interessant la seva imatge. Els seus ulls són la darrera imatge del video que vaig realitzar.

            El fet que arrivés al Cameroun a finals d'agost fa ver que em trobés amb gran quantitat de nens i nenes que estaven de vacances escolars. Ja des del primer dia vam connectar molt bé, no només amb l'Esther o la Gladys, sinó amb tots els altres nens que corrien per allà. Feia gràcia al principi escoltar les seves veus que em cridaven "Àrian!, Àrian!", sí, amb accent a la primera A. Despres apareixien dela selva que vorejava el camí i saltaven al meu costat dient "Foto, foto!" cosa que naturalment feia, i tot seguit cridaven "voir?" per veure-les gràcies a la tecnologia digital, perfectament coneguda. Aquí he posat unes quantes d'aquestes fotografies. Gaudiu-ne com jo en vaig gaudir al fer-les.

A la població de Bakou, a uns 30 km. de Bafang, hi ha el Dispensari on s'atenen totes les persones que tinguéssin algun problema de salut. Tot i que no era gran cosa més que un dispensari, allà en deien "L'Hospital", perque havia estat previst que les cures no fossin només ambulatòries, però la manca de seguretat de les nits allà no aconsellava un servei nocturn amb persones hospitalitzades.

El Dispensari 1

Aquest únic "hospital" serveix per atendre tota la gent de la regió de Bakou, amb un total de 250 Km2, i uns 10.000 habitants.  Les distàncies, que s'han de recórrer generalment a peu, poden arribar a 35 km, com és el cas de Malouk.  Si a les distàncies afegim la pèssima qualitat dels camins, que en època de pluges es pot dir que cada dia s'han de refer, podem comprendre que anar a "visitar-se" pot ser un problema greu...

El Dispensari 2

L'equip mèdic del Dispensari, en el moment en que les 3 infermeres que acabaven la seva estada van coincidir amb les 3 que començaven. A la dreta, l'Anne Marie, la responsable del Dispensari.

El Dispensari 3

La "sala d'espera" els dies que feia bo...

El Dispensari 4

El Dispensari 5

Retorn

La pròpia Anne Marie, amb la seva auxiliar i una de les infermeres col·laboradores, fan la visita. En aquest cas, una mare que porta el seu fill a visitar. L'especial règim alimentari de la regió, basat en moltes fruites, fan que el problema de la diabetes sigui pràcticament endèmic. També són molt freqüents les malalties de transmissió sexual.

El Dispensari 6

Una vegada efectuada la visita, es despatxen els medicaments que s'han prescrit. Em va sorprendre que, tot i que els medicaments els haviem portat nosaltres procedents de donacions del propis  laboratoris, es cobressin als usuaris. Però això es fa, segons diuen, per evitar la venda pirata de medicaments. De fet, vaig poder veure una "farmàcia" pirata un dia de mercat. Consistia en un taburet amb unes quantes medicines de dubtosa salubritat...

A la part posterior del Dispensari es van construir aquests safareigs per que poguessin rentar la roba amb comoditat. Però les dones de la zona, acostumades a rentar a nivell del terra, s'han d'enfilar al safareig per poder rentar "còmodament". No deixa de ser curiós.

El Dispensari 7

L'equip complet del Dispensari.

El Dispensari (i 8)

La poesia

Jo també he fet poemes

Íntim (poesia eròtica)

Poetes de Granollers

Poetes que m'agraden

Arian Botey Prat

Manuel Mateo

Gavina Sastre

Enriqueta Alsina

Salvador Estany

Núria Gascón

Mireia Molins

Gemma Terés

Josep Bover

Ignasi Foguet

Maria Març  Marata

Adela Gener

Santi Montagud

Genís Tura

Alba Barnusell

Maria Casademunt

Eloi Serra

Vicenç Casals

Patrícia Gil

Jaume Pibernat

Pep Mogas

Emili Botey Alsina

Amador Garrell

Quim Bosch

Francesc Circuns

Noel Tatú

Jaume Llacuna

Esteve Plantada

Lambert Botey

Pel camí del cementiri cansats els ulls de plorar se'n va una nena a portar la corona del martiri. Comptarà sis anys escassos i en sa tristona careta s'endevina l'orfaneta de carícies i d'abrassos. Sa desgraciada mareta comptava només setze anys, quan, plena de desenganys va dar a llum sa filleta. I no podent resistir de sa deshonra el gran pes, al dar el maternal bes sa vida se va extingir, deixant sol i abandonat el trocet de ses entranyes a mercè de mans estranyes que ja mai l'han estimat Uns pobres van recollir-la però sols per explotar-la,

Enriqueta AlsinaL'Orfaneta

injuriant-la, maltractant-la, fins arribar a escupir-la. En tant, la pobre orfaneta la caritat va implorant, i mentre pel món va anant, pensa sempre en sa mareta. Sola sempre i sens consol, sense alivi per sa pena, va plorant la pobre nena, vessant llàgrimes de dol. Llàgrimes que va portar a la tomba de sa mare perquè perdoni a son pare el mal que li va causar. I agenollant-se amb anhel i amb tota la fe del cor, bo i alçant els ulls al cel demana a Déu amb amor que vulgui dins son palau la seva mare estimada, a la màrtir enganyada, que en aquella tomba jau.

Alba BarnusellVull jugar amb tu

Vull jugar amb tu. A inventar-nos un conte. Agafar un vaixell i viatjar, creuar marees i trepitjar terra nova, navegar contra vents del sud i mullar-me sota tempestes de pluja. Sentir por i passar gana. Enyorar-te, perquè t'has quedat a terra i admirar de lluny, el far que ens il·lumina. Escriure't paraules i enviar-les per l'aire, i arribar a cau d'orella per parlar-te baixet. Pren-me fort, si pots. Entre els teus braços buidaré el meu cor de llàgrimes amb el cap amagat sota la falda. Et mossegaré fort els pantalons per empassar-me la ràbia i m'adormiré mentre em parles de tu. Exhausta de dies intensos de plors continguts.

Però ara prou. Acluques els ulls i assenteixes: per un instant creus que sí, que voldries ser llop i alçar el musell amenaçador contra la fosca i udolar. Voldries fer un crit que t'arranqués la saliva amarga del coll i se t'endugués sota la coïssor de l'esperit. Voldries fer un udol lancinant, agut, penetrant, eixordador, que es clavés al cel i a la terra. Voldries fer un udol trencat, i tan eixut i espès i aspre que es condensés en l'aire fins arribar a fer ombra. Aleshores podries dir: "Guaiteu el meu dol, la ràbia que tinc ! Guaiteu tota aquesta angoixa: se'n va !" mentre que esguardant el terra sotjaries una ratlla fracturada, rugosa, prima i tenelluda, turmentada com una sarment que giravolta esgarrapant el terra i alçant pols marxa empesa pel vent.

Quim BoschSarment

Et corseca aquest rosec de no saber què desitges; de no tenir-ho prou clar, de navegar a la deriva, de no llegir-te el teu cor. Cerques albirar la riba i només veus l'aigua immensa, el gran mar inacabable un desert interminable de blau i gris, i un cel diàfan sense un núvol on penjar-te. Et corseca aquesta basca d'haver de plegar els braços; de no tenir pas la maça contundent i positiva, i no colpejar l'escarpra d'una llengua lacerant, i no clavar-la a la pedra; d'anar fent sense no fer, de navegar a la deriva com si mai no recalessis. Sents prou dringar al teu voltant i cobejes la moneda del sentiment del saber on ets, què vols, què anheles. T'afligeix aquest rosec. Aquest bullir que et corseca t'infla i t'embutllofa l'ànima.

Arian BoteyLluna estranya

Vaig tenir una amiga en quart creixent jogassera i tendra com un infant quan riu, i jo la volia com una noia gran. Vaig esgarriar-nos la lluna plena. Ara és una amiga en quart minvant recelosa i esquerpa com un gat ferit. I jo la voldria com un nen petit. Quina lluna més estranya la d'aquest cas que només té quarts...

Han tocado ya silencio. En la intimidad confortable de nuestra celda, cuyo cerrojo ha sido ya corrido, charlamos animadamente mientras preparamos los "mullidos" colchones que dentro de poco recibirán amorosos nuestros delicados cuerpos. Entre pitillo y pitillo comentamos la jornada con sus imprescindibles bulos que ya no hacen mella en nuestro espíritu puesto que hemos perdido casi totalmente la fe en ellos. Displicentemente, cada cual da su opinión. Los blancos espirales de los cigarrillos intentan contrarrestar con su aroma el suave perfume (?) que emana del práctico aparato cuya vista tapa una discreta manta y desde donde alguien nos obsequia con un melódico concierto de ruidos más o menos intestinales. Estas horas de la noche son para nosotros las más agradables. La buena armonía que existe entre los que ocupamos la celda, da cierto resabio familiar a nuestra vida, especialmente cuando, cerrada ya la puerta, nos hallamos al amparo de visitas inoportunas y podemos dar rienda suelta a nuestros pensamientos que las más de las veces saben a nostalgia. Como una burbuja de jabón en el aire, desaparece pronto este ambiente sentimental e imperiosamente se abren paso con toda su pujanza las bromas y las chanzas que combaten con éxito la tristeza propia de la hora. Después cada cual campa por sus respetos. Este lee, el de más allá duerme, el otro escribe, uno sueña despierto, aquel ronca, etc, etc.  Curioso momento éste en que el heterogéneo conjunto de cerebros recluidos en tan corto espacio, abarca con sus tentáculos ilusorios los hogares más dispares y distanciados; las imágenes más diferentes, pero también las más queridas. Cada cual construye pomposos castillos en el aire, agudiza su fantasía y volando sobre las alas de la quimera se desliza por las esferas etéreas atravesando rejas y murallas para dejarse caer, contento, en la vivienda pobre, en la casa medio burguesa o en el inmueble lujoso donde le está esperando su amante esposa, su madre, sus hijos que lloran lágrimas de sangre por la ausencia dolorosa del amado.  En esta suave y reconfortante quietud, el ruido de los cerrojos de nuestra puerta nos sobresalta. ¨Qué será ? ¨Qué querrán? Nuestra intranquilidad es manifiesta. Un interrogante descomunal ha substituido las agradables visiones que poblaban la imaginación de todos. Pronto, pero, saldremos de dudas. Abierta ya la puerta, un preso en funciones de vigilancia grita satisfecho:"­Una libertad!" Todos nos hacemos mentalmente la misma pregunta: "¨Para quién? Si fuera para mi..." e instintivamente, en curioso tropel y confusión danzan en nuestra mente unas figurillas diminutas y sonrientes que nos alargan los brazos. Pero no, demasiada ventura. Ya será otro y no yo el envidiado mortal que dentro de unas horas gozará del calor de su hogar. -"Emilio Botey, con todo"- exclama el ángel anunciador -tal me parece- que sin embargo luce un tupido bigote negro y rizoso. Creo no haber oído bien y él, ante mi cara lívida, insiste alegremente: "Sí, hombre, sí. Es para tí" No se lo que me pasa. Todos mis nervios están agarrotados y las facciones de mi rostro contraídas.  Estoy a dos pasos del desvanecimiento... y de pronto un llanto estridente rompe el silencio de la celda. Lloro de alegría y de tristeza. Mi alegría es inmensa. Ha llegado la hora tantas veces soñada. Pronto abrazaré a los mios pero, (he aquí la causa de mi tristeza) entre ellos no ver‚ a mi progenitor, al hombre admirado y padre amantísimo que abandonó esta vida sin poderme decir adiós. Él, que tanto me quiso y sufrió por mí. Después sobreviene mi inmediata reacción. Recobro el dominio propio y preparo mis cosas. Los compañeros me miran y noto en la fuerza de sus miradas un brillo extraño. Mezcla de alegría y de sufrimiento. Variado "coktail" de sus pensamientos. Se complacen de mi libertad porqué me aprecian y en el fondo íntimo de su sentir experimentan un ligero, casi imperceptible disgusto por mi suerte. No se lo censuro. Es muy natural. Ellos, como yo, ­­han soñado tantas veces en los suyos! que la contemplación de alguien que dentro de horas, de minutos quizá (para mí serán siglos aún) se reintegrará a su hogar, agudiza su nostalgia y pone en su ser un anímico velo de envidia. Muy humana, muy lógica. Igual la he sentido yo en otras ocasiones. Los abrazo deseándoles que bien pronto sigan mi camino. La emoción domina todo mi cuerpo y no puedo añadir ninguna palabra más a mi despedida. Un nudo en la garganta ahoga mis voces. Salgo ya de mi celda y cierran de nuevo la puerta. Toda la galería est desierta. Cargado con mi petate camino con dificultad, no por su peso, sinó por las encontradas sensaciones emotivas que me invaden. Recuerdo de nuevo la impresión gigantesca que me produjo la contemplación de esta Galería cuando entré como huésped de ella. Por primera vez en mi vida iba a parar dentro de una cárcel de verdad y revivieron instantáneamente en mí, escenas de películas de fondo carcelario que antaño presencié con indiferencia. Yo iba a ser entonces uno de ellos, y mi apenado corazón sufriría también las mismas tristezas que fidelmente representaban los protagonistas. Con la "pequeña" diferencia de que ellos fingían y yo sentiría en mi carne viva todo el dolor de la separación y los sufrimientos, más que materiales, morales del encierro. Te abandono ya, Galería 5a, en esta hora tan silenciosa y triste. Pero tu aspecto y el abigarrado conjunto de los que dentro de ella hemos vivido meses y meses, persistirá siempre en mi memoria. Unos trámites burocráticos imprescindibles pero enojosos a mi corazón, retrasan aunque brevemente, la anhelada libertad. Por fin atravieso las puertas de hierro y piso las losas de la calle. Soy libre! Delicioso y sublime momento. Antes de emprender la marcha definitiva, vuélvome a mirar por última vez la cárcel. Adiós amigos. Ojalá me sigais pronto. Adiós celda apacible, esbozo de hogar, que has contemplado indiferente mi llanto en horas dolorosas, mis risas en momentos de esperanza. Adiós patios, galerías y corredores que tantas veces he pisado en nuestro contínuo ir y venir. Adiós benemérito locutorio que a través de tus rejas y tu alambre me has proporcionado repetidas visitas de los mios, y adiós a tí también cúpula del edificio, torturadora visión que, quieras o no, se columbra desde cualquier rincón de esta cárcel que abandono ya y que recordaré‚ siempre, pues no en balde ha sido el marco que ha encuadrado un tiempo perdido de mi juventud; tiempo perdido para el goce de la vida pletórico de sinsabores y por tanto de experiencia aleccionadora para mis futuros destinos.

Emili Botey AlsinaAdiós a la cárcel

 El text que segueix va ser escrit a la Presó Model de Barcelona l'any 1939. Forma part d'un plec d'escrits curts titulat "8 instantáneas futuras" i no és més que un dels somnis d'un home empresonat pel franquisme i que enyorava la llibertat. Es va escriure en castellà per motius obvis!

Lambert Botey PratDesprés de compartir...

Després de compartir una carícia t'adonares que encara tenies una llàgrima clavada al cor, tenia fred, l'hivern t'havia traspassat i el vent negre es fonia dins la llum grisa dels núvols de tempesta (havies llençat les claus al mig de la pluja)

La natura porta l'aire a tots els racons en un combat que reflecteix la Vida, és la crida que exposa canvi amb ressò. No recerquis mai la buidor. Viu l'esperit. Enfilem el pensament amb tota dèria, i aboquem el prefaci de nostrra amistat. Siguem blancor com muntanyes plenes de neu, riques de joia per ser emblema del Creador. Siguem fidels a la nostra consciència que és tot principi en el pas del temps. Mai cap davallada, sempre fortalesa, és l'anunci i el millor convit de vida. La història parla d'un Infant de claror. És l'alè i la bresca del més dolç llenguatge. Fem-lo néixer més que mai dins el cor, avui, sigui realitat, victòria i també poema.

Josep BoverPoema a la vida

Amb tota melangia segueix el tro de l'arribada, en serà trista la mirada, estic desvetllat, per què serà? Els meus sentits són passió, enyorança de meva dolcesa, cant d'amor dintre meu reflecteix pobre esperança. Deixeu-me viure els secrets del nostre món en pau, sense angoixa de la nit, desolada d'humida ombra. El vent, sempre el vent capgira la boirada, en composició abstracte d'una grata fantasia. Claror de les altures, amb goig de recordança d'un amor no oblidat que molt havia estimat.

Vicenç CasalsClaror de les altures

Maria CasademuntEl segador i la pastora

Mon blat no és ros, bona pastora,  mon blat no és ros, n'hi ha per estona, el sol que fa l'ha de daurar. Si el teu ramat vols aturar per una estona en tant el sol farà tornar l'espiga bona i el color d'or darà a cada una, el sol que ha fet ta cara bruna, que ara mateix tan roja es posa com una rosa. Rosa d'amor, pastora aimada, aixeca els ulls a l'infinit i amb la mateixa mirada guaita'm a mi de fit a fit. Blat i ramat bé t'escaurien estant entre ells mes, tu els escaus amb ta esbeltesa i els fas més bells omplint d'amor, aital bellesa, els cors novells. ...Eix sol d'estiu amb ton mirar el fas més viu i més festiu ...... Mon blat ja és ros, bona pastora, com el meu cor ja fa una estona. Si el vols segar... Per mi el blat d'or, per tu el meu cor, bona pastora.

Francesc CircunsHistòria de Flor de Nit

L'argonauta de somnis impossibles cerca una estrella. Hores de mar Sal de peix Rosada d'alè Llampec màgic de llum prodigiosa. Història de flor de nit presoner d'ombres. Argonauta viatger de somnis d'andana. Hores de cel Sal de barques Rosada de glaç Històries de flor de nit. Argonauta de misteri.

Salvador EstanyNadal 91

Davant els pobles d'orient en terres esquarterades, em demano: Despullat de tot, poder oferir-me a l'hora baixa. Caminar, tranquil, pels bons carrers de l'amistat guanyada. O, si més no, on l'hola i l'adéu no esw sacrifiquen en cap culte ni consigna ni arrogància. Trobar, ençà de vells nadals creguts, tan subornables, la difícil senzillesa de la pau. I un Estel que s'alça a la fi d'un nou i solidari advent.

Ignasi FoguetNena rient

La teva gràcil rialla permanent era un poema fet a tota mida; així vas començar, rient, la vida, alegrant la dels altres tot rient. Cara rodona et recordo, pensament d'una flor radiant, rialla impia; dintre del buit xafardeig de cada dia, punyent rialla per tant somriure absent. Rossos cabells, ulls blaus, llavis molsuts, carn rosada, petita, entrebancan-te amb els braços estirats i els dits menuts. De tots aquets records el quin m'encanta és el teu viu, enriolat ensurt que avui la llunyania m'ageganta.

Ara que la terra és un verger florit; que el cel és clar i l'aire és tebi; i les roses esclaten en un crit, i tot riu, i tot canta en dolç platxeri... Ara que les nits conviden a somniar, i el rossinyol refila ses cantades, i la font alegra amb son dringar, i xisclen els ocells, i criden les llocades... Ara que el Maig és bell com un infant, i brillen els estels i el sol enlluerna, i canta, tot, l'amor triomfant, la cançó de la vida, la cançó eterna... Dos cors novells, sedents d'amor, van a abeurar-se a aquesta font de vida. Dona'ls, oh, Maig !, el ric tresor de ta joventut en eternal florida.

Amador GarrellInvocació

Dormia i em va despertar una veu seguia essent fosc qun vaig obrir els ulls, llavors, vaig sentir la por dins el pit. Cercant recer vaig allargar la mà. -No em trobaràs- va dir-li la por al cor. -Confia en mi- va contestar el meu cap. -No ho facis mai de confiar en un cap, abans la por - va assegurar la veu I ben mirat, tenia raó el cor. -Cerca un record que et doni llum als ulls - -Amb quin anhel si no en tinc cap a mà?- -Em tens a mi, no em sents dins el teu pit?- -Vull no ser res, vull no sentir el meu pit. Encara més, tampoc vull sentir el cap, viure només el que senti amb la mà, no fer cap cas del que em digui la veu, sentir amb la pell sense obrir els ulls, no escoltar més la insistent veu del cor-.

Núria GascónAmb el cor a la mà

Adela GenerEl temps inevitable

El temps inevitable conjugarà els gèneres unívocs i equívocs. El solstici d'estiu descobrirà les petjades del laberint iniciàtic somniat en el passat. Els serrells de les dunes guiaran les mans cap als nius interns dels cossos humans, conjugat el seu gènere en l'univers de les passions.

Patrícia GilAlba d'estiu

Comença el dia quan en un matí, records remots, l'ombra daurada de l'estiu fon el darrer vel de rosada. Última glaçada de març he acomiadat l'hivern a la cantonada i ara matins freds, prou freds, he deixat enrera.

Jaume LlacunaMadrigal a una amiga

D'on has tret, gentil amiga, aquest blau que tant t'escau, que t'omplena els ulls de gràcies i l'esguard et fa suau? Potser el mar, o la tendresa, o potser de mirar el cel... El cert és, gentil amiga, que als ulls tens sabor de mel.

Manuel MateoEl senyor mestre

Tot el poble li deia "Senyor Mestre" i els seus alumnes en sentiem grat, perquè ens peixia sempre la cultura amb un amor puríssim i abnegat. Tenia un rebost plè de bons exemples, amb consells a l'escola i al carrer, i en el caliu pairal de casa seva sentia goig sembrant i fent el bé. Loava alhora Déu i la natura amb prosa i vers d'altíssim sentiment, ja que el poeta, la virtut i el mestre eren un lligam pregon d'enteniment. Ara, estem tristos, orfes, sense el Mestre per haver-se'n anat amb el Senyor; mes Ell des de la glòria ens encamina tot explicant-nos l'última lliçó.

No hi fa res, amor, que sovint els estels, covards, et defugin la mirada. No hi fa res, amor, que sovint l'esparver aturi el vol per seguir el teu pas. Jo, que conec la teva ferotgia i que he traspassat el llindar del gest, sé que puc aturar-me en tu per emmirallar-hi el somni.

Maria Març i MarataNo hi fa res, amor

Trista tarda de tardor triga a aturar-te del tot, que els finestrons del dolor m'alliberin del que sóc. Violeta, blau, verd, groc, carabassa i roig de foc; ara tots, ja no n'hi ha cap, sempre roda, ja se sap.

Pep MogasDesprés de compartir

Mireia MolinsEstrips

Gemecs de balades negres en l'oblit dels creients. Sons a destemps omplint l'atmosfera. Cants feréstecs de negra nit. Record dels qui no ho volíen; emprempta dotada d'una autoritat, de destrucció. Ulls que ho miren, que suspiren confusos i desfets. S'aixeca una penetrant inspiració enmig de tot el que es veu esvaït. El retorn d'una alba, el retruc de tantes nits, de tan monòtons paisatges, de tantes frustracions. Sospires. El present. Lluna embriagada per un gris il.luminat: boira atapeïda. Dispersa malgrat tot. Buit d'amor entre flames engrunes de vida amb gran silenci d'un després. Seqüeles d'un passat; empremptes d'una família, sentiments desterrats. S'investiguen les ombres d'un record; les cendres que sempre perduren. Temps Viscuts.

-Tanca els ulls amb força i tria: Anna-Sol, Lluna-Maria; nit daurada o llum de dia; cel i vida, o poesia. -Poesia. Fosca i pura, dolça i pura solitària, clandestina, necessària Poesia.

Santi MontagudMaria

Jaume PibernatLa fragil, nua quietud dels mortsGussen camp d'extermini annex a Matthausen

No et faci pena, no, aquesta mareque plora i riu de tant plorar per tu. Hi ha soledat, hi ha tristesa, hi ha prenys, l'insípid fonoll que sap a fruita malmesa, i aquest tornar-se aiguapoll. Hi ha lleganys, hi ha esgarrinxades i gaudis sotraguejats, i aquestes mans tan gebrades, i aquests canells foradats. Hi ha cans rastrejant la presa, hi ha pànic, silenci, nit. Ni una carta, cap tramesa, la llarga espera, l'oblit.

El viatge es produeix pels ulls L'aigua és més sincera que el mirall El consum és un bany copiós de maleses L'espai és un petit canvi marmori Les màscares ens condueixen per la saba de la nostra rel Dinou anys són pocs per oblidar els morts Impossible somriure amb l'alè de la consciència Les preguntes que em fan em fastiguegen em colpegen em retallen ànsies de dir que sóc qui t'estima fa molt de temps. Callís gris esfera estreta petit traçat Sóc safata que et cobeja dins follíes de segell Allí vaig aparèixer a l'establia antiga nu nu mamant nu els pits de Maria La carretera s'acabarà un dia sense benzina No aconseguiràs més guanys sense els teus guants i el gramòfon que ens radia melodies trencades d'aquell cantautor embriac girant-se les conques afligit per tu.

Esteve PlantadaL'amant de la darrera estrella dels reflexos

Gavina SastreDon't explain

Vullque em miris primer, després m'ho expliques. Vull que em salvis primer, m'ho expliques després. Vull que et desfacis primer, que m'ho expliquis més tard. Vull que m'acostis el pols, i m'ho expliques demà. Vull que t'oblidis del món, que li expliquis a ell. Vull que et cargolis de gust, que ja m'ho explicaràs en un altre moment. Vull que et moris de por, que et corris de pànic, que busquis consol. Que no cal que m'ho expliquis, que no tenim temps.

I ara què més? ens preguntem mentre escoltem la música dels morts que dansa a les teulades. Doncs ara res com sempre ens diem. I fumem una mica més mentre ens abracem i comptem les cartes que tenim. Cap trumfo per ara. Ganes de viure i prou. Ganes d'abraçar-nos un altre cop, d'enfilar-nos al pont i esperar que passi el tren que no ens recollirà i al que tampoc no llançarem escopinades. Tires tu. Tiro jo. I ara què més? ens preguntem. Tenim feina i ens estimem. I a més, escrivim. És una gran victòria.

Eloi Serra i BassasCap trumfo per ara

La democràcia és una gran "mama"     amb ella he après a ser tolerant, urbà,          racional, instruït, empàtic i.... molt simpàtic,                 mòbil, consensual i divers................... QUÈ MÉS VOLEU DE MI !! la democràcia és una gran "mama" i us pregunta!! ¿Cómo están ustedes? bien muy bien. Vull ser feliç. necessito calers i algú que m'estimi! només a mi.

Noel TatúLa democràcia

Un aire càlid, suau i agradable m'envolta. Agosarat, sense permís, balla dolçament una dansa misteriosa amb els meus cabells daurats. Llavors, amb mans de seda, em fa moure, giravoltar i saltar com una lleugera ploma presa per un vent temible i fort, però alhora inofensiu i covard. Les meves parpelles s'adormen i, perduda en aquella foscor que m'il.lumina, perdo el nord. És llavors quan tota jo sóc feliç. Aquets moments d'inconsciència, sense sentit per algú, em fan reviure i ser jo mateixa. Lliurada al vent em noto viva i fresca com aquella flor tenyida per la rosada i orgullosa de ser un dia més captivada per la màgia del sol. Lentament, emperò, l'ímpetu que l'empeny a córrer i sortir d'entre els racons va minvant. Desapareix de sobte, sense avisar. Sembla que, temerós, en ser vist pel foc d'estiu, poruc i tímid davant la seva grandiositat, quedi atrapat com el menut ratolí per l'esquerp gat i defalleix com aquell globus sense alè a causa de la vanitat d'un ocell. Els meus miralls tornen a ser lliures. Intenten, en va, enfrontar-se al sol, però vençuts sense esforç per ell, no tenen altra opció que amagar-se entre les meves mans. De nou tornen a estar presoners. Em deixo caure enmig del prat. L'olor d'herba fresca m'acull en el seu si. Petites flors d'estiu m'observen amb desconcert i amb un bri de respecte. Tal vegada temen que els pugui fer mal. No, no ho faré. Em sento massa fatigada per fer-ho. L'esforç esmerçat en la dansa sense solta ni volta m'ha baldat. Necessito re´òs i sé que en la quietut i la bellesa del vestit del bon temps et trobaré. Malgrat això, una espurna de rebel.lia encara és dins meu. El sol ha fet defugir el vent. L'ha espantat. Ballant amb ell em sentia lliure i lleugera, absorta en un món de dos. Aquell sentiment és el que voldria sentir sempre. Però sé que això és tan sols un somni utòpic. Un pardal xic, bellugadís i nerviós ha aterrat a prop meu. Furga amb impaciència al sòl. Busca, i cada vegada més veloçment. La seva feina ha estat inútil, doncs, sense presa ni regal ha emprès el vol amb rapidesa. Ell sì que és lliure i lleuger ! A tothora acompanya el vent. Viatja amb ell i comparteixen els viatges, curts i llargs, interessants i avorrits, sempre. Una flama d'enveja, dèbil però punyent, m'ha començat a néixer. La gelosia, ambiciosa i cruel, s'ha apoderat de mi. Ell, ocell, petit i insignificant, és més afortunat que no pas jo. És més feliç que jo. Té un gran amic quan vol i on vol. Jo, en canvi, ganàpia i orgullosa, no tinc res d'això. Ell té la vida que m'esmerço a trobar, malgrat que mai no l'aconsegueixo atrapar i fer meva. Si qualsevol dia una persona com jo pogués batre unes ales, emprendre el vol i ballar, dansar i conversar amb el vent, llavors em sentiria per fi jo mateixa i sabria amb seguretat que duraria sempre. Podria mostrar-li, a ell, llocs que conec i que em captiven, i ell m'ensenyaria a trobar-ne d'altres. Sí, si qualsevol dia una persona com jo pogués córrer pels camins infinits i desconeguts dels aires, jo em sentiria de debò feliç. Seria lliure i lleugera prop d'ell: el vent. Llavors l'enveja i la gelosia no habitarien en mi, ja que sabria amb certesa que seria allò que vull: un tendre i càlid ocell.

Gemma TerésSi qualsevol dia...

Genís Tura PouAmor trencat

Cap gos em guarda amb veu ensinistrada ni en encenalls de vidre ting el tuc; ni el rossinyol captiu dóna volada al desgavell de notes quan no puc. Inútil fos la veu endiumenjada que serva el bon judici del lladruc, si l'ombra d'amor torna estripada per plujes neguitoses, sense estuc. Un corb digué mai més i féu volada per vetes i conreus de mala anyada. L'alosa, més lleial, hi embasta el niu, i signa amb vol de gales un nadiu que enceta una visió malaguanyada, al caire del que fou el seu estiu.

Eulàlia Canal

Enric Boluda

?

Mariona Freixa

Anna Ballbona

L'any 2000, el col.lectiu Poetes de Granollers de l'Associació Cultural, va participar en el Festival de trobadors i Joglars.       En aquesta ocasió, el Teatre de Ponent va proposar a l'esmentat col·lectiu, un treball sobre un mateix tema: l'erotisme. La proposta va engrescar a Poetes de Granollers, tant pel tema escollit com perquè era la primera vegada que podien fer un treball d'aquestes característiques.     Íntim és una proposta que sobrepassa el típic recital de poesia, ja que s'ha creat, a partir de tots els poemes, una dramatúrgia que ens permet acostar-nos millor a cada text i a les particulars visions que de l'erotisme tenen cada un dels poetes.       En aquesta ocasió hi van participar Alba Barnusell, Lambert Botey, Francesc Circuns, Enric Boluda, Patrícia Gil, Esteve Plantada, Mireia Molins, Gemma Terés, Santi Montagut, Isabel Pérez, Mariona Freixa, Eulàlia Canal i Anna Ballbona.       L'actriu Caterina M. Alorda i l'actor Xavier Ripoll, sota la direcció de Frederic Roda, van ser els encarregats de fer surar el sentiment i la sensualitat d'aquets poemes.     La selecció que podeu trobar aquí abasta tan sols 12 poemes de l'espectacle i respon tant a una tria personal com a que alguns dels poemes precisen de la interpretació dels actors, ja que han estat escrits per ser representats més que llegits.

Ahhhh! D'aclaparar I quan oblido la melodia de l'encís, Quan no et tinc, Et somio, et visiono, En les imponents llunes de seda, Sobre les quals solquem les nits oceàniques. Ahhhh! D'Aleph, Aleph, Aleph, On conflueixen les llunes, el melic, Els estels i el mar. Els teus ulls i els meus.

Anna BallbonaAhhhhh!

Ahhhh! D'acariciar El teu alè rebufa Una pluja d'estels, Que es propaguen ebris Cap al meu melic, On s'impregnen, on dansen i roden En cercles folls. Ahhh! D'abrasar Mil llampades, mil efluvis, Dibuixen el cercle del plaer. I un bleix dels llavis, fets un, Encén l'encanteri, Que crida a l'efusió del culte màgic.

Esteve PlantadaCom eres tu!

No cal pensar més lluny dels mesos que em fan dissabte a la memòria. sempre trobo aquest petit oceà  sense presses, ofegat en gentileses del meu record. I tu, em llepaves l'orella. I tímida, dissimulaves l'encís gràcil del mugró, erèctil al llom del teu pit, sospesant les cadències del joc harmònic del desig. Ara les teves fotos són l'estendard de la passió que se'ns va perdre amb un gest de malucs. D'aquest aire de partença me'n queda la petja d'un instant que ens va deslliurar. Jo et prenia el deix d'aristocràcia i el converties en un gest de les natges. Tu vesties el vent impassible, cap al tard Tu encara ets 1'aroma d'aquell sexe. Si pots, oblida que la vida m'és absent lluny dels mesos, i que aquesta soga es dilueix, a poc a poc, com un horitzó quan cau el sol. I que res no té el teu gust.

                                   - Si m'estimes mossega' m l'orella.                               - Un mossec, un núvol d'ametlla.                           - Més pensa en mi i pentina'm els ulls.                        - No pas els ullis que massa els vull.                    - Doncs somia'm i parla'm a la panxa.                -A la panxa si, que la toco i dansa.            - Si més em vols murmura'm als pits.          - T'hi escriuré el nom amb les llunes dels dits.        - Passa els cabells a frec d'un sol bes.      - Em vessen les mans, digue'm on ets.       - Però només si m'estimes roba'm els llavis.     - Els llavis et prenc abans no marxem.

Eulàlia CanalDiàleg

Alba Barnusell No

-No- pícara. -No- fent-se pregar. -No- somrient. Rient -No- rient -No- sensual. Rotunda -No- -No- indecisa. -No- contradint-se. -No- amb ganes. -No- amb més ganes. -No- fascinada -No- extasiada. -No.

Una noia amb un barnús blanc, amb les cames nues i creuades una per sobre l'altra, està asseguda en una cadira de fusta i mimbre.  Poca llum i difusa.

Fosc

Silenci. Fosc. Respiracions.

Una noia amb una samarreta fins per sobre dels genolls salta a la xerranca.  Posa els dos peus a terra i fa un salt de mig gir sobre el seu eix. Riu. Es deixa caur enrera suaument i queda estirada panxa amunt amb els braços i cames en creu. Fa un sospir profund de serenitat i complaença.

Sentirem plegats esclatar la llum i dormirem en el niu del teu bosc, entre les teves cames.

Dormiré en el teu bosc i faré niu entre les teves cames.

Una mà de foc encendrà el nostre desig.

Francesc Circuns Dormiré en el teu bosc

Els meus dits jugaran amb les maduixes que dormen al cim dels teus pits.

Amb la llengua assaboriré aquest fruit i despertaré la teva passió.

Saps que t'ho he vist... que t'ho he llegit entre mirades.. T'he ensumat que aquesta nit - flonja, de xocolata espessa- no cerques tan sols tastar un fil de mel amb pressa. T'he sabut encuriosit, esperant fondejar racons insòlits; dut per gestos d'aprenent que cacen panteixen devoren novetat i misteri; que anhelen el primer - volàtil i etern- estel fugaç.

Però no! No vulguis eclipsar allò que les teves ninetes reclamen. Doncs, malgrat prenguis per evident el dòcil, ingenu i covard del meu tacte, malgrat conèixer-me no amant de canvis, vull que aquesta nit em bany - amb la dolçor amargant que mai embafa- de xocolata.

Fes, primer, de la pell préssec capbussant-te'm prop del coll. Deixa't, llavors, dur per llavis de poma descobrint-hi a recer el cor. Tasta, ara, serp humida, la maduixa escolant-te a cau d'orella. I no t'aturis: glopeja, embriac, la mel del rusc; converteix aquest instant en dolc preludi del nostre estel fugaç porpra i únic.

Gemma Terés Preludi

Ens observarem com desconeguts i ens estimarem de pressa en un bes, ens descobrirem els noms veritables -de so nou i antiga cal·ligrafia- els que mai hauríem d'haver dit. Me'ls diràs, tu, amb nous plecs a la parla.

Ens mixturarem amb desconeguts i ens registrarem com senyora de. Ens emprovarem, discrets, una muda de gens imprevist i poc casual sexe amb desconeguts que mai hem sargit. Sargiràs, tu, la meva argila seca.

Ens disfressarem de desconeguts i ens esperarem a alguna hora en punt, ens retrobarem, així, a la plaça, al peu d'aquella boca -que és d'un métro estranger- d'on jo mai no he sortit. Sortiràs tu, anellada a la boira.

Enric Boluda Tu -desconeguts-

Lambert Botey Enmig de parets rovellades

   Enmig de parets rovellades i d'objectes marcits, va decantar el seu clatell nu       cap endarrera Embriagada pel vi pel desig       vivia les seves hores més belles Lluny de l'origen de la solitud       sentia        com, dintre seu,         les papallones s'amaraven de pluja       Els llavis s'obrien entre els seus braços, i aquell fragment de pluja s'escolava   tremolós   sobre el seu front humit         - Qui coneix el cim de l'infinit?

Mariona Freixa Dins el fang

Es recull les mans al pubis i prem, prem perquè no vessi els records enmig d'un paisatge que no u ret homenatge. però el sent, i les parets fredes de l'estanca comencen a emanar brots de gerani amb gust a sal. Un alè de te amb llimona s' amaga als solcs, rere els lòbuls, i recorre de forma agresta els diferents desnivells del seu rostre. És just ara evocar aquells regalims de saliva que lliscaven amb desfici per lliurar-se amb confiança a l'estimulant cercle del desig? Quatre papers mal posats i ambient de nicotina. Deixeu-la, que en breus instants, tornarà a ser de dia. Ara, ell és mort i ella està excitada.

Dins el fang els dits dels peus s'apressen a pressionar, amb força, les tirallongues d'argila contra unes terminacions sanguínies incitades. A la cambra, una llum ocre. Estira els braços, com reclamant una petita ajuda dels déus. Mes són uns muscles famèlics els qui demanen, amb neguit, quelcom ben terrenal. Llàgrimes confonent-se amb suor un batalló de petits agents submarinistes que li recorren les venes, camins intricats que juguen abans no s'acullen a l'abocador dels colors, el clítoris.

T'asseuràs al llit, lleugerament oberta de cames, mig nua; plena de secrets passionals que desitges compartir. Despertes del teu somni i el no hi és; ja fa temps que no hi és, el seu record se't presenta en viu.

Fingiràs que tens pessigolles en un raconet esquerre de l'esquena perquè se t'apropi i et pugui tocar. Diràs més mentides: tens calor i et treus aquesta samarreta blanca d'escot generós.

Mireia Molins i Folch Ninetes dilatades

És mort; despertes sobresaltada; plores, plores fins que els ulls s'ofeguen entre les teves llàgrimes. Ja no li sents les mans, ja no respira el teu alè no té saliva, no té ombra només la teva imatge en les ninetes dilatades de l'infinit.

Una tira del sostenidor regalima, pel teu ombro dret i el reculls amb delicadesa, girant el cap per mirar-lo de reüll.

Patrícia Gil Cera fosa

El laberint de Creta ha estat ideat per a nosaltres, perquè ens seguíssim, ens agaféssim i provéssim les llengües 1 els sexes, perquè les gotes d'estalactites dins la cova ens amaressin la pell i després corréssim més fins no voler trobar les ales d'Ícar.

Santi Montagud Penetra'm

i  quan tinguis la meva boca, els meus pits, la meva pell, el meu cul les meves cuixes...

Tanca els llibres de poemes, allibera l'instint i penetra'm! Que la carn és dèbil, el sexe fàcil, la vida curta. i la terra pot morir en un dia qualsevol d'un orgasme inesperat.

Quan et sentis enlluernat per una mirada brillant... Encega-t'hi! Quan et sentis inundat per uns llavis humits... Ofega-t'hi! Quan et sentis seduït per un escot profund... Llença-t'hi! Quan et sentis fascinat per una esquena suau... Rellisca-hi! Quan et sentis atret pel balanceig d'unes natges... Navega-hi Quan et sentis captivat per unes cames esveltes. Enrosca-t'hi!

Enyor de tu

Present màgic

Paraules amb interrupcions

Aprenent de professores

Lluna estranya

Els teus noms

A les dotze i cinc

Plagi fosc

Pell de vint anys

Poemes escrits per Arian Botey i Prat

Saudade

La teva tendresa

Casa per la Roser

Com un fantasma

Voltors

Coloma blanca

Casa per la Roser 1985

Tinc una casa per a tu. Està feta de llum i vidre, té una platja al rebedor i una boira a la terrassa. Al menjador hi creix un bosc i un llit fet de música, amb estels per sostre i llunes per tauletes de nit, t'espera el son. És una casa per estar-hi junts (només cal clucar els ulls i ja hi som !)

Per fi vas arribar nu l'esperit. Varem fer l'amor sobre un núvol, envoltats d'amics i cançons, i amb un quart de Lluna per llit. Un tancar els ulls i ens unirem davant tots (sense que fos advertit) a les dotze i cinc d'aquella nit.

A les dotze i cinc 1985

coloma blanca, fugitiva nau ales blanques sobre mar verda, els teus ulls la meva pau.

Coloma blanca1983

Juno, Tànit, Sade i Lluna són els teus noms. I la Intuició, que pot deslliurar-te abans que la Raó. Tu ets la Nit, l'Embruix, el Sortilegi. (Que no ens vinguin amb raonaments que com més clars, més ens bloquegen. Que ens deixin tancar-nos uns momens amb els nostres esperits desconeguts) I jo, si ho vols, com sentinel.la expectant atent al teu més lleu avís. Espècie de Sonàmbula dels sentiments tu només ets tu quan ningú et força; quan hom pot entendre que els teus silencis són plens de paraules mudes; i que la teva Pau, que és la Pau de l'Aigua, pot ser incomprensible per als fills del Sol, la gent oberta, senzilla i clara. Juno, Tànit, Sade i Lluna són els teus noms, i jo els vull aprendre poc a poc amiga Anna.

Els teus noms juliol 1979

Podría, però no vull escriure't un gran poema d'amor tot fet de paraules belles, infinits, passions eternes i ocells, i mar, i flors. Però seria necessari poder transformar el meu passat i el futur teu, en un present màgic on trobar-nos, i jo sóc ja l'esclau del temps mentre tu tens el temps per esclau, al teu davant.

Present màgic1983

Hauré de conformar-me, ja ho veus amb anar teixint paraules en el blanc paper del pensament. I entremig d'insignificances, confidències i xerrades, podràs escoltar algún mut "t'estimo".

El meu poema et dirà, tan sols que tu ets per la malmesa pau com un xarop d'herbes bones tot fet d'"hola, com estàs?" de ceràmiques, de somriures, de fundes de palet "yoghourts", caramels de menta i unes gotes dels teus ulls verds. I quan pensi en el meu poema d'amor estaré content de que no s'escrigui, de que estiguis amb mi, només, aquells instants que hi ha per l'amiga entre el tancar els ulls i el son, i molt alegre de que no sigui cert!

Present màgic març 1983

Voldria fer un poema que parlés de boscos ocres, beigos, i de pluja... ...però els teus braços... Voldria dir-te d'un bar al bosc, de moltes tardes, aigua tònica, taula de fusta... ...però el teu rostre... Explicar-te un saltant d'aigua molt alt, fresc i fred: Era ja molt tard... ...però els teus cabells...

Voldria fer un poema que parlés de boscos ocres, beigos, i de pluja... ...però els teus braços... Voldria dir-te d'un bar al bosc, de moltes tardes, aigua tònica, taula de fusta... ...però el teu rostre... Explicar-te un saltant d'aigua molt alt, fresc i fred: Era ja molt tard... ...però els teus cabells... Parlar de riures, de sopars, de discoteques, de balls, d'amics, de traumes nocturns... ...però la teva sina... Fer un vers amb reflexes de sol a l'aigua de platges amb bikinis que es desfan, "pedalós"... ...però els teus ulls...

Parlar-te també d'un ninot amb molles que fuma una cigarreta, fa nosa, ens mira... ...però el teu cos... Voldria fer un poema que parlés d'un sol nou eixint després d'una llarga i fosca nit acompanyat per quartets de corda de Beethoven... ...però tu...

Paraules amb interrupcions setembre 1977

Pell de vint anys 1975

Pell de vint anys, tendra, regalada sense amor, sense esperar cap lligam, riallera pell suau. Regalada per què sii tot això em passa a mi! Petits ulls verdosos em miren ennuvolats mans menudes em prenen tendra m'estas abraçant... i tot això em passa a mi!i mai no m'havia passat!

Parlar molt de les coses que no es diuen a la gent amb paraules dures-dolces (les "erres" dius malament) i mai no m'havia passat,els teus problemes entenc. Massa vi. Tot dóna voltes, nit de platja, nit de mar Sembla que si un petó et robo no serà petó robat... els teus problemes entenc,ara et faria un petó La nit ja és avançada a casa hem de tornar. Aixeca't, amiga. fa fred i ens estaran esperant. La sorra als colzes fa maldeu ser que els tinc encetats...

Plagi fosca la Maria del Mar Bonet juliol 1977

Jo seré una pedra qualsevol dia. Cap vent em portarà cap a cap lloc. I no seré terra aquell dia, quan de la meva soledat naixerà l'odi. Per la finestra del camp erm la pol.lució entrarà poc a poc i embrutarà la meva pell i l'omplirà de pols. I els gats feran l'amor davant el meu nas i jo no dormiré quan somnii la mort, M'inquietaré sota un teixit d'aranyes i els cabells em feriran els meus ulls secs i marxaran les cuques de llum i els ocells fugiran a un altre lloc. Els dragons se'm mengaran els dits i la pols rossegarà les partitures i la música ja no vindrà a viure amb mi. Jo seré com una pedra qualsevol dia i el vent s'emportarà, fins i tot, a l'amic Bach per deixar-hi un silenci, aquell dia, que poc a poc s'omplirà de mort.

I m'entra un infinit cansament amb l'únic consol de la mà amiga que a casa meva m'espera. Pocs són ja els meus recons i la meva capsa és buida. Tinc por i son. Recerco i res trobo que em consoli i em queixo sense dret. Per a tu, causa i efecte de les meves paraules escric ara aquest senzill poema: Dins la meva capsa de llautó, folrada de cotó-fluixhi he trobat dues llàgrimes: la meva amiga.

Com un fantasma gener 1978

Com un fantasma real, sento aprop el cataclisme, el final de tot. Desapareix la falsa pau i tornen a embolicar-me les angoixes. La deesa Soledat es fa més forta,  i com l'home llop es transforma i es permuta d'un àngel bo al més tenebrós dels monstres. Els ocells estimats se'n van. Només resta la gàbia buida. La nostàlgia omple els meus silencis i sento la mar com l'única amiga, acollidora, fidel i muda.

Lluna estranya març 1978

Vaig tenir una amiga en quart creixent jogassera i tendra com un infant quan riu, i jo la volia com una noia gran. Vaig esgarriar-nos la lluna plena. Ara és una amiga en quart minvant recelosa i esquerpa com un gat ferit. I jo la voldria com un nen petit. Quina lluna més estranya la d'aquest cas que només té quarts...

No sé si... potser als teus cabells, el poema o als teus ulls... No, encara no sé si a... la teva rialla (clara i neta, com aquella aigua de gust blau) potser si a… No sé encara si al teu cos, mig esguardat en tendres fotografies no crec que... però si, a la teva tendresa, a la teva tendresa...

La teva tendresa agost 1981

Guardo un record viu d'un foc a la vora del mar, una queimada, unes cançons, uns amics... i una cabellera negra, tan negra com aquella nit, caient negligent sobre el teu cos. Aquells reflexes del foc dins dels teus ulls i del teu cervell... Les dunes, la soledat d'un matí fred, la pel.lícula, l'encostipat i la llarga xerrada. El sol que es reflectia dins els teus ulls i el mar dins la teva ànima. De sobte, em pren una cosa extranya que pot ser la paraula que no em vas saber explicar i que et dic moltes vegades: Oh, saudade !

Saudade juny 1978

Enyor de tu agost 1978

Només fa falta la soledat, un nocturn de Chopin la llibertat al cervell i la prolongada absència teva, per fer-me sentir un cruel i llarg enyor de tu. Puc parlar-te amb el piano, i amb la meva ment antiga ja massa vella i cansada. Puc trobar-te amb la ploma, o puc trobar-te en un recó del meu cos o de les meves mans, on menys pensava. Corprès, sento un brutal enyor de tu que em dóna voltes, m'embolica i m'enreda en paranys de falsa pau. I surts, inabastable com mai dels espais de la meva música i dels meus escrits. I és a causa de la soledat, i dels nocturns de Chopin, i de la llibertat al meu cervell. o és a causa de la prolongada absència teva o potser només és a causa teva...

voltors acudits i gent buida whiskies i gent que "entén" de les supremes estupideses humanes tal "grau". "gourmets" llargues converses insulses. Breus llambregades amb l'amiga. rampell d'ira. Homes i dones epitelials possibilitat d'esclat? No: joc de cartes manera estúpida de matar les hores s'ha acabat el tabac. La Carme cerca burilles, una! dues! me'n dóna una. És la més llarga. i de tot això només la ira, les paraules amigues i "Júlia" que ens va acostar un cop més una mica més (i la burilla llarga) però sempre rodejats, assatjats guardats pels distingits zeladors del consumisme i de la buidor dels esperits acudits i gent buida voltors

Voltors agost 1978

M'he de confessar etern aprenent He aprés de noies sempre, i d'estevellar-me. Ara, al escorcollar el meu pobre cap i el meu cor feixuc, retrobo les meves professores embolcallades en records. La meva professora d'amor i besos, de fills i d'amics, de dur el cor a les mans. La més antiga i bona. La meva professora de desamor i de neguits, de llunes, fidelitats i gavines. La mestra que m'ensenyava, pacientment, a posar música a les paraules. La meva professora de poemes. L'estimada professora dels colors de les olors, i de senzillesa. I també la meva professora de no sé quina mena de matèria.

Aprenent de professoresa la Roser, la Montse,la Núria, la Maria i l'Àngels estiu 1988

Uei Iing-Iu

Josep Carner

Salvador Espriu

Núria Pons i Vilardell

Maria del Mar Bonet

Miquel Martí i Pol

Joan Alcover

Màrius Torres

Joana Serra de Gaieta

Joan Salvat Papasseit

Pere Quart

Janis Joplin

Miguel Hernández

Miquel Desclot

Robert Graves

Clementina Arderiu

Amagatall cercava per treure's una púa del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet; s'alça la falda roja, mostrà la cama nua que més amunt tenia una blancor de llet. Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre son ritme; una calrada bullenta vaig sentir; l'esglai que sentiria la bergantella tendra que es creia tota sola si s'adonés de mi! I el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una espina de figuera de moro va saltar a l'escondit ivori de l'Eva, tan dejuna de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar? Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia, fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc i el món d'una edat nova, inconscient m'obria, incendiant la porta sense percebre el foc. Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa, vós que caceu libèl.lules en la presó del rim, vós que preniu les ales amb tanta subtilesa que no se perd un àtom del matissat polsim.

Joan AlcoverRecord de Sòller

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa... Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons, la rica vall de Sóller, entre serrals estesa, on totes les vivendes tenen un hort al fons. Era senyor de la casa el somni de la sesta; la posadera em feia senyal de que emmudís, posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta pel portaló guaitava com auri paradís. L'hort m'oferí refugi, dosser la verda branca del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca i em feia pessigolles al front l'espès herbam. Eren les verdes tiges profunda columnada; filtrava, arran de terra, l'esguard per allà endins; dansaven les corol.les de fulla acarminada, com baiaderes entre pilars esmaragdins. Llavors un misteri per mi se va descloure, torbant la fonda calma del cor adolescent: entrà una joveneta amb els cabells a lloure, que un raig de sol feria com mimbe resplendent.

Janis JoplinWork me, Lord

Utilitza'm, Senyor! Estimat meu, no em deixis, si et  plau Em sento tan inútil aqui baix... No puc trobar ningú que m'estimi I he mirat al meu voltant i he mirat arreu, però no he pogut trobar ningú a qui estimar, ningú que entengui les meves oracions així, Tendre meu, Senyor, no te'n vagis i em deixis Oh. no no no no..! Com podria mostrar-te com és de dificil tractar de viure quan estàs completament sola?...

Menos tu vientre todo es confuso. Menos tu vientre todo es futuro fugaz, pasado baldío, turbio. Menos tu vientre todo es oculto, menos tu vientre todo inseguro, todo postrero, polvo sin mundo. Menos tu vientre todo es oscuro, menos tu vientre claro y profundo.

Miguel Hernández Menos tu vientre

Si amb un cristall de roca et vols mirar la Lluna, veuràs aigua només. D'aquesta pedra clara, qui ens en feia present? I a tu, qui t'ha donat aquestes llàgrimes? Entre elles m'has mirat: així no veuràs mai com em sentia de trèmul i torbat.

Uei Iing-Iu Cristall de Roca

Me'n duc a ca nostra el fred de la platja i ganes de tu i soletats hipotètiques trencades per la mar. I els caragolins, guardats dins les butxaques.

Joana Serra de Gaieta Me'n duc a ca nostra

Clementina Arderiiu Primavera(de la col·lecció "Sentiment de guerra", 1936-50)

He desertat de ma ribera -oh, por, la por!- la tendra fada remeiera -remei i olor. Per qui ens ha pres la primavera no hi ha perdó. Digueu-me sí, digueu-me no. Les flors abans escotorides -abril, setí- llangueixen com les nostres vides, sense destí, que ni de somnis són ardides -ho eren ahir. Massa dic no, massa dic sí. L'emboirament que ens acompanya -ai, la claror!- batalla perd, batalla guanya -quina remor! La primavera se'ns fa estranya, i el sí i el no. Qui ens ha afollat la primavera no té perdó.

Maria del Mar Bonet Si vens prest

Si véns prest encara trobaràs festa al carrer i un tros de sol ataronjat, un sol darrer; si véns prest, no em cridis pel meu nom, ja et sentiré, la porta estarà oberta, el camí franc, la casa és la darrera, arran del camp. No em cridis pel meu nom, ja et sentiré, t'espero amb el capvespre dins el carrer. Si véns tard la festa del carrer s'haurà acabat, si véns tard amb la nit per company al teu costat, si véns tard quantes paraules no s'hauran dit, quantes paraules no s'hauran dit, si véns tard pitjor per mi...

Josep Carner Cançó d'amor i amistat

Qui tingués tanta ventura que un amor aconseguís que a tothora fos encís i cap hora fos malhura! Qui tingués tanta ventura! Car l'amor és una rosa que el mal temps ha d'esfullar. No coneix el llarg durar: nou, fa goig; lassat fa nosa. Car l'amor és una rosa. Una mica d'amistat fins la tomba diu que dura. Vés, amor, metzina impura; vull la mel, vull el brossat d'una mica d'amistat. Amistat, l'amor m'occí; doncs, guareix-me les ferides; que tal volta, essent guarides, algun nou amor diví pugui occir-me altre camí.

Joan Salvat-Papasseit Mester d'amor

Si en saps el goig no estalvíis el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Déixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura. No besis no comn l'esclau i el creient, més com vianant a la font regalada. Déixa't besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta? Déixa't besar, i en el pit, a les mans  amant o amada, la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Déixe't besar, i si et quedava enyor, besa de nou, que la vida és comptada

Quan arribis pel bosc i te m'acostis t'ompliré de safrà la cabellera i et faré un davantal de farigola. Quan te'n tornis per mar i te m'allunyis et daré un mocador brodat amb cendra i em faré un collaret amb els teus braços.

Miquel Desclot Cançó de finestra

Miquel Marti i Pol Qui sap si mai

Qui sap si mai, quan el rostoll s'afina i l'hora esdevé lúcida i suau, quan és més tendre el vol de la gavina, els ulls de blau incert d'una fadrina hauran cercat els meus al cel tan blau. Qui sap si a l'hora encesa del migdia i a l'hora fresca i blanca del matí, els llavis d'una verge, amb gelosia, han preguntat per mi. Qui sap si els cors han bategat alhora, si han defallit per un mateix estel, qui sap si el vent, complicitat traïdora, s'ha emportat dos sospirs al mateix cel. Rosa de llum, mig s'abalteix la tarda, hi ha un somni ingenu a cada estel petit, la pau d'aquests instants el cor la guarda que em neix al fons del pit. M'ha extasiat el goig de l'hora fina i ara una son manyaga em besa els ulls; dintre de mi també el rostoll s'afina, també hi volen ocells sense aldarulls. Amor inconegut, si ara et tenia entre el meu cor i el dia que se'n va, un bes fóra el conhort que em refaria del gran desig que sento d'estimar.

Salvador Espriu La pell de brau (XLVI)

De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda  llibertat.

Pere Quart Poble meu

I vosaltres, qui sou? I quants sou? Mireu-vos, compteu-vos primer; de seguida apresteu-vos! No cal pas vessar sang: tota sang té una mare. No cal pas malmetre, desfer: només refer, que tot és vostre. Cal només voluntat, unitat, potser un xic de paciència, molt de seny i un mot d'ordre legítim. I obeir-lo, complir-lo! Encara heu d'aprendre la força del nombre! La implacable eficàcia d'un no just, compacte i unànime! Arrenqueu-vos la bena.

Poble meu (tenim dret a dir meu?) gent humil, mesquinets, pleb il.lusa a qui una ombra de luxe enlluerna i fa inofensiva, mestissa i deixa indefensa. Per escreix, la TV, incessant us injecta l'enveja. No accepteu donatius, res d'almoines. D'on surten les misses? Amb els vostres estalvis -suada avarícia dels pobres- rumbegen els bancs populars i remenen milers de milers i se'n unten els dits Benemèrits (els càrrecs -diu- són honorífics; bé, però, qui serveix les comandes?) i alcen pisos de gala per als fills ben triats, que poden concloure: -Papà, com que em caso vull casa!

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure que em deixes quan te'n vas, i un moviment de branca entre dos aires, lliure, en l'últim zenit del teu braç. Per això, quan ets lluny, i el meu desig et pensa, el teu adéu en mi m'atansa al teu record, amb dolça temença d'entrar tot sol en un jardí.  1938

Màrius Torres Cançó a Mahalta

Robert Graves La vànova esteladaThe starred coverlet

A difficult achievement for true lovers is to lie mute, without embrace or kiss,  without a rustle or a smothered sigh,  basking each in the other's glory. Let us not undervalue lips or arms as reassurances of constancy,  or speech as necessary communication when troubled hearts go groping through the dusk; Yet lovers, who have learned this last refinement- To lie apart, yet sleep and dream togheter motionless under they starred coverlet- crown love with wreaths of myrtle. 

Èxit difícil d'amants veritables  és jeure muts, sense bes ni abraçada,  sense sospirs sufocats ni murmuris,  cadascun rabejant-se en el goig que sent l'altre. No hem de menystenir pas llavis ni braços com a penyores de constància,  ni tampoc la conversa necessària quan els cors van, torbats, a les palpentes; però els qui saben el refinament de jeure a part però somniar junts,  quiets sota la vànova estelada amb rams de murtra coronen l'amor. Traducció: Josep M. Jaumà

Núria Pons i Vilardell Somio en tu

No puc dormir...  perquè no et tinc al meu costat.  La plutja toca amb els seus dits la terra  i et trobo a faltar  No puc dormir...  Has vingut del no res  Només amb paraules i sentiments escrits,  mai m'has vist plorar  perquè mai m'has vist...  m'enyores?  No puc dormir...  perquè mai he sentit teva veu  Ells teus ulls en volem tocar  i jo...només vull que em miris  només vull el teu perfum,  la flor del jardí,  el nostre silenci asseguts a l’escala,  el color del teus ulls que mai he vist,  el somriure d’una tarda per mi....  Oh! no puc dormir...  On és aquest home que no conec  i que no em deixa dormir? 

Tindré cura de mi mateixa  No he de dir més mentides  Ja veig el gran infern  al que m'ha portat aquest desig  però me'n acomiado  i en vaig a peu a intentar trobar el meu camí,  i me'n vaig a peu a cercar un lloc  on poder restar.  No vull somiar més  amb els ulls oberts  Caminaré a peu per sortir-me  d’aquest destí  i de la mala sort que he tingut  I... si tu em poguessis veure  si tu em poguessis trobar,  tan sols porta'm el teu cor  que jo l'acaronaré.  I si em portes la teva casa  obriré les finestres al sol  només per tenir cura del teu jardí,  del teu cel,  del teu mar,  per tu i per mi.

Quatre per Quatre

El Teatre

Faig teatre

Escric teatre

Anar a la Web

Segueix veient

Des de sempre m'ha agradat fer teatre. Potser alguna fibra de la passió que la meva mare sentia pel teatre?En aquesta imatge podeu veure el grup escènic en el que la meva mare participava, en una fotografia de 1939, representació de "L'alegria que passa". 

Quatre per quatre

Georg Büchner

Friedrich Dürrenmatt

El metge per Força

El Tintero

1962

La trompeta y los niños

En la meva primera època vaig intervenir en les següents obres, com a membre de laAgrupació d'Estudiants Universitaris, amb la direcció de Ramón Munné i Coll

1964

1968

Molière

Carlos Muñiz

L'hort dels cirerers

El Archivo

1963

1967

El Procés de Lúcul.lus

Juan Germán Schroeder

Anton P. Txèkhov

Tadeusz Rozewicz

Woyzeck

Proceso por la sombra de un burro

Bertold Bretch

1966

1965

La tempesta

La bona persona del Sezuan

Santiago Rusiñol

Res és gris

Bertolt Brecht

Vapors

2009

2014

La boja de Chaillot

William Shakespeare

Milan Uhde

Arian Botey i Prat

Després d'uns anys de pausa, vaig tornar a fer teatre: Em vaig re-estrenar amb l'Auca del Senyor Esteve i després ja com a membre del grup Quatre per Quatre he participat en les següents obres

El Cafè de la Marina

2005

La visita de la vella dama

Miracle a la Casa Negra

Josep M. de Sagarra

Jean Giraudoix

2011

2003

Nell Dunn

Friedrich Dürrenmatt

2007

L'Auca del Senyor Esteve

2010

2016

2000, 2001, 2002 i 2003

2001

Procés per l'ombra d'un ase

2004

Sortir

El Coronel OcellJa dins de Quatre per Quatre, hi vaig intervenir només com a selecció musical i efectes sonors

Hristo Boytchev

Granollers, cròniques d'una ciutatHistòries dels teatres de Granollers des del 1920 fins a 1980

Arthur Adamov

En tots aquests anys també he participat, de diferents maneres, el altres manifestacions o representacions teatrals, ja sigui com actor o com a tècnic:

2006

2002

L'estrany cas de la desaparició al tren de ladoctora Ludmila Kievankova En commemoració del cent cinquanté aniversari de l'arribada del tren a Granollers

El Ping PongRepresentat al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Jo hi vaig fer la música. 

La taceta de tè

AdaptacióTraducció

Es tracta d'una adaptació a teatre de la pel·l-icula "The Million Dollar Hotel" , un film de Vim Wenders del 2000, amb guió de Nicholas Klein sobre una història de Bono, de U2.Una banda de marginats viu en un  miserable antre de Los Angeles, que havia estat l' "Hotel del Milió de Dòlars". Entre ells trovem l' Eloise de la que en Tom, el Protagonista, s'enamora bojament. La mort dun amic. l'Izzi, farà que el seu pare, un important directiu de la televisió, posi en marxa una Investigació per fer callar els rumors de suïcidi que podrien danyar la seva reputació.

Segueix

Escriure teatre també m'ha agradat. He fet adaptacions, traduccions i obres noves, algunes en col·laboració amb altres persones. Aqui les teniu. Per motius de copyright no es poden posar a la vostra disposició però si hi ha algun interés, podeu escriure'm.

Àngels de Quitrà

Adaptació de l'original italià titulat "L'Hore della fantasia" de Anna Bonacci. S'hi han introduit alguns canvis, llocs, personatges etc. Va ser portada al cinema amb el títol de "Kiss me, stupid", i del film també se n'han extret idees. El títol "La tceta de tè" es provisional.Un conservador organista de poble ha de rebre a casa seva al Director General de Música, un element molt aficionat a les dones. El regidor de cultura proposa canviar l'esposa de l'organista per una jove prostituta per tal que el Director General pugui lligar amb la dona de l'organista sense que passi res "greu". Però les coses es complicaràn...

Obra Original

La revolta dels déus

Una història sobre la preparació, assaigs i relacions entre un grup d'actors que preparen una representació d'una obra. Les accions i reaccions dels personatges reals sovint es barregen amb els textes de l'obra que pretenen estrenar.  Aquesta obra ha estat escrita en col·laboració amb Núria Vallelado i Núria Noguera. És absolutament original i els tres autors en tenim els drets reservats.

Un antic guió cinematogràfic original es va començar a convertir en obra de teatre el 1990, va passar uns anys al calaix i s'ha acabat com obra de teatre el 2003. Un estiu de l'any 1960, passat en un poblet de muntanya, fa que un adolescent, en Màrius, pugui eclosionar com a persona gràcies a quatre amigues que troba en aquell poble. Aprendrà, en aquest estiu, que la vida no és la comoditat de viure en una gàbia d'or sense haver de pendre decissions, i coneixerà que l'amor i l'amistat es poden presentar de maneres molt diferents. També representa una visió d'aquells anys grisos, just abans dels hippies o els texans, quan el rock començava a desplaçar les velles cançons.

El teatre

Estiu amb Nit

Una obra lleugerament inspirada en “L’ora della fantasia” d’Anna Bonacci, estrenada pel grup Quatre per Quatre l’any 2016.Un organista i compositor d’un petit poble busca un reconeixement musical que no troba més enllà de la seva petita comunitat. La visita inesperada del Director General de Música a la localitat pot ser l’oportunitat desitjada.